Matagalls-Montserrat 2012

CRÒNICA D'EDU CARCHEDI

La Matagalls Montserrat és una marxa popular organitzada pel centre d’excursionisme de Gràcia. S’inicia a Coll Formic i finalitza al monestir de Montserrat, recorrent una distància de 84,8 Km i acumulant un desnivell de 5980 m.

Em vaig deixar enredar per un amic amant de l’excursionisme per a inscriure’m.

Tot i així, per a obtenir plaça s’entra en un sorteig, i nosaltres vam tenir la “sort” d’aconseguir la plaça en la reassignació posterior al sorteig.

Arribem a Coll Formic justets de temps (a les 17:00, quan la nostra hora de sortida eren les 17:02) degut a la quantitat de gent i cotxes que hi havia. No ens va donar temps a pensar gaire que ja havíem iniciat la marxa.

Com que el meu company s’està iniciant al món del running i jo sóc un maquinote, vam decidir anar a per un bon temps trotant a les baixades i les planes, i caminant a bon ritme a les pujades.

Als 15 minuts de marxa s’iniciava un bon tram de baixada pel que vàrem començar a córrer. Donada la irregularitat del terreny el meu company va fer una mala trepitjada i es va torçar el turmell. Al principi no semblava greu, però uns minuts després pràcticament no podia caminar. Vaig fer-li de muleta fins al punt on hi havia servei mèdic que estava a uns 7 Km, trigant més de 1:30 hs per arribar. Un cop al servei mèdic, s’emporten al meu company al CAP i jo prossegueixo la marxa.

Vaig anar a molt bon ritme els primers 55 km, trotant a les baixades, en pla i aturant-me el mínim possible als avituallaments. Però a partir d’aquí ja no tenia peu per a més butllofa, i me’n recordava de tots els morts del meu amic caigut en combat, a cada passa que donava.

Els últims 30 km els vaig fer per collons, però a un ritme més baix.

La travessa era bastant maca i el tipus de terreny pels que caminàvem variat. Desde pistes forestals fins a corriols algo complicats.

Aconsegueixo arribar al monestir de Montserrat a les 10:30 del matí, sumant un total de 17:30 hs. A l’arribada em ve a rebre el mau company (amb un esguinç de 2n grau), però la veritat és que no volia saber res de córrer, caminar, curses, marxes, de quin temps havia fet.. això només és per a zumbats!

Tot i així, al dia següent ja estava pensant “Aquest temps s’ha de millorar...”

Triatló de Calafell (2a part)

CRÒNICA DE DAVID GASSÓ

Crònica de "Ha nascut una estrella" (estrellada)

La primera vegada!!!!!, que fort una triatló, alló que ès pels super herois, tres esports en un.

Sis messos d 'entrenament amb un super entrenador (un tal Jonama, no sé si us sona) i uns companys magnífics de totes les edads, sexe i religions.

En fi la triatló pels experts ès facileta, 750m nadant, 20 en bici i 5 correns Nervis????? i ara sóc l'home de ferro (homenet), o això pensava

05h 40m día de la cursa, sona el despertador, estàs boig!!!! (la meva dona)

06h 29m arribo a casa del meu company de fatigues (la seva segona), va sobrat

07h 16m arribada a Segur de Calafell (barri de Calafell), día gris, perfecte i lo primer que mirem és la mar, encara més perfecte, plana plana plana

08h 15m ja em deixat les bicis i quasi pago la primera novatada, m'emportava el dorsal de la bici i el de còrrer, sort del "veterà" que m´ha acompanya

08h 30m sortem els federats, en teoría semblen molt professionals, per sort meva el Sr. Prost surt a la meva sortida, encara no té curriculum per sortir amb els bons, estem mirant com nedan i van en bici, caramba!!!!! semblen màquines

09h 00m em prenc un croissant de xocolata, boníssim

09h 45m comença la cursa

Faig cas de tot el repertori de consells que porto al cap i em poso a un lateral, tàctica acertada de ple, nedo completament sol, com que respiro mirant a l'esquerra vaig veient tota la gent al meu costat amuntagats, començo a nadar una mica en diagonal buscant la boia, un tio davant meu amb molesta, li passo per sobre i el tio és desespera movent el peus, jo estic a sobre d'ell i no ho noto (sóc un malparit), això ès una cursa, deixeu passar als atletes d'elit que per això entreno cada día!!!!!!

ohhhhhhh quin gust, tot perfecte (menys una medussa), la natació es fa curta i sorto sense cansar-me (llàstima, potser podria apretar més)(això sempre és diu quan ja ho has fet) gràcies Sr. Joan així dona gust nadar, respiro cada tres, braços ben allargats, poc moviment de peus, i la famosa cadència cadència (fa uns messos em pensava que ja sabia nadar, quin error!!!!!! ara començo a apendre total 11m no sé si és molt o no però estic encantat (encara babeixo quan ho penso), del meu amic David no sé a on para, dintre l'aigua no és reconeix ningú.

