Cursa de la Floresta

CRÒNICA DE PATRICIA PALOMAR

Aquest diumenge, com comiat abans de vacances, varem decidir amb la Martina, apunta-nos a la Cursa Popular de La Floresta.

Sabíem que la cursa tenia un bon desnivell, però tot i així varem pensar que com els caps de setmana sortim a corre per la muntanya uns 8 - 10 km ja estevem prou preparades......

Després de un setmana de moltíssim calor, diumenge fa un dia nuvol i fresquet, menys mal!!!

A les 8:30 recollim dorsals i comencem a escalfar. Com el poble es petit... hem trobo amb un policia municipal amb el que coincideixo sovint des de fa molt temps a la piscina. Esta de guàrdia i li toca anar davant de tot de la cursa, per això ens explica una mica el recorregut, que en poques paraules es PUJADAAAAAAAAAAAA

Be es lo que m’agrada!!!!!!!!!!!!!!!!!!

A la linea de sortida ens trobem amb el Joan, marit de la Nuria del Complex, amb el que fa un mesos entreno els dimecres, aquests últims amb el J.Jonama com a super profe!!!

En res donen el tret de sortida i comença una pujada continua per asfalt de uns 3,5km, als que continuen  1,5 km de mitja baixada i l'altre de “falso llano”.

Es a partir del km 5 quan comença la cursa per un camí de terra de 3 km seguits de pujada. Menys mal que nomes son 8km!!!

A l’arribada la Núria i família animant a tope!!!

Finalment crec que els resultats no han estan malament.

Joan 38:24

Martina 40:18

Patricia 47:03

I la Martina puja a podi en el 3 lloc de la seva categoria, oe oe oe oe oe oe oe!

BONES VACANCES!!

La foto del grup amb la Martina lluint el trofeu com a 3a classificada femenina per grup d'edat. MOLTES FELICITATS!!!

Cursa de Santa Cristina d'Aro

CRÒNICA DE RACHAEL WEST

Primera regla antes de presentarte a una carrera: estudiar bien el recorrido, o al menos averigua donde comienza. Segunda regla, tener a mano tus bambas "de carrera" y a poder ser tu chip amarillo también. Yo me encontré de vacaciones, y solo me sonaba el pueblo de Santa Cristina d'Aro de las señales desde la autovía, por lo que no reuní esas condiciones, pero qué podía fallar? Un recorrido llano, 8 kmetritos, y un año de carreras diversas a mis espaldas, parecía tarea fácil. Ahora ni me acuerdo bien si realmente di el visto bueno a Jaume, pero una tarde jugateando con el iPhone y resulta que estoy apuntada. Así que nos presentamos toda la familia a la fiesta mayor de Sta. Cristina, me pongo a calentar por la zona con otros participantes a mi alrededor y de repente una señora me para, "tú deberías ir hacia la salida ya". La salida? No es aquí? pienso. Si aquí mismo hay una alfombra del chip amarillo y un arco hinchable. Voy corriendo hacia donde me dice, y otros corredores tampoco tienen claro donde empieza, pues se trata de una raya dibujada a mano, de color rojo poco chillón, o son mis gafas de sol? Bueno me intento colocar bien, y parece que han perdido la pistola de salida, pasan 15 minutos de la hora, y nos preguntamos qué ha pasado? Es lo que deben tener las carreras populares de fiesta mayor me empiezo a imaginar. Pero de repente dan la salida y empiezo a pensar todo lo contrario. La gente va bastante a tope, de llano nada de momento, sólo noto subida continua pero molesto de falso llano. En seguida noto la humedad esa que tiene la Costa Brava, nos metemos por pistas forestales todavía de subida y empiezo a echar de menos unas bambas algo más nuevas con amortiguación aún nueva. Pero miro el alrededor y empiezo a disfrutar del paisaje, pasamos por el golf debajo de bosques de pinos, y hasta me planteo aflojar y simplemente disfrutar del entorno, pero la gente aprieta y no quiero dejarles escapar, soy consciente de la camiseta que llevo! Ya acabará la subida no? No estaba yo acostumbrada al desnivel mismo de Valldoreix? Hacia la mitad salimos del bosque y todo empieza a bajar, no tengo ni idea de cuantos km llevamos, aquí no hay nada marcandolos, y la humedad me ha desorientado, o será que tengo la cabeza de vacaciones? Pero volvemos hacia los pinos y noto que debe faltar poco, y sin darme cuenta ya estamos de nuevo en el pueblo. Nos recibe un mar de gente animando en la última recta como si fuera mínimo una media maratón y en ese momento la cursa popular de Santa Cristina gana muchos puntos de seriedad mientras decido que nunca más me dejo las bambas en el armario durante las vacaciones o cuando estoy fuera.

