Half Challenge Maresme 2013

 Fira i Brífing

CRÒNICA DE JAUME VALLS

El Challenge, ho defineixo amb poques paraules: una prova de caire internacional (la meitat dels participants eren estrangers), amb un nivell altíssim perquè venen els millors triatletes del món (a més, aquest any coincidia que era el campionat europeu ITU de mitja distància), amb una organització espectacular, la millor prova que mai hagi fet i que no deixa de sorprendre’m, un dels reptes més importants de l’any i una cita ja fixa dins del meu calendari. Tot això és per mí el Challenge Maresme.

 Moments de relax pre-cursa

 Boxes i carpes de transició abans de la guerra

El lògics nervis de la setmana prèvia a la competició, van estar més centrats en la previsió meteorològica que no pas en els dubtes de si estava o no prou preparat. Unes setmanes abans ja no havíem pogut fer el triatló de Blanes a causa del temps, i ara la data s’acostava i la climatologia continuava igual de malament, amb fred i pluges més propi de l’hivern.

Per fi arribem a dissabte i marxem cap a Calella. Al brífing em quedo amb les paraules del Director de Cursa quan diu “espero que demà no faci el maremoto que fa avui”. Per acabar-ho d’adobar em truca la M. Dolors des de Blanes i em comenta que no s’ha pogut banyar, i finalment en David Gassó ja a la tarda envia el seu reportatge gràfic per deixar-ho encara més clar. La conclusió és clara: si finalment es fa la natació caldrà treballar de valent. A més, fa un vent huracanat i pot ser que plogui. Yupi!

Diumenge cal matinar de debò, aquest any les sortides són més aviat –amb molt bon criteri-. Diana a les 4:40 h, esmorzar a les 5:00 h, i he quedat amb en Jordi (Sant Boi) a les 6:00 a boxes per donar la última ullada a la bici i inflar bé les rodes. Comença a sortir el sol, el vent ha afluixat i la mar sembla que no té l’estat ferotge d’ahir, però sembla que encara hi ha mar de fons. Caminem els 20 minutets fins a la sortida, ens posem el neoprè i ja estem llestos per la batalla. Cada 3 minuts es dona una sortida a un grup, el qual es diferencia de la resta pel color del casquet.

Ara sí, ens toca a nosaltres (grup d’edat masculí de 40-44). Som bastants, jo estic al darrere de tot, a la quarta fila, aquest any no he tingut la sort d’estar davant. Para la música, sortida i els que tinc a davant es llancen corrents com a bojos cap a l’aigua. Que foten? –penso-. La onada els tira a tots al terra com si fossin bitlles, jo mentrestant aprofito el moment abans de que la onada es torni a rearmar per avançar uns 10 metres com un boig – és el pitjor tros i cal superar-lo com abans millor-, quan arriba la segona onada em submergeixo per evitar que em torni enrere i així puc avançar uns metres més, sobretot es tracta de superar els primers 50 metres el més ràpid possible, sinó hi ha el risc que la fatiga faci efecte amb el perill que això comporta. Al gir de la primera boia (200 metres), m’adono que la natació avui serà quelcom més que especial. Ja trobo gent amb casquets de color verd (els quals han sortit 3 minuts abans que jo!!), i fins i tot algun de color blanc (6 minuts) que està nedant braça, també veig com la Creu Roja s’emporta un a noia amb un atac d’angoixa. Una vegada s’ha girat, nadem més o menys a favor de corrent, però l’autèntic handicap d’avui és la orientació. La mar està tant moguda que no és possible veure res, gent que va a l’esquerra, altres cap a la dreta, un autèntic desgavell, jo busco nedadors amb el color de casquet violeta per anar a roda i val la pena. Avui realment he tingut que aplicar les tècniques de natació que m’ha ensenyat el gran mestre Joan Jonama: natació waterpolo cada dos per tres, esquena (quan algun dels que anava a braça et treia les ulleres d’una patada), allargar la braçada, respiració a l’esquerra, etc. Si aquest esport es diu triatló, ja era hora que la natació fos una mica més protagonista. Al final un temps de 38 minuts (posició 324 de 1023 arribats masculins).