La bici, tres voltes, la primera a molt bon ritme 38-39Km/h, o això creia, amb passa un grup de 10 persones, ara segons tots els consells amb tindria que enganxar darrera d'ells, ho veig imposible, segona volta ja més cansat, amb passa un altre grup, no ho entenc van com bales, em sembla que estic pagant la novatada, perdo ritme i amb menjo l'olla, el proxim grup m'enganxo, tal com ho penso amb passen, grup d'uns quinçe, com corrent (que cabrons), i darrera d'aquet grup la famosa Carol de l'Argentera, collons quines cames més llargues, cinc segons i ja m'ha passat, que dic cinc una merda un segon, ùltima volta tot sól (la soletat del corredor de fons però en bici, això és nou per mi, però per això està el meu cap tocat, penso que vaig primer escapat cap a la meta en solitari), al final arribo, em trec una peu de la sabata en marxa com els professionals, però..... 

ostres la linia vermella i no m'he tret l'altre peu, merda freno com puc i entreno mig descalç, ostres merda just ha on hi més aficionats, la meva imatge pel terra (i a sobre en el meu super "traje" posa el meu nom, per si algú no sabia qui era, sortirè a "videos de primera"

en fi deixo la bici i a còrrer..................

ohhhhhh quina alegria em giro i veig el meu "amic" (entre cometes ja que en carrera no hi han amics) David, quina il.lussió, ja estic content i em paro, la gent amb mira (que fas pallús!!!!!)(tothom crida)tranquils collons, el plaer de correr amb un company teu no té preu, (ja us podeu quedar la copa, cap problema ja la guanyarè un altra día) ara tinc que parlar amb el meu amic i explicar-li les meves vivençes començem a còrrer, el primer km el David una mica agarrotat però de seguida se li passa i agafem un bon ritme, no parem de passar gent, ningú pot amb nosaltres, quin gust, com a mi m'agrada a roda del David, està espitòs i cada vegada va més ràpid, com estic disfrutan................final s'acaba la cursa, s´ha fet curta, llàstima

al final de la nostre categoria 49 i 50 sobre 100, el David m'ha guanyat, ès un campió, estic orgullòs a la general més o menys a la meitat, ja està bé

per mi tot perfecte, organització, el día i el circuit, tindrè que entrenar una mica més sobretot la bici desde aquí aprofito per agrair al Sr. entrenador pels seus consells, paciencia i manera de treballar, i també a tots els meus companys que feu que els entrenaments siguin lo millor del día desprès de treballar (m´ha estic posant tou, meeeerda amb cau una llàgrima, a mi que sóc una màquina.......res ho deixo estar) perdò lo millor del día és quan arribo a casa cansat i veig a la meva super dona((tinc que posar això per si se li ocurreix llegir la meva crònica), t'estimo

em sembla que repatirè, ha sigut magnífic

Triatló sprint de Calafell 2012

CRÒNICA DE DAVID PROS

Seré breu.

El David Gassó i jo ens apuntem a aquesta triatló. Per al Gassó és “su primera vez”, i està nerviós. En canvi jo estic més experimentat doncs és “mi segunda vez”  i.... estic nerviós. Bé, els dies previs a la cursa estem nerviosos els dos (això és un dir; no és pas cert del tot, diria que estem neguitosos). Sigui com sigui, el dia de la cursa, diumenge 23, em llevo molt d’hora (tan d’hora que no és ni de dematí, és més aviat tard per la nit). Esmorzo. Em dutxo. Faig el cafè i a les 6,30 surto amb els trastos al carrer, just quan per la cantonada arriba el  Gassó a recollir-me. Ve amb la furgoneta i és tot un luxe carregar-hi la bici  sense haver de moure seients o treure rodes. Arrenquem cap a Calafell. Per l’autopista ens neix un dia ennuvolat i gris. Un diumenge lleig per a la majoria, però ideal per a nosaltres perquè ens estalviarem una solejada de por a l’hora de la cursa.

