Crònica de la no cursa

CRÒNICA DE DAVID PROS

Què és una crònica d’una no-cursa?

Doncs si la crònica d’una cursa és explicar el que ha passat a la competició, la crònica de la no-cursa és explicar què passa quan un té previst competir i no ho fa, quan t’has entrenat (més aviat seriosament), has fet la inscripció, estàs il·lusionat amb l’oportunitat de córrer i, de cop, el darrer dia d’entrenament et lesiones i tot se’n va en orris.

Bé, doncs el que passa és això:

La cursa està prevista pel dissabte. Dijous tens l’últim entrenament. Ha de ser suau. Fas unes acceleracions (per mantenir les cames activades) i notes una punxada a la natja dreta. No ho saps encara, però t’has lesionat. Els isquiotidials han petat a l’alçada de la inserció amb els lligaments. L’endemà, quan et llevis al matí, et farà mal. El dolor t’impedirà acotxar-te i estar assegut llarga estona serà un petit suplici. No podràs competir, tot i que el dijous, mentre et dutxes després de l’entrenament amb un puntet de dolor (una molèstia gairebé) a la galta del cul, encara no ho saps.

La Dra. Kubler-Ross va establir les fases d’acceptació de la mort, que serveixen també per les malalties i per les frustracions lúdico-esportives.

Fase 1. Negació:

Dijous a la dutxa: no ha passat res; no és res; això se’m passa dormint. Aquest és el pensament que tens. I te’n vas al llit, pensant això mateix.

Fase 2. Fúria:

Divendres al matí: t’aixeques amb molt dolor, la natja enrampada; no et pots ajupir. Et mosqueges: quina punyeta! què burro que sóc! per què vaig apretar! per què no vaig parar de seguida quan vaig sentir la punxada! Això no pot ser.... I al llarg del matí, tens els mateixos pensaments i s’hi en va afegint un altre: això no se’n passa, això no se’n va....

Fase 3. Negociació:

Divendres a l’hora de dinar i primera hora de la tarda se’t desperta una esperança: anar al fisio; segur que em cura; uns massatges i com nou. Segur, seguríssim.

Fase 4. Depressió:

Divendres a la tarda: concertes hora al fisio, li expliques què et passa; et mira i comprens que de miracles res (hauria d’haver anat a posar una vela a Sta. Rita). Et fa una cura (fred, escalfor, ultrasons) i et recomana de no fer exercici uns dies i tornar al cap d’un setmana. Ara, que si vols competir demà tu mateix, que et diu. Òstia, penses, però tu encara segueixes creient que potser l’endemà al matí ja estaràs bo.

I un bé negre!

Fase 5. Acceptació:

Arriba dissabte al matí. Et despertes i et fa mal. I veus que de competir res de res. Continues empipat com una mona. Però... però no pots anar a córrer. Toca quedar-se a casa i pensar en la cursa que podies haver fet, en els companys que estan corrents, en el dia que podia haver estat... Potser el proper any... sí, el proper any segur.