Transició lenta de 6 minuts, atès que cali abrigar-se per anar al Montseny i sortida trepidant pels carrers de Calella. De sobte, el circuit ciclista passa exactament per sobre d’on tenia el cotxe aparcat. Que guai!, evidentment el cotxe no hi és, prefereixo no estressar-me i anar a lo meu. A la pujada al port del Collsacreu, em noto les cames cansades, suposo que és la fatiga de la natació, mare meva amb tot el que queda per davant. Quan 2 mesos abans de la prova, amb alguns del grup vam venir a fer un reconeixement del circuit ciclista ja vaig veure clar que aquest any el repte seria majúscul: 90 kilòmetres de bicicleta amb 1400 metres de desnivell. En aquest moment crític, em trobo un paratriatleta que està pedalant amb un sol braç. Increible, automàticament deixo d’estar cansat. Passat Vallgorguina, veig que ja torna en Gómez Noya... d’un altre planeta! A la pujada al Montseny el cel es comença a tapar-se, amenaça tormenta, m’afanyo a tornar ràpid , si m’enganxa la pluja això pot ser un drama. Amb paciència anem sumant kilòmetres 60, 70, 80, 90 i per fi ja estic de nou a Calella, a l’entrar al poble busco la meva família. Sí!!!, estan allà a l’altre cantó de la via de tren... i també el Jacob que ha vingut a animar-me: Quin subidón! Finalment acabo aquest tram en 3:30 (posició 771/1023) més ràpid del que esperava.

Segona transició, molt ràpida (1:19) i comencem la mitja marató. Intento seguir un ritme de creuer constant, al principi tot va genial, però al Km. 4  ja pateixo les clàssiques molèsties a l’estomac. És una pena, no em noto buit de forces però els dolors comencen a ser terribles. Ara és el moment de buscar positius: em fixo amb la gent que anima (és molta), els que fan l’aperitiu a les terrasses, en la increïble zona de recuperació post-meta, amb la cervesa/es que prendré quan acabi,... cada vegada queden menys kilòmetres, però cada vegada em fa més mal tot i llògicament vaig més lent. Finalment arribo amb la estratosfèrica marca de 2:04 (no em pensava que fos possible córrer tant lent sense parar) i ja sóc FINISHER d’un 70.3 per tercera vegada. Molt feliç i satisfet, com la majoria de participants. A diferència d’altres proves, és impressionant veure la cara de felicitat de absolutament TOTS els participants al creuar la meta. No hi ha ningú que no exploti d’alegria, ningú mira el cronòmetre, arribar a meta és una autèntica victòria, especialment aquest any que el Challenge ha estat força dur. Temps final de 6:20:57 (701/1023).

Us deixo més fotos. Ens veiem l’any que vé!!

 Sortint de la T1

 Paissatge bucòlic

 Moments del tram a peu

Amb cara de patiment, però millor que la dels de darrera...

 I els moments de glòria:

Coneixeu aquest xavalet?

Punk Trail de Fonollosa

CRÒNICA D'EDU CARCHEDI 
Diumenge, 12 de Maig. Son les 6:00 del matí i em sona el despertador. Em llevo amb 4 hores de son, carregat del dia anterior amb un triatló a les cames i una barbacoa al cap, però disposat a enfrontar-me a la Punk-trail de Fonollosa. Una cursa de 23 kilòmetres de muntanya amb un desnivell positiu de 1300 metres i un 90% de corriols i trialeres... una mica bèstia... però molt atractiu. És una cursa diferent a les demés, pertanyent a la corrent filosòfica de runners contemporània de les “punk-trail”, la qual dictamina que per a ser un “Punk-trailer” s’han de complir els següents requisits: Que t’agradi el Trail-Running, diversió, humor, implicació pels més desafortunats, col•laboració, i com no CERVESA!

