CRÒNICA DE JAUME VALLS
Després d’uns anyets de fer triatló, i ja amb certa experiència en proves
de mitja distància, el cos em demanava fer alguna cosa més gran. La lògica
hagués estat buscar alguna prova pel 2015, per preparar-la bé, però m’adono que
no vull portar durant tants mesos una pressió tant bèstia com aquesta.
Estem al mes d’agost, i al calendari destaca l’Ironman de Calella. Quin
millor lloc per debutar! Ja he estat 3 vegades i conec perfectament tota la
infraestructura i logística necessària (on aparcar, on anar a dinar, els
millors hotels, etc.) Em passo 3 dies donant voltes a l’idea, fins que al final
no puc més i m’apunto.
Una vegada ho he fet, tinc una sensació d’alliberament brutal, començo a
entrenar com una bèstia en intensitats i volums, però compte! que estem a només
9 setmanes de la prova i cal posar ordre i seny. Començo a buscar un pla
d’entrenament “express” (la majoria són de 6 ó 8 mesos). El més curt que trobo
és un de 12 setmanes, i agafo el tren en marxa per la quarta setmana ...“no hay
dolor”. Evidentment li demano consells al míster, que me’ls dona, i a més em
beneeix el camí cap aquesta aventura –suposo que va pensar: “dóna-li la raó que
si no és pitjor”-.
A partir d’aquí, comencen 2 mesos de treball on s’han de combinar les
obligacions laborals i familiars amb els entrenaments. No és gens fàcil, però
quan una cosa la vols de veritat, trobes el moment i la manera de fer-ho encara
que aquesta no sigui la millor. Ara, que ho miro amb perspectiva, veig encara
més clar que si no tens la motivació val més que ni ho intentis.
Arribem a la setmana prèvia amb els “deures” (les 9 setmanes) fets.
Treballo fins divendres, nervis a tope, em costa concentrar-me fent tantes
coses a la vegada. A més, laboralment tampoc és una setmana fàcil. Tot això fa
que tingui dubtes del repte, i més tenint en compte la dimensió del mateix.
Per fi, dissabte al matí marxem cap a Calella i allà sí que puc relaxar-me
veient l’ambient i la “festassa” que tenen preparada. Aquí ja canvio el xip de
“no se si seràs capaç” pel de “ets un afortunat”. Arribar aquí ja és una
victòria, i els dubtes es converteixen en confiança absoluta. La única pressió
que tinc és per culpa de l’allau de gent que m’envia missatges de suport, i que
saps que estaran pendents de tu. T’adones que estar a punt de fer alguna cosa
diferent.
La nit abans de la prova he dormit prou bé, i em desperto amb un somriure
–símptoma inequívoc que tinc moltes ganes de passar-ho bé-, però aquest bon
rotllo durarà poc. Al sortir de l’hotel, veig el reflex de llamps que estan
caient a prop i el vent comença a bufar fort: senyal que s’acosta una tempesta
de les bones. Desgraciadament, totes les previsions climatològiques parlaven de
pluges fortes pel diumenge.
Quan arribo a boxes la tromba d’aigua que cau és espectacular. Pensava
inflar les rodes i greixar la cadena, però és materialment impossible. A més,
comencen a caure llamps. Em refugio a la carpa de transició. Estem completament
a les fosques (amb la tempesta ha saltat la llum i és negra nit) i m’haig de
preparar tot “a cegues”. Per acabar-ho d’adobar no tinc ni tant sols el mòbil,
i m’he de preparar tot el material visualitzant al meu cap on tinc tot, el que
em fa falta i com em fa falta sense cometre cap errada. Ai mare! Sort que un té
el cul pelat.
El xàfec no afluixa i els minuts passen, es comença a parlar de si es podrà
fer l’Ironman sencer. Quins nervis! El mar no el veiem però ens imaginem que
deu estar força remogut. Per passar l’estona i aplacar els nervis, començo a
parlar amb els triatletes del meu voltant: de Mèxic, Israel, Japó i Badalona.
Carai! Globalització en estat pur.