Arribats a Calafell, trobem un mar grisós però pla, amb un onatge suau. Perfecte per nadar. La temperatura de l’aigua permet anar sense neoprè.

Passem a boxes i hi deixem el material. I com que la nostra cursa és a la segona sortida (9’45h) anem a veure els de la primera, els bons. Van com motos (almenys els primers, que veiem sortir de l’aigua disparats cap a la 1ª transició).  I després els veiem passar amb la bici, com màquines de tren. A la cursa van a un ritme que va fredor. Mentre els mirem córrer, ens jalem un crusant de xocolata que ens  ve de meravella. De seguida ens toca cremar-lo. Ja és l’hora de la cursa. Anem a la platja i ens col·loquem a la sortida. Hi ha els nervis típics. El Gassó i jo encaixem les mans i parlem de si ens trobarem o no durant la carrera. Per fi, donem la sortida i entro a l’aigua. Perdo al Gassó a la primera de canvi. Ben aviat m’adono que m’he col·locat malament. Estic enmig d’un melé. No puc nedar. No agafo ritme. Només faig que trobar-me els peus dels de davant meu. És molt incòmode. He d’anar parant, nedant amb el cap fora l’aigua… un desastre. Però acabo fresc i corro a la primera transició.

Arranca la bicicleta. Són tres voltes a un circuit planer. La primera volta miro d’agafar ritme (plat petit i vinga a donar-hi voltes ). No hi ha manera. Em passen dos grups volant. A la segona volta decideixo enganxar-me al pròxim grup que passi sigui com sigui. I ho faig, canvio al plat gran i començo a pedalar. M’acoblo al grup. Són uns 14 corredors. Van com màquines. Hi ha tres o quatre paios que tiren i tiren. Intento posar el meu granet de sorra. Anem ràpid i m’ho passo molt bé. Tant, que sense adonar-me’n ja som a la 2ª transició.

Quan entro a boxes, veig al Gassó que va cap a la cursa a peu. Li faig un crit, em veu i decideix esperar-me. És un detall per part seva i… un pèl humiliant per a mi, però què caram, li ho agraeixo! Així fem junts la cursa a peu. Anem xerrant. El Gassó va realment còmode. Jo vaig agarrotat el primer kilòmetre. A parir dels segon les cames em comencen a rodar i en el tercer fem un canvi de ritme per anar més lleugers. Avancem posicions mentre el Gassó m’explica que ha patit a la bici perquè l’ha fet sol, sense poder enganxar-se a cap grup (tot i així la fa en 38 minuts i escaig), però que s’ha col·locat bé a la natació i l’ha feta tranquil i sense interrupcions (de fet, els seu temps és molt bo: 11 minuts).

Els 5 kilòmetres a peu s’acaben ràpid. El Gassó podia haver forçat el ritme i apurat molt més. Per la meva part, potser l’hagués seguit… potser no. De tota manera fem un temps de  20,09 ( què? hem anat a 4,01 el kilòmetre? Crec que no, deu haver un error en l’amidament de la distància).

En definitiva, hem disfrutat molt. El temps total ha estat d’ 1hora 11 minuts i alguns segons. Quan tornem cap a casa, estem contents i satisfets (és del que es tractava, oi?).

Ah! A que no sabeu qui vam trobar? La Carol de L’Argentera, és clar.

 

 

Sailfish Half Triatló 2012

CRÒNICA DE JAUME VALLS

A les 3:30 del matí m'aixeco per anar al lavabo, i ja no puc dormir més. Dono voltes i voltes al llit però no hi ha manera. Avui serà un gran dia i el meu cap ho sap, el nivell de nervis per molt que em vulgui enganyar és molt superior.

Puntualment, a les 8 del matí em recullen la Neus i el Raul, amics del Poble Sec que tenen una casa a Borredà i ens anem cap al pantà de la Baells. A l'arribar es palpa un ambient especial. Moltes cares conegudes i gairebé totes de concentració, no hi ha la relaxació d'altres proves.