Sembla una anada d’olla d’una colla de frikis, però no és així, aquest tipus de cursa tenen un missatge molt interessant . No és una cursa de competició, és una cursa de reivindicació. Reivindicació en contra de la pujada de preus de moltes curses i de la conversió de l’amor al running en un negoci molt suculent. Aquest tipus de cursa pretén tornar a les arrels del trail, en les que només es necessitava cap, cames i món per a recórrer. La cursa és totalment gratuïta. Es finança amb les diferents peces de roba que pots comprar (samarreta o tubular). Amés col·laboren amb el Banc d’aliments, demanant als participants que diguin algun tipus d’aliment per als més necessitats.

Crec que és una molt bona manera de plantejar una cursa, tot i així, a mi m’agrada la competició.

En aquest cas però, no vaig a competir, vull començar amb peus de plom i seguir les meves sensacions per a poder disfrutar del recorregut.

Em trobo a les 7:00 amb l’Adam, el meu company de moltes sortides de trail i culpable de que em trobi inscrit en aquesta cursa. Arribem al punt de sortida justets de temps i comencem a reconèixer corredors de muntanya. Per sorpresa meva la gent va molt ben equipada: Roba tècnica, compressiva, bidonets, càmelbacks, gorres, buff, etc, etc... El normal en una cursa així suposu. Jo vaig amb les meves bambes de trail, uns pantalonets curts i samarreta sense mànigues de cotó... bastant punk.

Ens col·loquem a la línia de sortida, hi ha unes 300 persones i es respira un ambient molt relaxat en comparació amb les curses a les que hi vaig normalment (més competitives). Donen el “petardaco” de sortida i comença la cursa. Després de 2 minuts de trote cochinero em topo amb algo que sembla una broma... Hem de pujar per un tallafoc d’uns 500 metres de llargada i amb un desnivell que obligava a pujar a quatre grapes. Aquí recordo la llei de les tres C “Cap, Cames i Collons” en una cursa així, apresa d’un gran savi (el qual irònicament és conegut com a “Pollo sin cabeza”). Acabo la pujada força sencer i començo a córrer. De cop i volta em trobo al bell mig d’un paratge de bellesa embriagadora i no puc resistir treure el telèfon i fer un parell de fotos.

Em sento súper còmode corrents i ho estic passant molt bé, ja que com estava avisat, tots els camins eren corriols pel mig del bosc, camp a través, trialeres... I un paisatge maquíssim. Tot i voler controlar per a no fundir-me a la primera de canvi, no puc evitar una altre de les lleis del pollastre sense cap  - Si tens algú al davant, te’l berenes - Així començo a agafar un ritme fortet i m’atipo de corredors. Lògicament quan més avanço, més ràpid van els corredors, però per sort en cap moment sento que no els pugui seguir.

En general és un recorregut bastant tècnic, però hi ha trams en concret, que senyalitzats amb un cartell que prega “¡Oju!” son realment molt fotuts. Però quant més fotut... més divertit... i més motivant... Així que en un d’aquests trams, baixant com una cabra per una trialera “chunga” aterro estrepitosament al terra. Em sagna tota la cama i tinc una bona ferida a la ma.... però el més important... ¿el meu orgull ha sortit il·lès? Això es calcula en funció de la quantitat de gent que m’hagi enxampat en el moment de la caiguda. Aixeco el cap i... ostres un avituallament... amb unes 20 persones mirant... Bah, m’aixeco com si res i em pregunten si estic be, contesto que sí (realment no ho se..) bec un got d’aigua i marxo sense encantar-me. No noto res greu després de la caiguda així que li trec importància a les petites ferides. Estic al voltant del kilòmetre 12 i de tant berenar m’hi trobo sol com un mussol. Ara he d’estar pendent de la navegació. Segueixo amb el bon ritme que portava. Cap al km 19 arribo a un avituallament on em reben unes 15 persones disfressades, amb campanes, música i donant molts ànims. Em conviden a fer una birra i assentar-me a un sofà, però declino dolorosament l’oferta perquè realment porto molt bon ritme, em sento molt be i no vull refredar-me... 

