CRÒNICA DE JAUME VALLS
Només acabar el meu primer triatló de llarga distància, ja tenia prou clar que no seria el darrer. Es tracta només de donar-li sentit a la vida, aprofitant una de les teves passions. A nivell personal, penso que la vida és molt curta i amb prou obstacles com per deixar-la "perdre" tant sols deixant que el temps passi.
Amb aquesta filosofia "positivista" encaro les 16 setmanes d'entrenament específic, on hem acumulat uns 80 Km de natació, 2.400 de ciclisme i 500 de running. Físicament m'he trobat molt bé, i, a més, amb un punt més de maduresa i experiència, la qual cosa és força important en un esport tant complert com aquest.
Per fi, arribem a la setmana clau, on acabem una setmana laboral d'infart, de moltes hores i de molts nervis, i seguidament ja em puc "relaxar" amb l'Ironman je je. Carreguem el cotxe i viatgem cap a Vitòria. Tot molt plàcid. El dissabte, no obstant, és més estressant: fira, registre, brífing, viatge cap al check-in (T1) per portar la bici i revisió de material, deixar a la T2 les bambes i finalment buscar algun lloc per sopar. Conclusió: que passa el dia volant.
Dia D Hora H. Li demano al Richard Calle (està de públic)
que m’ajudi a pujar el neoprè, i molt amable em desitja bona sort. Veig la
sortida de les dones, la dels del Half i ara sí que ja ens toca als del Full
que li diuen per aquí. Intento buscar un lloc on poder sortir còmode -som massa
gent, al voltant de mil persones al mateix temps-, aconsegueixo estar bastant al davant
però tot i així sé que m'hauré d'obrir exageradament si vull nadar a un ritme
constant. Botzina de sortida, i tiro tota l’estona cap a la dreta. De seguida,
tot i portar el neoprè, ja noto que l'aigua dolça no té res a veure amb el mar,
però em concentro en sortir fort per trobar un bon lloc. És difícil. Noto que
estic bastant al davant, però també veig que els demés triatletes en aquesta
zona adopten un rol molt competitiu i agressiu (els premis en metàl·lic tampoc
son tant bons penso jo). Intento tenir paciència, sí, però no ser idiota, de
manera que vaig fent molts canvis de ritme i de direcció contínuament. Amb
aquestes dificultats veig que aguanto força bé, i això em dona confiança per
mantenir un bon ritme constant de creuer les 2 voltes. Al final, surto en un
temps de 1:04, dins dels primers 100 classificats, a només 5 minuts del guanyador
absolut.
Transició rapideta, i amb la fresca del matí comencem els
180 Km de bici. Ja des del principi, no em noto amb la frescor que he tingut
darrerament a sobre la bici. Desconec el motiu: l’estómac que no el tinc prou
bé? No dormir bé? Nervis? No ho sé. La qüestió és que tinc son a sobre la bici,
m’estic avorrint com una ostra i no m’ho estic passant gens bé. Una pena. El paisatge és molt maco i pels pobles on passes t'animen molt. Em faig creus de com
serà de dur i llarg el dia. Tampoc ajuda gens el fet de barrejar el meu baix
nivell ciclista amb el de sortir tant aviat de l’aigua. No paren d’avançar-te
bicicletes a unes velocitats increïbles –fins a 600 bicis m’arriben a
avançar!-. Al voltant del km 80 ja em passa pel cap la terrible idea
d’abandonar, no pot ser!, però és un pensament realista. No semblo estar en
condicions per a una cursa tant llarga. El circuit són 2 voltes llargues i una
de més curta. El desnivell acumulat no és molt exagerat (1000 metres positius),
però lo pitjor és l’aire que bufa a les zones més planes. Finalment, aconseguim
arribar a Vitòria i completar els 180 kilòmetres en 6:36 (posició 700
aproximada).
Només sortir de la bici, ja veig que les cames estan
“contentes” de canviar d’esport. Em trobo la Rachael que fa força estona que
m’espera i ja m’adorno que l’ambient a la ciutat és increïble. Tot plegat és un
canvi de xip total. Plantejo amb molta il·lusió fer la marató, i també m’adono
que l’entrenament que porto a sobre està fent el seu efecte. Són 4 voltes de
10’5 Km. Només parant-me als avituallaments, els kilòmetres van passant amb
molta paciència, intento seguir ritme de creuer, amb encara més paciència, en aquests moments si
goses pensar en el que et queda i veus com estàs no ho aconseguiràs,
per això intento tenir només pensaments positius. Arribem al final de la segona
volta. Cada vegada que passem pel centre, l’animació et fa posar la pell de
gallina. Hi ha gent per tot arreu, però especialment pel centre. A més,
l’actitud del públic és excel·lent, animant com si fossis un amic o familiar
seu (espectacular!!) Ara comencem a fer els km en negatiu, però el cos ja està
queixant-se per tot arreu. El problema més gran que tinc, com sempre, és
l’estómac. Un gran problema, perquè si no puc menjar i beure bé, no tindré prou
forces per acabar. Amb el suport logístic de la Rachael, em prenc una cervesa
amagat dins d’un parc. Me l’estic jugant, em poden desqualificar si em veuen
(tant sols uns minuts abans els jutges m’han amenaçat per una autèntica tonteria) però
m’és igual, no faig mal a ningú, no lluito per cap podi, només contra mi
mateix. Realment ho necessito, porto hores prenent aliments i begudes ensucrades. Acabem
la tercera volta (la pitjor), i comencem la quarta i última. Anem justos de
forces però psicològicament és la millor. Del 36 al 40 km he de caminar per
culpa del mal de panxa, una llàstima, estava fent un molt bon temps a la
marató. A 2 km del final, és impossible caminar, la gent t’empeny cap endavant
amb el seu suport, ni t’adones i ja estàs a la Plaça de la Virgen Blanca, amb
milers de persones dins i els seus crits que ressonen amb força. Buff, encara
ni m’ho crec. Finalment, acabo el meu segon Ironman amb una marató de 4:16
(posició 400 i pico) i un temps total de 12:08 (posició 597).
Quin tros de triatló! Ara entenc perquè li diuen el Roth de la Península Ibèrica, el repetirem alguna vegada segur.
Una experiència molt intensa...
