CRÒNICA DE JAUME VALLS
Em vaig inscriure de cap a
aquest triatló perquè l’experiència de l’any passat va ser francament positiva.
No obstant això, he de reconèixer que enguany tenia certs dubtes atès que el
nombre de participants gairebé s’havia doblat i aleshores era una aposta
bastant arriscada. Finalment, puc dir que –tret d’algunes coses a millorar- la
valoració global la considero de nou positiva i per tant sense cap mena de
dubte m’atreviria a anar-hi a la propera edició.
La cursa:
Em llevo ben d’hora ben
d’hora disposat a submergir-me a les aigües cristallines del Port de Tarragona
(...quin glamur!). En aquesta ocasió les cues pel dorsal i per entrar a boxes són
més llargues que en d’altres ocasions (normal som gairebé un miler de participants),
però amb una mica de paciència tot va funcionant ja que està força ben
organitzat.
Fent la tradicioanl cua d'entrada a boxes
No em sobra massa temps per escalfar,
que ja m’he de posar a una mena de “pantanal” flotant on estem uns 200 tius
marejant-nos perquè es mou moltíssim. Surto amb la primera sortida, amb molt
pressió, perquè estic enmig de cracks com són: Francesc Godoy, Albert Parreño,
Xavier Llobet, Iñaki Baldellou, Pedro Reig, León Drajer, Guillem Rojas, entre
molts d’altres, però bé, es tracta que tothom faci la seva cursa.
Moment de la sortida, l'adrenalina a tope
A veure qui em troba? Estic a la foto de dalt i a la de sota a punt de saltar
Una vegada comencem a nadar
tinc la sensació d’anar amb els de davant, quan girem a la primera boia m’adono
que el grup en què anava jo –evidentment- no és el capdavanter però si que portem
un ritme bastant fort. Sortida de l’aigua per unes escales del port, i comencem
una transició molt llarga ja que totes les bicicletes estan alineades a banda i
banda en un únic passadís.
Els boxes a primera hora del matí
El circuit de bici de l’any
passat era força espectacular, ja que es pedalava pel mig de la ciutat de
Tarragona. Suposo que ho van fer per apropar el triatló a la ciutadania, però
la ciutadania va respondre amb “pitades”. Aquest any, en un principi era un
circuit molt més avorrit ja que es feia pel port, gairebé tot en línia recta,
sense desnivells i a dues voltes. Però finalment penso que el canvi ha estat bo
ja que s’ha guanyat –sobretot- amb seguretat. Pel que fa a la meva cursa, poc a
dir, com sempre m’avancen fins a 3 pelotons i no sóc capaç de col·locar-me en
cap. El tercer i darrer és el que més greu en sap, ja que hi ha una gresca bastant
bona, però curiosament és el que més fort va (¿?). O s’esperaven a calentar les
cames o són molt mal nedadors...
Transició de nou llaaaaaarga,
i es comença la cursa a peu. Són 2 voltes pel barri mariner del Serrallo.
M’agrada córrer per aquí! Durant la cursa rebo inesperadament el suport molt
fort d’un senyor que no conec de res, m’estarà prenent el pèl?, somric i li
segueixo el rotllo, i quan passo sento que diu “los de Valls somos los mejores”.
Al final 1:16:47 (posició 372 masculina de 670 arribats).
La gran queixa dels
participants era que no et deixaven treure la bici fins al final de totes les
curses. Mentrestant, jo m’ho vaig prendre amb filosofia: massatge “post-cursa”,
aperitiu al Serrallo i, fins i tot, em van fer una entrevista uns nois que
duien una acreditació oficial. Em van dir només seran 5 ó 10 minuts. Al final
vam estar parlant més de 20 minuts, suposo que encara es penedeixen, però no hi
ha res millor com tenir temps per poder parlar de triatló, no?