Em queden uns 4 km per acabar i començo ja a anar a tope per a donar-ho tot. Al tram final atrapo a un grupet d’uns 4 corredors que s’han despistat amb la navegació i acabem tots junts. Arribo a la meta, i a jutjar per la gent que hi ha, calculo que he arribat dels 20 primers aproximadament (no hi ha classificació oficial). Mentre espero al meu company, m’hidrato bé i estiro. Arriba l’Adam amb una grandíssima satisfacció per haver pogut acabar aquesta burrada. Ens mengem una botifarra amb pa de pagès a la que convida l’organització i engeguem la tornada a casa contentíssims del trote que en hem cardat aquest matí i pensant el la pròxima!!

Temps final:

Edu – 2h 30’

Adam – 3h 30’

Triatló per equips del Prat (Campionat de Catalunya)

A 48 hores de la cel·lebració d'aquesta prova les reflexions que podem fer només poden ser positives. El millor titular per definir-ho és que s'ha aconseguit situar Valldoreix al mapa del triatló català. Sí, la petita vila -ni tant sols és això, és una EMD (?)- de 6.000 habitants ja està entre els més grans. Això té molt de mèrit, no només perquè som petits i locals (TOTS entrenem a Valldoreix), sinó perquè els grans són molt grans. Doncs bé, com deiem en to de broma ara ja estem a la llista de los "40 principales".

Preparació i escalfament

Abans de que en Jacob faci les seves reflexions viscudes des de dins de la prova, permeteu-me explicar com ho vam viure els que la seguiem des de fora. El tram de natació es va veure afectat per una mar mogudeta amb força corrents, això en principi ens benefiava atès que és un dels trams que portem més treballats respecte la resta d'equips. Dit i fet, en poc més de 150 metres ja s'havia caçat al grup capdavanter, a l'arribar a la primera boia -moment de confusió- no sabem exactament que va passar però va donar la sensació que es trencava una mica el bon ritme, segona boia i tornada a la platja. 

 Entrada a l'aigua

 Avançant en formació i sortida de l'aigua

En general, un bon temps trencat en part per una transició una mica lenta. Al segment de bici, no obstant, el grup no es va partir, va seguir compacte i es va poder mantenir una bona mitja amb un bon treball de relleus. Ja només quedàven els darrers 5 kilòmetres, on ho van donar tot i fins i tot van poder avançar algun altre grup. Temps final 1:13:30, posició 38 de 71 arribats.

Moments de transició (T1)

Pedalant en línea

Arribada del tots 6 al mateix temps!!

En Joan i la Lluïsa que també van venir a animar

CRÒNICA DE JACOB ROMAN

Bueno todo empezó (esto se antoja largo jajaja) cuando un dia en el vestuario del Gymnasio, nuestro Maister, Joan Jonama, me invito a correr con el equipo de triatlón y yo acepte por supuesto, asi me introduje al grupo; semanas mas tarde me dijo que fuera a nadar con el grupo, a lo que yo le contesté un rotundo No, puesto que yo hace un año y medio no sabia nadar, ná de ná! Vamos que hacia 25 metros y me ahogaba, y el motivo es que cuando era peque, me daba mucho miedo el agua, la piscina grande y sobre todo ese endemoniado gancho "comeniños", así que mientras el resto de los peques disfrutaban de la pisci a mi me daban nauseas, dolores de barriga y mucho mieditoooooo!!!