 Moments previs a la cursa

 Imatge de la sortida

 Malgrat ser una cursa popular, la gent surt amb el ganivet entre les dents

Arribada de la Rachael: 8a classificada femenina i 5a per grup d'edat

I love this game!

Navegant per la xarxa -em refereixo a internet-, he trobat aquesta preciositat de video. Feia molt i molt de temps que no veia una cosa tant bonica. Espero que us agradi tant com a mí...



Triatló trail Tussols OLOT

CRÒNICA D'EDUARDO CARCHEDI


Sortim de Mirasol a les 6:30 i arribem a les 8:00 al triatló, després de donar algunes voltes per a trobar la zona d’on sortíem... Per a alguns de nosaltres era el primer triatló en que participàvem, però estàvem més o menys tranquils ja que les distàncies no semblaven gaire exigents, i no semblava que hi haguessin desnivells importants.

La primera impressió en arribar, un riu verd que no es movia gaire, amb flora i fauna interessants...

Hi ha al voltant de 60 persones equipant-se. El perfil del corredor, eren homes de al voltant de 35 anys. Amés hi havia 2 nenes (que van acabar de les primeres...) i un nen (10 anys!), i poca representació femenina (unes 7 dones), la meitat, de l’equip Valldoreixenc!

Ens canviem, equipats la majoria amb la discreta indumentària VDX tri, i preparem les coses a la zona de transició. Escalfem i anem riu a baix al punt de sortida. L’aigua al principi semblava una mica freda, però en nedar uns minuts i amb els nervis de la cursa es va passar ràpidament.

Ens col·loquem un al costat de l’altre una mica apretats, de cara a remuntar el riu. Donen la sortida amb un “preparats, llestos, ja!” a grito pelao (¿se dejaron la pistolita en casa?).

Començem els 500 mts de natació i es veu com la gent va fort, o almenys eren forts els cops que un rebia, empentes, estirades, i fins i tot arribaven a nedar-te literalment per sobre. Per això a algú se li va fer dura aquesta part de la competició. Jo, per evitar l’aglomeració, vaig apretar al principi per a nedar còmodament. Així vaig poder sortir de l’aigua en 4ta posició, agafant la BTT amb els primers. En la zona de transició veig com surten de l’aigua el Pablo i la Patricia, en sisena i setena posició aproximadament.. com es noten els entrenaments dels dilluns!

El tram de 8,5kmde BTT al principi era com prometia, bastant ample i còmode. Però així només era algun tram curtet. La majoria el camí era estret, amb bassals i roques. Fins i tot, hi havia moments en que era impossible fer-los sobre la bicicleta. Cap al final de la BTT havíem de pujar i baixar “el Volcà” (un turonet) per un camí molt estret i amb una pendent molt forta, que en tot el tram de pujada t’obligava a baixar-te de la bicicleta, i el tram de baixada requeria una certa tècnica. És en aquesta on servidor es va anar de morros a terra caient-me la bici assobre. Gràcies a aquesta caiguda ara camino com el Dr. House, però en el moment de la cursa com si no hagués passat res. Així que el tram de BTT tot hi semblar curt, es va fer bastant dur, arribant a la segona transició amb poques forces.