Arriba un moment que ja ens fan fora de la carpa i ens obliguen a anar cap
a la sortida. Fem el kilòmetre i mig amb el neoprè posat, continua plovent,
però almenys el cel ja nos està tant fosc. Ens obliguen a concentrar-nos tots
dins de la mateixa carpa, perquè cada 10 minuts ens informaran de les
condicions climatològiques. D’entrada la sortida queda endarrerida 30 minuts. A
l’inici de cada “parte metereológico” demanen silenci i es palpa la tensió.
Finalment, el tercer i definitiu “parte” comença en anglès de la següent
manera: “al meu país diem que la pluja és una benedicció de Déu...avui em
sembla que vosaltres, els triatletes, heu estat beneïts per Déu perquè fareu
l’Ironman sencer” i de sobte la gent esclata cridant d’alegria. Encara
m’emociono amb la reacció de tant friki per metre quadrat a les paraules “you
are going to do a full Ironman!!” .
Lleuger escalfament a l’aigua. Encara plou però sembla que comença a
aclarir el dia. Quin subidón! Comencen a donar-se, ara sí, les sortides: Pros,
Dones, Grups d’Edat més joves,... Jo, estic a la penúltima (Grups d’Edat 40-44)
i la més nombrosa (gairebé 600 tius).
Línia de sortida. Veig els 2 extrems de la platja massa poblats i decideixo
sortir pel mig...no passa res! –penso-. Un desastre. Els primers 200 metres els
faig amb el cap per fora intentant trobar un espai on poder nedar. Girem boia,
i ara sí que intento buscar un lateral per fer alguna cosa. Tot i així, els
cops continuen. Són 850 metres més fins la 2a boia. Intento buscar un espai,
però no paro de trobar-me gent de les sortides anteriors clarament identificats
amb el casquet d’un color diferent. 3a boia, només 100 metres, i ara ja encarem
2.350 metres en línia recta. En aquest moment, veig que vaig amb 3 altres
nedadors de la meva sortida. Tenim exactament el mateix nivell. He intentat
deixar-los enrere però s’enganxen. Intento deixar-los passar però tampoc volen
o poden. Conclusió: aquests tius volen nadar “a roda”. Al principi m’estresso,
però després m’acostumo. Els quatre anem bastant picats –per un moment
m’imagino que estem en un dels entrenaments del dilluns...no cal dir noms-,
anem avançant la gent de les sortides anteriors, és complicat superar els
obstacles que van apareixent. Intentem obrir-nos però els jutges amb els caiacs
ens xiulen i ens obliguen a tornar cap a dins, com vulgueu, haurem de passar la
gent per sobre! Tot i tenir la corrent de cara, estem nedant a un bon ritme. Al
final, un temps decent d’1:04h i 87é classificat del meu grup d’edat.
T1. Em poso el “culotte” a sobre el trisuit que són moltes hores i el
maillot per poder carregar menjar sòlid. Aquest és un punt clau per mi, atès
que com que no puc prendre gels he hagut d’entrenar a consciència l’estratègia
de nutrició i porto el meu propi avituallament.
Els primers kilòmetres de bici són força perillosos, el terra està moll i
hi ha bastantes caigudes. Aquest tram me’l prenc amb molta calma, vull ser
conservador i divideixo tot el tram ciclista per fraccions de temps. No vull
mirar els Km que porto, si no l’estona, ja que estic disposat a estar més de 6
hores a sobre la bici (més o menys com 3 vegades la pel·lícula del Titanic).
Des de que surto de l’aigua fins a Mataró, és un festival de ciclistes que
m’avancen sense parar. El primer que puc avançar és un brasiler a l’alçada de
Canet (quina gràcia!). Quan porto més d’una hora, em comença a fer mal
l’esquena. No estic acostumat a rodar en pla, tanta estona acoblat i també si
som sincers el gimnàs (s’escriu així, oi?) no se on està. Gran error.