Pues nada, que al dia siguiente me armé de valor y le dije a Joan que si a el no le daba vergüenza enseñar a un chico de 33 años a nadar, a mi no me daba vergüenza aprender!!! Y al agua que fui! Y desde entonces pues que parece ser que he mejorado un poquito, y es que nuestro Maister sabe lo que se hace jajajaja

Por medio han habido dos añitos de duro entreno, carreras, duatlones, motivaciones, inspiraciones etc, hasta que hace poquito fui a ver a SuperEdu y SuperMariadolors al Tri de Sitges, donde hicieron un gran gran papel en el segundo Tri de la temporada. Bueno el tema es que estaba con Edu a pie de playa y vi la boya, y le dije: Edu, es ir y volver a la boya ¿no? (Se me antojaba muy lejos!) y Edu me dijo, No, es ir a la Boya, cambiar de playa que hay otra boya,  y salir por la otra playa!!!! :O miedoooooooooo!!! Vamos que me puse yo mas nervioso que Edu!!!! Y es que no es lo mismo hacer una distancia en la piscina que verla y hacerla en el mar, ademas para uno que lleva la L como yo pues peor!

Asi que decidí irme a la playa con mi reluciente nuevo traje y echar a nadar, y menos mal que fui, porque me tire al agua y las primeras sensaciones fueron malísimas de la muerte! Me tire a nadar y entre el frio del agua y los nervios, a los 100 metros me faltaba el aire, vamos que me tuve que parar del agobio! Una vez recuperada la tranquilidad y el oxigeno entonces si que hice unos metros ya experimentando las sensaciones de nadar en mar y del traje. Menos mal que me dio por ir, si me pasa eso en el Tri vaya chasco! Por eso amigo ciclista o atleta, si te vas a iniciar en el Triatlon, vete a la playa y nada un poquito antes de tu debut, es un consejo de la Asociacion de TriatletasconlaL!!!

Al turron! Llegamos al Prat, los seis Magnificos, Edu, David, Fidel, Cesar, Albert y yo, con las esperanzas de hacerlo mejor que en el Duatlon por equipos! Seguidamente llegan para apoyarnos y aconsejarnos, nuestro Maister Joan, Lluisa, Jaume y David Gassó!!!

Es nuestro primer Tri por equipos y en mi caso el primer Tri, pero creo que Joan esta mas nervioso que nosotros jajajaja yo realmente no estaba mucho porque las boyas en este caso las veia mas asequibles, no como en Sitges, aunque mi única preocupación seguia siendo la natación! Bueno escuchamos los consejos y tacticas atentamente de Joan, como nadar hacia la primera boya, el ritmo que tenemos que llevar etc, Jaume nos aporta su experiencia también(para algo es el Capitan del equipo jajajaja) y Lluisa nos anima y nos ayuda a calentar.

Mientras nos preparamos y calentamos, vamos viendo al resto de equipos, y lo complicado de la natación, porque soplaba vientecito y se estaba empezando a mover bastante el agua. Se escuchaban comentarios de que parecía fácil pero se le estaba atragantando a mas de uno, pero en general y gracias a Joan, estábamos tranquilos. Mientras esperamos en la cola para tomar la salida vemos llegar por medio de la playa, como si hubiera atravesado el desierto, a David Gassó jajajajaja que subidon, con la bici a rastras por la arena de la playa, y su hijo igual pero a 50 metros, pobrecillo!!! Justo a tiempo para darnos el ultimo empujoncito moral antes de salir!

Traje, gorro y gafas puestos! Treinta segundos y salis!! Cinco! Yaaaaaa! Al aguaaaaaa!!!!!