Sortim de la T2 Edu i Pablo junts a afrontar els 2,5km de running, molt tranquils al principi degut al cansanci de l’etapa trencacames final de BTT. Més endavant jo em sento més còmode i apreto una mica. Els 2,5km eren de dubtosa presició, ja que sembla poc, però es va fer bastant llarg. O potser era degut al cansanci i al terreny accidentat...

Comencem a passar la línia de meta i arribem molt contents d’haver acabat, havent donat el millor de nosaltres.

Pablo i jo quedem entre els 10 primers. Martina i Patricia arriben juntes a la meta, quedant segones de la categoria femenina. Llàstima per mariadolors, perquè en un tram de BTT es va extraviar, fent quilòmetres de més “fora pistes” i arribant a la T2 amb un retràs important, pel que decideix que no val la pena acabar la cursa. Tot hi així se l’obsequia amb el premi al participant més gran, podent fer pòdium.

La impressió final del triatló és molt bona, perquè ens ha exigit molt més del previst, i per ser la primera per a alguns de nosaltres hem obtingut molt bons resultats. Amés, la zona de la cursa era realment molt maca. L’organització estava prou bé, tot i que no hi havia lavabos, i les dutxes que oferien tancaven abans d’obrir...

En general hem passat un molt bon matí. Alguns amb objectius assolits i altres amb ganes de més. Ara, a per la següent!

Classificació:

Eduardo Carchedi:  Posició 6è, Temps 58:04

Pablo Escanez: Posició 10è, Temps 59:50

Martina Rothe: Posició 32èna, Temps 1:12:56

Patricia Palomar: Posició 33èna, Temps 1:12:57

Maria Dolors López: Ret.

 La foto del grup

 Martina sortint de l'aigua

 Pablo arribant a la T2

 L'Edu, 6é calssificat

L'arribada de la Patricia i la Martina

ALTRIMAN 2012

CRÒNICA D'UN QUE LI FA MAL TOT

Jornada històrica del club Natació Valldoreix avui, fins a 8 membres estaven competint en diverses proves arreu de Catalunya -de les quals 4 eren noies... una altra bona noticia!-.

Mentre el protagonisme de la jornada estava a la Garrotxa, l'Albert i jo vam optar per desplaçar-nos al Rosselló a fer l'Altriman, en les versions Sprint i Olímpica.

Abans d'arribar a la Cerdanya parlo amb l'Albert que ja havia competit pel matí, i comenta que està força content amb la cursa i les sensacions que ha tingut. Perfecte, es nota que els entrenaments i el ritme de competició comença a donar els seus efectes.

En el meu cas, definiria aquest triatló com el "chispas" en memòria d'aquell anunci de colònia dels anys 80: "mi primer triatlón de montaña", "mi primera descalificación", "mi primera caida",...

Arribo just però no tard, i quan estic a boxes escolto que en 5 minuts començarà el brífing en 2 idiomes. Prefereixo escoltar-lo des de boxes però m'adono que el micro del que parla en català no funciona del tot bé, i em concentro en la versió francesa: "a droite", "a gauche",... no sembla una explicació molt complexa. 

Sota una boira molt intensa es dona la sortida. Acabo el segment de natació molt content i tot ha sortit molt bé, tret d'un petit detall tècnic: he fet la sortida amb els del Half. Sí, tal com sona! Els de l'Olímpic i els del Half tenim el casquet del mateix color, i a sobre retarden la sortida del Half exactament a la mateixa hora que el Olímpic (!!!). Parlo amb els jutges, i els comento que vull acabar malgrat no surti a les classificacions. 