Les vistes tant boniques des d'aquí dalt fan que t'oblidis una estona del que t'espera. L'entorn per fer un triatló és francament excepcional, i l'imatge de les bicis alineades a sobre la presa és impagable. 

SWIM

No ens permeten escalfar dins de l'aigua. Només entrar hem de col·locar-nos perquè fan sortida a l'australiana. Aprofito l'espera a que donin el tret de sortida per posicionar-me a l'extrem més obert. Després del desastre de natació de Banyoles, avui m'he jurat que no tornaria a patir. Estic al costat del calaix de les noies . Ja em va bé, segur que trobo alguna bona referència per anar "a roda". Dit i fet, només començar a nadar ja em trobo relativament cómode seguint algun casquet de color groc. Avui no vull que m'esgarrin la natació. Cada vegada que algú em tanca, s'enganxa o vol passar-me per sobre, sacrifico la referència i en busco alguna de nova. Així anem fent fins que arribem a la primera boia, quan girem m'adono que a l'altra cantó del pantà hi ha gairebé un centenar de persones observant la prova i animant. No m'ho puc creure! Ara ja tinc els braços escalfats, però segueixo amb el meu ritme de creuer el qual només accelero en moments puntuals. Per fi arribem, miro el rellotge i em sorpren que hagi tardat tant (algú comentava que podien ser 2100-2200 metres ¿?). Tant me fa!, m'ha sortit una molt bona natació, amb molt de cap i evitant en tot moment els paparres. Temps 39:08.

T1

La transició llarga-llarga, pujaaaaaada per la rampa fins a dalt de tot i mitja volta corrents per la presa, preparar-nos per sortir, però abans cal recollir tot -neopré inclòs- i deixar-ho plegadet i tancat dins les bosses.

BIKE

Sort que controlo les pulsacions perquè només sortir tenim 2 Km. de pujada al 6%. No porto ni 2 minuts pedalant que s'acosta una moto amb una jutgessa i em diu: "Qué, vamos a tener que sacar las tarjetas ya ¿o qué?" (rotllo àrbitre de futbol de regional) M'ho diuen a mí! que sóc el rei de l'anti-dràfting. Arribem a dalt de tot, i agafem la C-16, passem per dins del Túnel de Berga -moment xulo, xulo-. A la sortida comença una baixada més o menys constant fins a Puig-Reig. Una vegada dins del poble, agafem la carretera de Casserres-Berga on hem de fer 2 bucles amb un desnivell important. El primer em surt bé, però al segon ja comencen a sortir els "problemilles": mal de cul, mal d'esquena, etc. però sobretot, ja començo a tenir símptomes de preocupants de cansament. No vull ni pensar-ho, encara és aviat. Les cames al km. 60 noten la fatiga, al 65 alguna cosa més, al 75 ja estan cansades i al 80 molt cansades. No és només el kilometratge, avui tenim que afegir el desnivell (1200 metres acumulats segons el meu altímetre). I per postres, els darrers 200 metres són en una pujada descomunal. Quan poso el peu a terra, miro els voluntaris com volent dir "us heu passat nois" (ja se que no és culpa seva). El temps força correcte pel meu nivell 3:22.

RUN

Només sortir a córrer, m'adono que les meves cames ja ho han donat tot, intento hidratar-me i menjar per refer-me però em noto la panxa molt plena i a més em fa mal l'estòmac. En aquests moments, tinc seriosos dubtes de poder acabar, les cames estan fetes pols i amb la panxa en aquest estat... Quin panorama! A lluitar! ...amb un ritme lent vaig avançant com puc. No veig la meva familia, quasi millor, estic en un estat bastant dolent. Prefereixo anar al meu rollo. He acabat la primera volta de 7 Km, i ja he vist el recorregut sencer. Per mí acabaria ja mateix, però me la jugo i començo la segona volta. Pel Passeig Industria em trobo els meus "supporters", li dic a la meva dona que si volen tornar en una hora o més que no hi ha problema, la cosa sembla que anirà per llarg... La segona volta és la pitjor, una lluita amb el cap, les cames i la panxa. El circuit és un trenca-cames, però això és Berga i no hi ha manera d'evitar els desnivells. No sé com arribo a la tercera volta (km. 14). En principi ara hauria de ser lo pitjor: ja queden pocs triatletes corrent, ja són més de les 3 de la tarda fa una calor fortíssima i veus per les finestres i els balcons la gent dinant, però contradictòriament estic content per fer la última volta. Vaig mort, però miraculosament m'apareix el bon humor. Aprofito per acomiadar-me dels voluntaris i animadors que m'han vist passar 3 vegades, per dir-lis que ja no em veuran més fins l'any vinent. Al cap de 2 hores i 19 minuts veig meta... "no hase falta decir nada más".