Nos tiramos al agua y todo empieza! Empezamos a nadar, en formación como habíamos quedado, todo va bien, yo me encuentro algo nervioso y agobiado pero nada comparado con el dia que probe el traje! Seguimos nadando, me coloco detras de Edu y voy tirando, vamos muy bien formados, tal y como habíamos planeado, y eso nos hace avanzar con buen ritmo! De pronto por culpa del oleaje nos separamos un poco, Albert deja de estar cerca mio y David que tenia que ir detrás mio se distancia bastante, yo por mi parte intento continuar nadando y controlarme mentalmente ( no doy para mucho mas!) Cesar que va delante se da cuenta de la situación y va a buscar a David, y juntos con Albert también, consiguen retomar el ritmo, un poco antes de llegar a la primera boya, nos paramos para esperarles y seguimos juntos! Llegamos a la primera boya, y como voy en el lado interior, sin darme cuenta meto el brazo izquierdo entre las cuerdas que la sujetan, jajajajajaja me la queria llevar a casa rollo bolso fashion jajajaja

Seguimos adelante, y sin darme casi cuenta llegamos a la segunda boya, no sin antes tragar un poquito de agua, ya que las olas venian de lateral y en cada respiracion pues un traguito le daba. Giro en la segunda boya y derechito a la salida! Había que tener cuidado porque por el viento y la corriente te podías torcer y salir en la Barceloneta, asi que cuando podía sacaba la cabeza del agua para orientarme, porque volviendo me costaba mas seguir a Edu, ya que las olas nos movian de lado a lado mucho mas que a la ida! Total que sin darme cuenta y super bien fisicamente toco la Arenaaaaaaaaa, (es buenisimo porque tuve una sensacion como si llevara unos siete meses dentro del agua nadando, o a la deriva en una barquita Toy,)

Sale Edu, Fidel y yo, me empiezo a quitar el traje, y esperamos al resto que salen inmediatamente detrás nuestro, y vamos todos para la transición. Gorro y gafas fuera, corro, mangas fuera, corro, bajo traje, corro, y todo super contento porque ya he hecho lo peor, ya he superado lo que tanto respeto me daba!

Llegamos al box, a David se le atranca el traje y le ayudamos a quitarselo, cogemos las bicis y a pedalear, me pongo delante y empiezo a tirar un poquito, nos colocamos definitivamente, y Albert, Edu y yo asumimos nuestro papel de tirar del pelotón. Respecto al Duatlon la mejora es sustancial, los tres de delante llevamos un buen ritmo, y hacemos los relevos como profesionales jajajaja, daba gusto de vernos.

Vamos hablando, nos colocamos, nos animamos unos a otros y van cayendo los kilometros. En la primera vuelta nos damos cuenta de que el circuito a pesar de ser practicamente plano, no es tan facil, ya que en la zona de bajada sopla el viento de cara y claro a los aviones que nos pasaban por encima no les afectaba pero a nosotros si, asi que se complica la cosa! A todo esto parece ser que uno de nosotros lleva la radio puesta en la bici! porque todo el rato se escucha una voz gritando! Vamos, vamos! No se descuelguen! Venga. Delen fuerteeee! Vamos a tope! Mas juntoooos!!! Pues no era la radioooooo era Cesaaaaaar!!!!!! El tio habia salido del agua tan sobrao que no paraba de hablar en la bici jajajajajajaja

Terminamos el circuito de bici, llegamos al box, Albert se ha desgastado un poco mas de lo previsto en la bici, y Yo salgo notando que "mis piernas han trabajado", hacemos la segunda transición, un poco lenta para mi gusto, y salimos a correr los seis prácticamente juntos y con las indicaciones que siempre nos dice el Maestro Joan!

Empezamos a correr, me autoevaluo a ver que sensaciones tengo, no son malas, tengo los cuadriceps y los lumbares algo cargados pero empiezo bien! Y entonces a los 300 metros mas o menos vemos al gran Gasso, iba por el carril bici, paralelo a donde nosotros corríamos, nos va acompañando con su bici y nos da animos, pero lo mejor viene ahora, despues de decirnos, venga que vais bien, vamos que ya está, suelta una de las suyas! Vamos que a ese equipo de delante lo adelantáis ya! Que grande el tioooo metiendo presión desde el minuto cero, y despues nos dice que tenemos que adelantar a mas de uno jajajajaja Lo mejor de todo es que si que les adelantamos, eso si que es motivación Gassó!!!