Quan començo a pedalar la boira ha passat de molt intensa a super intensa. Malgrat això, el circuit és preciós. Del 15 al 28 hi ha una baixada trepidant, on s'ha d'anar amb molt de compte perquè el terra està moll com si hagués plogut. Disfruto  com si estigués en una etapa del Tour passant pels petits poblets de la zona. De sobte, al Km. 28 tot s'acaba en sec...ens fan desviar i comença una pujada d'un 15%!! No em dona temps de canviar els plats, i acabo caient a la cuneta. No em faig mal però caic de ple sobre les ortigues -aquesta vegada m'abstindré d'enviar una foto de com m'ha quedat la esquena-. De la caiguda m'ha saltat la cadena a part de la dignitat. Quan em recupero, les coses van de mal en pitjor: del 28 al 30 hi ha una pujada bestial on guanyem 200 metres de desnivell positiu d'acord amb el comptakm. En resum, coses que pasen en una cursa on el desnivell positiu acumulat és de 1.100 metres en només 52 Km.

La cursa a peu és força agradable, ja s'ha aixecat la boira, amb 20 graus de temperatura i sense humitat es fa molt fàcil de fer. Tot i el cansament de les cames porto un ritme constant i alegre al voltant de 5:15 calculo jo, però sobre el Km. 7 hi ha una altra sorpresa: una pujada de 500 metres cap a una urbanitzacio. El primer que penso és que estan sonats, després penso que deu ser per quadrar la distància del Half (fem 10'5 KM). Finalment arribo reventat però molt content. Encara que no aparegui a les classificacions i no sàpiga el temps final oficial -calculo unes 3 hores i 35 minuts-, em sento més que mai Finisher per vèncer la duresa d'aquesta prova (desnivells, condicions climatològiques, altura, etc.).

Victor del Corral sortint de la T-2 

 Content per acabar el calvari de la bici

 Els darrers metres finals

 Entrant a meta amb l'Arnau

 El llac de Matemale un lloc idílic

PD: Al final sí que apareixo a les classificacions oficials. temps final de 3:42:50 posició 108.

www.chronoweb.com

Crònica de la no cursa

CRÒNICA DE DAVID PROS

Què és una crònica d’una no-cursa?

Doncs si la crònica d’una cursa és explicar el que ha passat a la competició, la crònica de la no-cursa és explicar què passa quan un té previst competir i no ho fa, quan t’has entrenat (més aviat seriosament), has fet la inscripció, estàs il·lusionat amb l’oportunitat de córrer i, de cop, el darrer dia d’entrenament et lesiones i tot se’n va en orris.

Bé, doncs el que passa és això:

La cursa està prevista pel dissabte. Dijous tens l’últim entrenament. Ha de ser suau. Fas unes acceleracions (per mantenir les cames activades) i notes una punxada a la natja dreta. No ho saps encara, però t’has lesionat. Els isquiotidials han petat a l’alçada de la inserció amb els lligaments. L’endemà, quan et llevis al matí, et farà mal. El dolor t’impedirà acotxar-te i estar assegut llarga estona serà un petit suplici. No podràs competir, tot i que el dijous, mentre et dutxes després de l’entrenament amb un puntet de dolor (una molèstia gairebé) a la galta del cul, encara no ho saps.

La Dra. Kubler-Ross va establir les fases d’acceptació de la mort, que serveixen també per les malalties i per les frustracions lúdico-esportives.

Fase 1. Negació:

Dijous a la dutxa: no ha passat res; no és res; això se’m passa dormint. Aquest és el pensament que tens. I te’n vas al llit, pensant això mateix.

Fase 2. Fúria:

Divendres al matí: t’aixeques amb molt dolor, la natja enrampada; no et pots ajupir. Et mosqueges: quina punyeta! què burro que sóc! per què vaig apretar! per què no vaig parar de seguida quan vaig sentir la punxada! Això no pot ser.... I al llarg del matí, tens els mateixos pensaments i s’hi en va afegint un altre: això no se’n passa, això no se’n va....

Fase 3. Negociació:

Divendres a l’hora de dinar i primera hora de la tarda se’t desperta una esperança: anar al fisio; segur que em cura; uns massatges i com nou. Segur, seguríssim.