Estic molt i molt content per haver acabat aquesta prova -la més dura que mai hagi fet-. Altament recomanable, preciosa, molt ben organitzada i amb molt bon tracte al triatleta. L'any que ve tornem!! Temps final 6:20:55 (posició 443/500).  

Per acabar us deixo algunes fotos:

 Roda de premsa + brífing

"mañana te acordarás de Berga para siempre"

 Amb en Marcel Zamora

 Pasta party

 Km. 7

 Avituallament, amb cara de pocs amics

 Aquí us podeu fer una idea de les "pujadetes"

 Entrant a meta amb l'Àlex

Amb la "supporter" número 1

Estrena de la nova equipació (BIKE)

Doncs ja ho veieu, després d'un estiu llarg, per fi ja ens va arribar la comanda 2.0. La nova equipació va causar sensació a la sortida que vam fer dissabte al matí. Fem patxoca, oi?

"On the road". Aquí es pot veure en Gassó "agazapado", esperant per fer un dels seus atacs

En Jordi, el company que ens va fer la foto. Presenten armas...AR!

Al matí sortida de gairebé 60 Km. en bici, ...i a la tarda cursa a Castellar del Vallès. Vaig apuntar-me perquè tinc uns amics que són d'allà, també em feia gràcia provar quin temps sortia en aquesta distància i, a més, hi havien curses pels més petits. El que no havia previst és fer-la després del "tute" del matí. 

Per sort, abans de la sortida pregunto a uns nois del Club Atlètic Castellar sobre el perfil de la cursa, i ja m'adverteixen que és un trenca-cames a 2 voltes -la segona més llarga i pitjor-. Mentres xerrem donen el tret de sortida sense avisar, i vinga a córrer. En només 200 metres ja veig que no tinc cames, i intento trobar el ritme adequat. Em torno a trobar aquests nois que van a ritme, i en definitiva ja no em separo d'ells en tota la cursa. 

Temps final 26:16, distància oficial 5KM, distància real 5.870 mts., ritme 4:28. 

Posició 69/242. 

 L'Ar

  L'Arnau va fer un molt bon paper, el Km li va sortir a 4:42!! En això, s'assembla a la seva mare

 Molta calor i molta humitat, però també molta animació durant el trajecte

 Acompanyat tota l'estona dels nois del CAC

En una de les pujades 

Triatló Olímpic de Banyoles 2012

 CRÒNICA DE JAUME VALLS

Després d'un matí força tranquil on preparo tot amb molta calma i dino la mar de relaxat, les coses es van començar a complicar...

Quan vaig a carregar la bici al cotxe m'adono que té una roda punxada. Ei no passa res! canvio la roda, inflem i avall. Quan estic sortint de Sant Cugat, començo a pensar que potser a causa de la sequera pot ser que sigui obligatori utilitzar el neopré per motius de seguretat -millor dit d'higiene-, doncs bé, just abans d'entrar a l'autopista dono mitja volta per recollir-lo. Quan ja estic en ruta de nou, tinc un presentiment que em fa tocar la roda de la bicicleta mentres condueixo (la porto dins del cotxe) "Em c*** la p***!!" -el crit encara resona-, m'adono que la roda torna a estar punxada/desinflada. Ara sí que tinc les pulsacions al màxim, en poc més de 2 hores he d'estar dins de l'aigua a la quinta punyeta. Tremolant aconsegueixo marcar el número de Clinic Bikes per veure si em poden ajudar, evidentment és impossible, té la botiga  a vessar de gent, però -això sí- em fa un curset de Mac Gyver en 5 minuts. Arribo de nou a casa disposat a provar algun dels 3 consells que m'ha dit, trec la roda,... i en aquell moment veig que algú em mira... sí és ella! la Orbea!, la meva primera bici de carretera ("la que nunca falla"). Carrego i marxo per tercera o quarta vegada de casa.

