Diumenge 18 de maig de 2014. Una d'aquelles dates que queden gravades al calendari. L'Ironman 70.3 de Calella ha estat un dels objectius més importants de la temporada, i ara la data quedarà gravada per sempre com a record. Dos rosablaus es van atrevir amb aquesta prova, i un d'ells va debutar: David Pros. Deixem, però, que ens expliqui en primera persona com va anar...aquí està la seva crònica:
Crònica Ironman 70.3 (ya semos Buenos).
Fer un half triatló era l’objectiu de la temporada.
Seguia aquesta progressió (lògica?) de fer sprints el 2012, olímpics el 2013 i
half el 2014. De tot el ventall de proves disponible vaig escollir el Half
Challenge de Calella, després transformat en l’Ironman 70.3, perquè és
relativament aprop de casa, coneixia el circuit de bicicleta en haver-lo fet
l’any passat acompanyant el Jaume (atleta ja experimentat en aquesta prova) i,
sobretot, perquè el mateix Jaume me l’havia recomanada molt i molt. Així que ja
al mes d’octubre de 2013 vaig fer la inscripció i la reserva d’hotel. En aquell
moment estava lesionat a causa d’una tendinitis al tendó d’Aquil·les. Estava
literalment en conserva: no córrer, no bici, no nedar, res de res una
temporada; després fisio, nedar i exercicis de recuperació. Al cap de mooooolt
vaig anar posant bici i després córrer amb comptagotes, suau, suau. En resum, quatre mesos de recuperació i un
més per a agafar confiança. Total que començava a anar en bici i a córrer
seriosament al mes de març, a dos mesos vista de la cursa. El programa
d’entrenament aquest temps ha estat molt específic. A mesura que s’acostava la
data intensificàvem les tirades llargues
per acumular Km. Finalment, tot semblava a punt. Però la setmana anterior a la
carrera (el dijous 15/5) m’aixeco amb un mal de ventre espantós que em porta a
estar tot dijous al llit i a menjar arròs bullit tot el divendres. El dissabte
quan sortim cap a Calella encara no estic del tot fi: tinc la panxa revoltada.
Nervis? Potser. Però crec que va ser un excés de magnesi en la meva dieta
(preneu nota). Així que em planto a Calella fotut del ventre però amb ganes
(surto amb cara de susto a les fotos). Hi anem el Jaume amb la seva canalla (l’Arnau
i l’Àlex) i jo.
L’ambient a Calella és magnífic. Arribem cap a les
11 del matí. Veiem ple de triatletes per la carretera que travessa Calella tot
estirant les cames dalt de les seves màquines fantàstiques. Cabres
espectaculars, rodes perfilades, cascs aerodinàmics. Mare meva, penso, quin
nivell! Fem cap a la fira de l’Ironman per recollir el dorsal, passar pel brífing
i, és clar, comprar alguna cosa. Aquí l’ambient és igualment fantàstic. Hi ha
molta gent. La fira és força gran. I el merchandising Ironman funciona a tutti
plen. És la vessant mercantil de la prova. El principi de venda és que si fas
un Ironman almenys deixa’n constància amb un record. La conseqüència és que et
venen de tot: gorres, samarretes, viseres, bidonets, pantalonets de córrer,
mallots.... El Jaume i jo fem el gasto (ens comprem unes samarretes), recollim
el dorsal i passem al brífing. La cosa és seriosa, a l’estrada del brífing hi ha
personal de l’organització i de la federació explicant els detalls de la cursa
amb un powerpoint. El fan en varis idiomes perquè realment aquesta és una cursa
internacional. Hi ha gent de tot arreu. Durant el segment de bicicleta podia
veure en el dorsal dels corredors la bandera del seu país. Hi vaig veure
portuguesos, francesos, irlandesos, italians, russos, etc. Ve a competir gent d’arreu
(sobre tot europeus).