Fase 4. Depressió:

Divendres a la tarda: concertes hora al fisio, li expliques què et passa; et mira i comprens que de miracles res (hauria d’haver anat a posar una vela a Sta. Rita). Et fa una cura (fred, escalfor, ultrasons) i et recomana de no fer exercici uns dies i tornar al cap d’un setmana. Ara, que si vols competir demà tu mateix, que et diu. Òstia, penses, però tu encara segueixes creient que potser l’endemà al matí ja estaràs bo.

I un bé negre!

Fase 5. Acceptació:

Arriba dissabte al matí. Et despertes i et fa mal. I veus que de competir res de res. Continues empipat com una mona. Però... però no pots anar a córrer. Toca quedar-se a casa i pensar en la cursa que podies haver fet, en els companys que estan corrents, en el dia que podia haver estat... Potser el proper any... sí, el proper any segur.

Triatló de Banyoles

CRÒNICA DE JAUME


Després de la darrera sortida com a grup a Sitges, ens va cridar força l'atenció aquest triatló a causa de la seva singularitat. Aquest és un triatló diferent per diferents motius: és una prova classificatòria pel Campeonat d'Espanya i per tant està sota la tutela de la Federació Espanyola (FETRI), on la organització frega l'excel·lència, el tracte al triatleta és molt professional i que no té res a veure amb altres proves més "comercialitzades" on primen més altres detalls com per exemple els obsequis que et fan. En resum, que estem parlant d'un ambient 100% de triatló a la capital del triatló. Qui pot demanar més?


A la línia de sortida havíem de ser 4, però el dia comença amb la mala notícia de la baixa -com sempre inesperada- d'en David Pros per lesió. Després del "picnic-triatló" que hem fet els competidors amb els "supporters" que han vingut a anirmar-nos (David "Young", Lluïsa i la parella de l'Albert), anem a relaxar-nos i fer el café a un bar de la zona. Una estona més tard, ja va sent la hora d'anar cap a boxes, passem pel cotxe per recollir la bici i els  altres estris, i anem tots 3 cap a la sortida. 


Instants abans de la sortida, quan em vaig a col·locar el casquet se'm trenca totalment, intento col·locar-me'l com puc per no quedar desqualificat però finalment aconsegueixo sortir sense cap jutge em digui res. El primer en sortir és l'Albert, i després sortim en Joan i jo. La sortida de la natació és un autèntic luxe perquè sortim des d'un "pantanal" amb poca gent i a sobre aconseguim col·locar-nos a l'esquerra de tot. Al finalitzar la natació, hi ha una rampa i una catifa blava ampla que et condueix fins a boxes. El circuit de bici, és preciós però alhora dur per les rampes, les ratxes de vent creuat i la calor que apreta de valent a sobre de l'asfalt. Finalment, la cursa a peu són 2 voltes fins a Porqueres en un circuit planer, amb força ombra i que no falten els avituallaments líquids -una sort perquè estem corrent a 28 graus segons l'acta de la cursa-.


Pel que fa a les actuacions personals, comencem pel Joan Jonama, a falta del que digui ell, molt bona cursa, se'l va veure força sencer i fort, fins al punt d'aconseguir plaça pel Campeonat d'Espanya què es farà al setembre a Pontevedra. Quin crack!! Amb l'Albert, vam poder xerrar poc i gairebé no ens vam veure a la cursa -ell va sortir 9 minuts abans-, però tot i tenir un bon resultat comentava que la natació se li havia creuat bastant. Pel que fa a mí: natació molt cómoda -yupi ja tocava!!-, bici donant el "callo" però gastant-me en excés (com sempre més sol que la una) i una cursa de contenció atès que ja des del principi he notat les cames tocades, però a nivell general molt content per disfrutar de l'entorn.


Els nostres temps finals han estat:
Joan Jonama 1:10:32
Albert Hortet 1:16:34
Jaume Valls 1:17:15

Al cotxe preparant els "bártulos"

Camí de boxes

La foto oficial

L'Albert sortint de l'aigua

La sortida del Joan

...i la meva sortida