Ja a Banyoles, em trobo en Jordi (Sant Boi) i el Toni (Where is la Trini?) a la sortida, podem xerrar una miqueta i sortim més o menys pel mig pensant que és bon lloc. La natació no em deixa massa content, m'agafa flato, estic enmig del "meollo", intento nedar estil waterpolo per veure alguna cosa, porto les ulleres plenes d'aigua, intento buidar l'aigua però m'intenten passar per sobre,... conclusió faig tota la natació "a cegues". Quan veig una mica d'espuma o "algo que se mueve" ho segueixo però no tinc ni idea de si vaig recte o que. Una pena. El temps és de 28:55.

Faig una transició ràpida, i en pocs minuts ja estic fent la pujada forta de Porqueres. Allà m'adono que vaig "grogui", estic una mica marejat i tinc l'estomac regirat. La veritat és que l'aigua de l'estany avui era un fàstic. Passo els primers 15 Km. sense menjar res ni gairebé beure. Aquestes males sensacions amb la tramuntana que bufa avui fan que no estigui gens cómode a la bici. Amb paciència se'm va passant la "pájara", però el vent continua bufant de totes maneres. Avui és un dia dur: 36 abandonaments, em semblen molts. Finalment arribem de nou a Banyoles en 1:31:00 (al loro!, només 18 segons menys que l'any passat).

Començo a córrer, i ara si que s'està millor que no pas l'any passat. Fa fresqueta a l'ombra i et permet portar un ritme constant -entre 5:15 i 5:20-. En 53 minuts exactes arribo a meta. Aquí sí que he retallat 3 minuts respecte l'any passat. Temps final 2:52:55. 

Conclusions finals: La creu és que encara que em sàpiga greu he vist els meus límits en quan a velocitat, tot i les complicacions del dia, sincerament pensava retallar més dels 4 minuts que he fet respecte l'any passat. La cara és que en un any he guanyat resistència i que el dia d'avui és una petita lliçó per Berga.

Aquatló de Blanes

CRÒNICA DE MARIA DOLORS LÓPEZ

Aquest cop jugava a casa i potser per això estava nerviosa, ... o per què havia anat de farra la nit anterior.... o per què 48h abans m'havia donat una pallisa correns i em feian mal les cames ... o per què feia més d'un mes que no nedava...., la qüestió era que anava cap el punt de trobada amb el Pau i pensava que no m'importaria que s'hagués anulat per qualsevol raó, tenia por escènic!!. Però no, el dia era esplèndid, l'aigua estava calmada i l'ambient a tope.

De seguida ens van escriure el dorsal al braç i varem anar a la nostra cadira a deixar les sabatilles i tovallola. Varem anar a veure la temperatura de l'aigua i escalfar una mica (jo dues braçades, el Pau quasi fins a la boia!!). Erem uns 200, preparats per començar, van donar el xiulet de sortida i ara entenc lo que és sortir en mig del grup. Em van donar cops per tot arreu, s'em van creuar, pujar a sobre; als 100 m nedant volia abandonar, el meu cervell no funcionava. Vaig continuar però el frec a frec amb els altres nedadors va durar fins la primera boia, un cop passada aquesta, ens varem estirar una mica i va anar millor.

La transició a córrer va ser bona, lo més curiós: devant meu havia un noi que ficava els peus dintre d'una palangana per treure's la sorra. Durant els 4 Km, la calor va pujar i sorprenentment el recorregut era més llarg que el dibuixat a la web, tot i així encara vaig avançar tres noies, una d'elles m'havia avançat a mi al principi. He de dir que la transició de córrer a nedar va ser força bona doncs l'aigua estava a una temperatura ideal, era refrescant. Aquest cop vaig gaudir més del recorregut, l'aigua estava molt transparent i es veien els peixos a sota, no els hi afectava els que anavem per sobre. Vaig anar enganxada a una noia, com ens diu el mister. En els últims 200m volia avançar-la i oh! el casquet se'm va sortir amb lo que vaig nedar amb ell a la mà (després d'haver anat xupant roda, era lo que em mereixia).

Vaig arribar força sencera amb un temps de 49:54. L'any vinent em tornaran a veure, puc dir que va valdre la pena aguantar al principi. Aquest aquatló també es fa per equips, enguany han estat 40 equips (un neda i l'altre corre), potser l'any vinent algú de vosaltres s'apunta. Ens veiem aquesta setmana, em sembla que comencen els entrenaments.

M. Dolors