El circuit és força avorrit, només mar i carretera, però hi ha alguns punts
on l’animació és espectacular. Per exemple, des de Sant Pol a Calella està tota
la carretera plena de gent animant com si fos una etapa del Tour. Buff, pell de
gallina! També em distrec veient els pelotons organitzats de ciclistes tramposos que em
creuo per la carretera. Alguns són de gairebé 100 persones!, i per la distància
que em porten deuen estar rodant a 35 per hora! Precisament aquest gent que no
hauria de tenir problemes a la bici. Aquestes escenes al principi em fan
desanimar, però més endavant em surt la mala llet i l’orgull...”jo si seré un
home de ferro de veritat”. Amb paciència van passant les hores i els kilòmetres fins que
arribem a la T2 després de 6 hores i 15 minuts.
Ironfoto al Km. 155
A la transició em canvio els mitjons, em poso el pulsòmetre i em trec el
maillot i el “culotte”. Vinga, ara només es tracta de córrer una marató. Els
primers kilòmetres intento trobar el ritme còmode per córrer. Al Km 1’5 em
trobo la Rachael per enèsima vegada –avui la veritat és que s’ho està currant-
i l’Òscar que també li espera una jornada llarga a la carpa de recuperació. Em
donen ànims.
Ja porto uns 5 ó 6 kilòmetres i la sensació és que no crec que sigui capaç
de fer una marató corrents. Vaig cansat, és normal. Tinc forces per fer 4 km
més però no per 36 que encara em queden. Em torno a trobar la Rachael, i veient
la cara amb que em mira sé que no faig bona cara. L’animo i li dic que no
s’amoïni ¡que no estamos tan mal!. Aquí és on el cap comença a jugar la seva
partida. És un moment on has de respondre per nassos de manera sincera la
següent pregunta: “vols ser un Ironman?”. Només hi ha 2 respostes possibles. Jo
no ho recordo, però crec que vaig triar pel sí-sí. Normalment diuen que en
curses de resistència el cap és el 50 per cent i la resta és la preparació
física que puguis tenir. En el meu cas crec que va ser d’un 75 per cent. Sense
para de córrer en cap moment, m’aïllo de tots els dolors i mals pensaments que pugui
tenir. Amb una experiència prèvia de 6 maratons a les cames, us puc assegurar
que mai m’havia trobat en una situació similar, però finalment aconsegueixo
empènyer el cos cap endavant i no aturar-me.
El fet de córrer sense parar fa que a partir de la segona volta comenci a
avançar a altres corredors de manera constant (a més, els “megacracks” ja han
acabat). Això m’anima molt, fins al punt que a la 2a i 3a volta tinc les
millors sensacions. Corrent i corrent sense parar, hi ha un moment que fins i
tot demano a una bici de l’organització que s’aparti perquè em fa anar més
lent. Ostres Jaume! què et passa? Que fas por! –penso-.
Ja s’ha fet de nit, i comencem la 4a i última volta. Evidentment, aquí ja
estic comptant els kilòmetres en negatiu –queda molt poc- però començo a tenir
les cames rebentades. A més, en tot el dia no he pogut prendre cap gel (a la
marató tant sols aigua, cola i taronges), estic content perquè no m’ha fet mal
l’estómac, però això ja comença a notar-se. Estic arribant a Pineda per quarta
vegada, Km. 37, em queda molt poc, però el cap comença a dir prou. A més, a
part de la nit, també influeix negativament que ja han retirat alguns punts
d’animació i queda molt poqueta gent al carrer. Malgrat tot, sóc conscient del
“carrerón” que he fet i que val la pena aguantar per darrera vegada. Els
darrers Kilòmetres la gent ja et felicita, vaig molt cansat però sé que l’IM no
se’m escaparà, encara que tingui que entrar a meta a quatre grapes. Em sento
Ironman, a més he fet tota la cursa corrent i millor encara de manera força
constant, que no està gens malament per un debutant com jo.
Ja s’acaba. Em queden només 500 metres, estic fins els nassos, però ja
escolto i veig l’espectacular muntatge d’arribada: llums, música, grades plenes
a gom a gom i unes pantalles gegants on fins i tot et pots veure...tot plegat,
espectacular!!! Començo a trepitjar la catifa, busco la Rachael entre la
multitud, sí la veig i sense parar de córrer la saludo i faig els darrers 10
metres feliç com si hagués guanyat la cursa.
Irrepetible!! No es pot descriure amb paraules, qui ho vulgui saber ho ha
de provar.
Hi tornarem, segur!!!!
