CRÒNICA DE JAUME VALLS
Finalitzada la temporada de triatló a finals de setembre, em plantejo buscar algun repte interesant per a la tardor i que em serveixi de motivació per seguir els entrenaments amb força i empeny. Lògicament, per qüestions climatològiques la millor opció és fer alguna cursa a peu, i dins d'aquesta categoria la Marató és la prova reina. Per tant, amb aquest clar plantejament busco al calendari, i veig que destaca Donosti per damunt de totes les altres en aquesta època de l'any. A més, els comentaris que fa la gent que l'ha corregut a la xarxa, no deixen dubtes que és una carrera especial: molt bona organització, entorn increïble, només 3.000 corredors, climatologia ideal per córrer, bona animació per part del públic, circuit pla, etc.
Arribem doncs divendres a la nit, disposats a passar un cap de setmana "gastro-esportiu". Evidentment, la nutrició és quelcom important a cuidar -especialment a tant poques hores abans de fer una marató- però no és gens menys important l'estat d'ànim. I en el meu cas, el rendiment passa per la felicitat, i la felicitat per menjar i beure bé. Així de senzill! Si em pregunteu si vaig trobar la felicitat a Sant Sebastià us respondré que sí.
El dissabte al matí, el passem força tranquils: passejant i buscant la felicitat, la qual tornem a trobar amb relativa facilitat. La veritat és que és impossible posar-se nerviós en aquestes condicions.
Diumenge al matí, és el gran dia. He dormit molt bé, no ha calgut matinar massa, tinc l'hotel a tant sols 5 minuts de la sortida. Esmorzo sol, però llegint els missatges de suport al mòbil em sento molt acompanyat (gràcies a tots!). Està caient un xàfec considerable, però no em preocupa gens només tinc ganes de sortir a córrer i passar-m'ho bé. Baixo per l'ascensor de l'hotel -ja preparat per sortir a córrer- amb el dorsal posat. L'hotel a aquestes hores del matí, és un anar i venir de corredors, els passadissos fan olor de Reflex i el vestíbul és un autèntic desgavell. Un fantàstic desgavell!
La sortida de la marató no és gens espectacular (música del Road to Hell d'ACDC a tot drap i poc més), però això no vol dir que no sigui un moment emocionant (tinc la pell de gallina!). Amb l'emoció vaig fent els primers kilómetres a 5:05, 5:10, 5:05,... Vaig massa ràpid, això és massa llarg! penso cada vegada, però no puc frenar les cames. És tant fàcil córrer en aquestes condicions: tot pla, temperatura ideal,... Sense adornar-me he acabat la primera de les 3 voltes (la qual és la més curta), ara toca la segona volta i aprofito per fer un reconeixement del terreny i mentalitzar-me del que m'espera. Mentrestant, els kilòmetres es fan molt agradables, em trobo la Rachael per sorpresa en diversos punts (no se com ho fa ¿?), la ciutat és preciosa i notes l'escalfor de la gent amb els seus "aupas", "ondo pasa" i com no algun "vamos yaume". Al km. 24 passem per dins de l'estadi d'Anoeta, i ara ja sí iniciem la tercera i decisiva volta. Concentració total. Els kilòmetres del 24 al 30 són claus perquè vas prou cansat per tirar la tovallola, i al mateix temps encara et queda una eternitat per acabar. S'ha de tenir el cap fred, i no deixar que entri cap pensament negatiu. Arribem prou bé al mur (km. 30) i ara sí comença la Marató. Cada vegada estic més d'acord que la Marató és una cursa de 12 km., del 30 al 42. A partir del Km. 30 comencen els problemes. No estic especialment cansat, però em fa mal tot el cos (plantes dels peus, músculs, tendons, l'esquena, el coll, genoll, i moltes coses més que per sort ja he oblidat). Per imperatiu legal he de baixar el ritme, el cos m'està avisant que s'ha acabat la broma. Arribo a un pacte amb les cames, "ni pa ti ni pa mi", que consisteix en anar entre 5:20 i 5:40. El pacte em serveix per cobrir del Km. 30 al 39 -els pitjors-, per sort els darrers kilòmetres malgrat que el dolor ja és inaguantable trec forces de no se d'on i arribem a meta força contents. Temps final 3:42 i nova MMP.
Ara mateix, que estic ja a casa i fa poc més de 24 hores que he tornat, m'estic adonant que totes les expectatives inicials sobre aquesta marató s'han acomplert amb escreix. No és una cursa multitudinària, a tenir molt en compte avui dia, però conserva una solera que tenen les proves clàssiques (aquest any era la 35a edició) Senzillament molt recomanable.
Avituallament pre-cursa ("rico", "rico")
Amb Ana Casares triatleta professional i campiona d'Espanya de Marató 2010
Km. 8 encara amb forces
Fent forces per somriure
Durant la segona volta
Corrent amb en Josep de Navarcles, maratonià expert que em va acompanyar uns 15 km.
Km. 30 les cames comencen a pesar
Content per acabar
Amb la fotògrafa oficial de la prova