Toca ara anar a l’hotel, deixar els trastos i dinar
Aquí l'ambient també és triatlètic (aquest cap de setmana això és un tri-hotel
i Calella un tri-municipi). Dinem pasta (com no podia ser d’altra manera). Jo,
sense salses rares, que encara tinc la panxa revolucionada. Durant el dinar els
nanos del Jaume ens distreuen de la imminència de la prova. Per la tarda,
arriba la Rachael amb les bicis i sortim a fer el Check-in. La instal·lació és
collonuda. Al camp de futbol de Calella (al costat de la platja) hi ha instal·lades
les bicis i al costat han aixecat una carpa on deixar-hi en material per a la
T2 i la T3. Procuro ser curós i deixar-ho tot llest per l’endemà. Pel segment
de bici porto de tot: mallot, guants, manguitos, barretes, gels, bidonets....
La meitat del material és superflu i innecessari. És pràcticament impossible
posar-se els guants i els manguitos quan vas moll i amb un bidonet n’hi ha prou
perquè durant la cursa els avituallaments són constants i estan ben assortits
(un 10 per l’organització!). Però com que sóc inexpert i tinc por de fer curt
carrego de tot “per si de cas”. Quan sortim del check-in ens reunim amb la
Rachael i els nens per anar a veure com el Barça perd la lliga (cagontot!).
Després, sopem (més pasta) i a dormir d’hora amb el despertador posat a les 5
am.
Dormo malament. Sento soroll al carrer. I a les
dues trenta de la nit els budells em donen una patada que m'envia de pet al
lavabo. Uuuuaaaaah! Sembla que tinc la panxa millor! Torno al llit més
tranquil. Però no aconsegueixo dormir profundament. Dormito. A les quatre
cinquenta-cinc, ja en tinc prou d'estar enllitat. Em rento la cara, em vesteixo
i baixo al hall a les 5'15h. Em trobo amb el Jaume i a mig hotel esmorzant. Tot
són triatletes. Tothom té un posat d'examen de final de carrera, seriós i
concentrat. A les 6, anem cap a les bicis. Veiem sortir el sol per llevant
(d'aquí unes hores per aquest mateix costat bufarà una marinada que em deixarà
ben fotut a la cursa a peu; però ara el temps és bo). Deixo els bidonets
d'aigua carregats a la bici i li inflo les rodes. El Jaume fa el mateix i també
carrega les barretes i els gels.
A partir d'aquí tot va molt ràpid. Anem a la sortida:
desfilem pel passeig de la platja de Calella seguint tota una corrua de
participants (alguns van amb el neoprè posat, d'altres no). Arriben al punt de
sortida. Es respira la tensió dels nervis i dels preparatius de darrera hora.
Adrenalina a raig, individual i col·lectiva. L'excitació s'encomana. El Jaume i
jo ens posem el neoprè, mentre veiem sortir els pros, els bombers i policies,
les dones,... No tinc temps ni de tocar l'aigua per escalfar una mica que ja he
d'entrar al calaix de sortida. Vaig amb els veterans (ja tinc una edat, nois!).
El Jaume i jo encaixem de mans i ens desitgem sort. Ell se'n va a escalfar, jo
cap a la sortida.
L’inici de la prova és especial. Vas directe a l'aigua
envoltat de gent i comences a nedar. L'aigua està freda, hi ha nervis, ansietat,
el cor batega amb força. M'ho vull prendre en calma. Tinc 1.900 metres de mar
per endavant (8 boies). El mar està calmat. L'aigua és clara. Em trobo còmode. Provo
d'allargar la braçada, allargarlabraçada, allargarlabraçadaiclack. En realitat
vaig fent ziga zaga. És un desastre. Tan bon punt tinc la pròxima boia a la
dreta com a l'esquerra. Però vaig fent. I vet aquí que arribo a la última boia
i encaro la platja. Ja hi sóc, i tot ha anat prou bé!
Vaig cap a la T2. Mentre corro cap a la carpa em trec
la part de dalt del neoprè. Hi entro. Allò sembla el metro en hora punta.