Seguimos corriendo y viendo como vamos, a mi los primeros km me cuestan, intento ir con Edu marcando el ritmo, pero en el 1,5 mas o menos me vengo un poco abajo, me empiezo a notar algo de flato y me pongo detrás con Albert y David. A Gasso que no se le escapa una, me dice que espabile que se me escapa Edu, jajajaja pero realmente es que no podía; llegamos a la mitad del recorrido y nos dan un vaso de agua, cojo dos, me los tiro por encima de la cabeza y de repente noto un subidon que ni Pocholo en el Pacha Ibiza!!! Vamos que en dos zancada me pongo con Edu otra vez y aumentamos el ritmo un poquito mas. Seguimos corriendo en dos grupos de tres, y hasta comentamos sensaciones, Fidel viene con Edu y conmigo delante, con lo que ha mejorado y como en la bici ha ido agustico agustico, pues tiene gasolina hasta para decir  alguna de las suyas!

Como vamos en dos claros grupos de tres no tiene sentido que apretemos mas los de delante porque el tiempo que cuenta es el del cuarto, asi que a falta de 1km bajamos el ritmo para enganchar a David, Albert y Cesar y apretar un poco todos juntos para entrar en meta en sprint!

Entramos en meta todos juntos, con la sensación de haber hecho un buen trabajo, y de habernos divertido mucho y ayudado mutuamente, el resultado es que finalizamos en 1h 13 minutos, y quedamos en el puesto 38 (de 71) de catalunya, en nuestro primer Triatlon por equipos!!!

En cuanto a mi personalmente muy contento, por la superación que supone, porque no me veía capaz de hacer un triatlon, y realmente con esfuerzo, apoyo y motivación se consigue, y yo siempre me siento apoyado y motivado en la cercanía y en la distancia, siempre!

No puedo terminar la crónica sin agradecer a Joan Jonama todo lo que ha hecho por mi, porque tiene mucha culpa de esta gesta, Gracias Joan!!!. También a todos y cada uno de los compis del VDX TRI, sois geniales y es un placer compartir con vosotros!

Y como decimos siempre: amuuuuuuuuunt!!!!!!

Per acabar altres fotos de la jornada:

 Arribada a la segona transició

 Darreres indicaciones del míster

Triatló de Sitges 2013

Brillant actuació de l'Edu i la M. Dolors al triatló sprint de Sitges.

Com no podia ser d'una altra manera, l'Edu ha fet una molt bona natació -en un circuit bastant més llarg de la distància oficial-, a la bici ha aconseguit atrapar un bon grup per anar còmode, i finalment a la cursa peu ho ha donat tot fent els 5 Km per sota de 20 minuts. En definitiva el que tots sabem: un màquina!

La M. Dolors (MDl), per la seva part ha millorat notablement l'actuació respecte l'any passat, finalitzant en gairebé tres minuts menys -més encara tenint en compte la distància del recorregut aquàtic d'enguany-, i aconseguint podi com a segona classificada de la categoria V2 (Felicitats!).   

Temps finals:

Edu Carchedi 01:10:57 (posició 103)

M. Dolors López 01:43:01 (posició 444)

A continuació, l'Edu ens exposa les seves vivències:

"Arribem diumenge al matí a la platja de Sitges, on reconeixem una marea de triatletes, fàcilment identificables per les seves estrambòtiques vestimentes, multitud d’accessoris i bicicletes futuristes. Se’ns presenta una mar calmadíssima, sense una sola onada i gens ni mica de vent. Condicions ideals per a, en el meu cas, debutar en un triatló de distància “sprint” homologat.