Tothom s'estira el traje de goma per aquí i per allà. Tinc dificultats per
desempellagar-me del meu. I quan ho aconsegueixo, un dels triatletes em demana
un cop de mà. "Se m'ha enganxat la cremallera del neoprè", em diu. Li
miro. Efectivament la té travada amb la tira de la cremallera del trisuit.
L'ajudo a desencallar-la. Collons! Està ben enganxada. M'hi estic una estona.
Hòstia! Quan n'estic fins als nassos, li engego una estrebada de "a pendre
pel sac!" i es desenganxa. Vale, gràcies i adéu!. Surto cap a la bici. I a
pedalar. Total, una transició eterna: més de 8 minuts.
A priori el segment de bicicleta es preveia com el
més dur. Res d'això. M'ho passo pipa a la bici. Des d'un bon començament em dosifico.
Procuro menjar i beure regularment: 20 km menjar, 40 Km gel, 60 Km menjar, 70
km gel i finito. El circuit és de lo millor de la prova. Sortim de Calella
amunt cap a Collsacreu, avall cap a Vallgorgina fins a Sant Celoni i amunt fins
a prop de Sta. Fe del Montseny, mitja volta i tornar. El més dur: Collsacreu a
la tornada. Però tot de primera. Abans de sortir de Calella, em creu-ho amb el
Jaume en una de les poques giragonses del trajecte. Li porto pocs metres (uns
200 mts em confirmarà més tard). Així que bona part de la pedalada la passo
esperant que el Jaume m’atansi. No ho fa. En acabar la cursa m'explica que ha
estat darrera meu gairebé la meitat de la cursa, fins que se li ha sortit la
cadena de la bici i li ha quedat travada entre el plat i el quadre ... ha hagut
de córrer uns 2 km arrossegant la bicicleta fins al box mecànic perquè l'hi
desenganxin! Sort que li ha passat a prop del box!. Per la
meva banda, no tinc ensopegades, i fins i tot la faig petar amb altres companys
en la pujada al Montseny. Arribant a Calella, tenim vent de cara. És la
marinada que s'ha aixecat i que em deixarà fregit a la cursa a peu.
La T3 va sense problemes. Menys de 2 minuts i estic
corrents pel passeig de Calella. Els primers km tot va bé. Els faig a menys de
5 m/km. Però... carai! primer se'm fa un nus a la panxa. I poc a poc em vaig
sentint més i més incòmode. Noto que em vaig atrancant. Tinc por de prendre un
gel per si se'n fot un troll a l'estòmac. Vull arribar a meta i en les
condicions en que estic, sé que arribaré (malament, però arribaré). De cop i
volta, enganxo la marinada de cara i és com si el món es tornés de gelatina.
Costa molt avançar. Estic al Km 10 i se'm presenten 11 Km de patiment. Ho sé i
m'ho prenc amb calma. Vaig atrancat (a les fotos surto amb un córrer
desconjuntat: en peu per allí, una cama cap allà, el cap mirant a terra,
doblegat, un desastre). Tot i així continuo, continuo, continuo. Noto que el
sol em crema la pell. Però segueixo. I arribo al final. Intento recompondre'm al
darrer km. Estic molt content. Entro a meta amb un somriure immens, per dins perquè
per fora estic totalment desencaixat, desballestat com una marioneta sense fils.
Però, companys, no sabeu què content que estic: he acabat, HE ACABAT! 6'20h. El
meu primer triatló de llarga distància! Em donen una medalla i una samarreta de
finisher! això és com un certificat de triatleta! Podré ensenyar-ho el proper
cop que em demanin el DNI.
M'espero a meta que arribi el Jaume. Ho fa al cap
d'uns minuts. Ell també està molt content. Estem baldats, però feliços, què
carai! Entrem junts a la carpa dels finishers (un altre 10 per l'organització;
aquí hi ha de tot: beguda de tota mena i menjar de tot tipus). Ens hi passegem
amb el cap ben alt. Jaume, JA SOM BONS!
Això paga
la pena de veritat de la bona!
Per acabar algunes imatges que no cal comentar...