Son les 8:30 i ens trobem amb la Ma Dolors per a preparar la zona de boxes. Ho deixem tot ben enllestit i fem temps fins a la nostra hora de sortida (11:00 hs). Aprofitem per veure els “tris” que surten a la 1ª sortida (9:30). És una bona imatge la sortida d’un triatló, molt espectacular. Ens podem fixar així com fan les transicions i prenem nota i quedem bocabadats amb la velocitat amb la que passen per davant nostre amb la bicicleta... se t’encongien els co.... el cor.

Son les 10:30 i ens anem a col·locar el neoprè i a escalfar, preparant-nos per a la nostra sortida. Criden els corredors al box de sortida. Hi vaig i veig un lloc a primera línia de sortida, no m’ho penso i m’hi fico allà, amb la cinta a la panxa. Veig a la Ma Dolors col·locada una mica més enrere, ens saludem, desitgem molta sort i ens col·loquem les ulleres esperant el tret de sortida. Poc abans de la sortida, una noia que tinc al costat ens comenta que la natació és lleugerament més llarga del previst, uns 900 m en total... Bueno saberlo...

Molts nervis acumulats després de dues hores d’espera, molta tensió en el cos i.... ¡Meeec! Senyal de sortida! Surto corrents com una fera cap al mar per evitar nusos en la sortida cap al tram de la natació i quan considero que és el moment, em llenço de cap d’una manera molt estètica per a una foto que no s’ha fet, així aconsegueixo que m’entri aigua en les ulleres.. ¡Bravo! Considero l’opció de parar-me un moment a treure’m l’aigua, però darrere meu tinc una marabunta de triatletes furiosos que no tindrien pietat amb mi, així que la descarto ràpidament pensant: “Ara t’aguantes, la pròxima no et passarà”. Amb tot això estic nedant a un ritme bastant fort, per la qual cosa noto les pulsacions disparades, la respiració accelerada, una manca d’oxigen i sento que m’ofego. Així que penso: “relaxa’t col·lega, que et queden 2/3 de la natació encara...” Em faig cas i començo a allargar la braçada i agafant un ritme al que em sento còmode i disfruto de la natació. Així estic molt bé i em permeto apretar una mica al final, sortint de l’aigua entre els 20-30 primers de la meva sortida segons el coaching extern. Faig la primera transició sense problemes i començo a pedalar. M’intento d’enganxar a un grup de 3 ciclistes que porten un bon ritme, però no els puc aguantar i se m’escapen. El circuit consta de 2 trams de 2,5km i 3 voltes a un circuit de 5 km. En aquest circuit hi havia un cert desnivell. Les dues primeres voltes les faig completament sol, no aconsegueixo enganxar a ningú (i ningú s’aconsegueix enganxar de mi...). Però a l’inici de la tercera volta em dobla un pelotó d’uns 10 ciclistes a molt bon ritme i aconsegueixo enganxar-m’hi i ficar-me al bell mig del pelotó, fent així la última volta a millor ritme i amb la meitat de l’esforç.

Arribo així a la segona transició enfrontant-me al tram de cursa a peu amb les piles ben carregades, gràcies a la última volta en pelotó i els ànims dels que m’acompanyes des de fora. Amb cap i cames inicio els 5k a un bon ritme i sense complicacions musculars que era el que més por em feia. Em sento realment molt còmode corrents, i em puja la moral al veure que estic avançant a corredors que anaven més ràpidament en bici que jo i ara ja van fosos. El circuit és molt pla, consta de dues voltes de 2,5km i en la segona volta ja em permeto apretar més per a no guardar res i acabar ben satisfet.

En resum la sensació a nivell físic en la cursa sencera ha sigut fantàstica i he quedat molt satisfet, amb un bon temps per a ser el meu primer triatló.

Esperem en la meta a la Ma Dolors que arriba molt sencera, segona de la seva categoria i molt satisfeta amb les sensacions comparades amb la cursa de l’any passat en la qual també hi va participar.

Agrair sobretot a la família que va acompanyar i animar en tot moment i al gran Jacob pel seu reportatge en directe!

Això no ha fet més que començar.... ¡¡Amunt VDX!!"