Actualització dels darrers resultats

 

TRIATLÓ DE DONOSTI (distància olímpica)
Ferran Hernández (27:26/1:21/42:48)

CURSA DE LA MERCÈ (10K)
César Encina 39:47
Teresa Copete Sub 1h

TRIATLÓ DE CALAFELL (distància sprint)
Jacob Roman 1:05

SAILFISH BERGA 2013

CRÒNICA DE JAUME VALLS

Em vaig inscriure a Berga amb l’objectiu clar d’oblidar el patiment de l’any passat. Per això, en el decurs dels darrers mesos em vaig concentrar fonamentalment en millorar el segment de bici –el meu punt més fluix-, fent nombroses sortides llargues en bici, algunes de les quals amb força desnivell. Jo notava que el treball començava a donar els seus fruits, i francament estava força optimista de com les coses anaven sortint. El Triatló Olímpic de Banyoles me’l vaig prendre com un test i de nou el resultat va ser positiu.

No obstant, alguns dies abans de la prova les sensacions van començar a ser diferents: cansament, fred, son, poca gana, etc. No hi vaig donar massa importància i em vaig dedicar a descansar i recuperar, tot i que sabia que alguna cosa passava.

La vigília de la prova i a Berga, em trobo l’Edu (“el gran Carchedi”) que ha vingut a participar. Ell juga a una altra lliga i prova d’això és que enlloc d’anar a la Pasta-Party com faria qualsevol, doncs anem al Frankfurt a prendre unes braves i una cervesa.

La nit anterior a la prova és especialment dolenta, a les 3 de la nit una tempesta em desperta del meu fràgil son, de manera que als habituals nervis ara s’afegeix la preocupació de: saber si es farà la prova, si la bici l’he deixat prou tapada, si les bambes estaran navegant en alguna riera, etc.

Al matí i ben aviat em trobo a Berga amb l’Edu i anem junts cap a la pressa de la Baells. Amb temps i calma –com ha de ser- acabem de deixar-ho tot preparat i tenim alguns moments per relaxar-nos abans de la sortida.

Aquest any nadarem en sentit de les agulles del rellotge, i abans d’entrar a l’aigua estudio detingudament a on hi ha més gent. Evidentment, la majoria a l’esquerra –la part teòricament més curta-. Jo m’obro cap a la dreta per trobar espais per nedar sense gent, i en certa manera ho aconsegueixo. Dic certa manera perquè no entenc aquesta gent que no mira cap a on neda, i contínuament se’t creua quan hi ha prou espai per nedar a gust i bé. El balanç final de la natació és molt bo, he fet una natació molt concentrada en la tècnica, retallant 7 minuts respecte l’any anterior (suposo que la distància no deu ser exactament la mateixa, però igualment la retallada és forta).

Transició llarga –cal pujar a dalt de tot- i comencen les primeres rampes del 6-8% només sortir del pantà. Ja a la baixada cap a Puig-reig el vent bufa fort de cara i en pla em costa passar dels vint-i-pocs per hora. A les primeres pujades a Casserres i l’Espunyola, m’adono que les cames no responen com voldria. Intento tenir paciència, gaudeixo del paisatge (per cert, espectacular!) i espero a veure si la pajara se'm passa. En el fons ja sé perfectament que avui no serà el meu dia. A la segona volta en bici, lògicament el cansament augmenta, però a més apareixen els ja clàssics problemes estomacals. Tinc la panxa inflada i no m’entra res de menjar. Amb aquestes condicions aconsegueixo acabar el circuit de bici.

Arribada de l'Edu a la T2

...i la meva arribada

T2 i provem de córrer...buf!!! el que m’espera! Això és el “diari de la marmota”, ha passat un any i estic al mateix lloc, a la mateixa hora i en les mateixes condicions. Fins i tot, coses del destí, la Saleta Castro m’avança exactament al mateix punt que l’any passat. Cada vegada que intento córrer, em costa horrors, aguanto 2 ó 3 minuts però he de parar perquè m’agafen ganes de vomitar. Potser em queden 18 kilòmetres per acabar. En aquest moment penso que qualsevol persona amb una mica de cap ho deixaria estar, però no, de moment mai ho he fet i espero que avui no sigui el primer dia. Estar al voltant de 5 hores fent esport pràcticament sense menjar res és una bogeria, per això, m’obligo com a mínim a mossegar taronges (que és l’únic que m’entra) i anar bevent aigua amb alguns esforços també. El circuit a peu, tampoc ajuda gens: continues pujades i baixades i tres voltes que et castiguen la moral. Per contra, no tot és dolent, gairebé tothom (realment tothom) t'anima i com més malament et veuen més recolzament et donen. Increïble!!. A falta d'una volta m'avança l'Edu, xerrem una mica, molt poc, estem tocats, l'animo i li dic que ja ho té a tocar i ens desitjem sort... Jo mentrestant, em quedo sol amb el meu particular "via crucis". A la darrera volta em dedico a animar els pocs que quedem, m'ajuda a motivar-me i a sobre ajudes als demés. Amb molta paciència arribo finalment al Passeig Indústria i entro a meta amb un temps de 6:17 (només 3 minuts menys que l'any passat). 

Conclusió final: un dia dolent el pot tenir tothom, ara bé no em rendeixo i espero que la tercera sigui la vençuda!!

 Intentant seguir el ritme de la pro Saleta Castro

FINISHERS!!!

Triatló de Catalunya (Banyoles)

La edició d'enguany es recordarà durant molts anys, per les circumstàncies atípiques que han envoltat la prova. Als primers kilòmetres del tram de la bici va començar a ploure de manera molt intensa i enlloc de millorar cada vegada el temps anava empitjorant, allò era el "diluvi universal". Mentrestant, els 6 valents rosablaus (haguéssim sigut 7 si no fós per la baixa del Jacob) que hi vam anar enlloc d'abandonar no només vam acabar sinó que la nostra actuació va ser força notable. Estàvem separats a diferents punts de la carretera, però pels nostres caps només es sentia el mateix crit de guerra: "AMUUUUUNT".

Sin más preambulos, tenim la crònica del nostre crac David Gassó que ahir va debutar en distància olímpica. Sr. Gassó tome el micrófono:

"Benvinguts a l’Infern. Bon dia a tothom, intentaré ser breu, cosa bastant difícil amb totes les coses que van succeir:  Sis herois del club vàrem participar al Campionat de Catalunya de triatló a Banyoles. Triatló amb distancia olímpica (el nom ja ho diu tot, i ja comença el canguelis) 1500 m. nedant, 40 Km. amb bici i 10 Km. a peu. Un problema afegit, previsió per tot Catalunya: pluja, pluja i pluja, i estat d’alerta per inundacions. A partit d’aquí, cadascú amb els seus problemes particulars (molèsties al tendó -normal 15 dies en bici donant la volta a Irlanda, que espereves noi?-), entrenaments diferents al mes d’agost, calendari molt apretat amb cursa la següent setmana a Berga (una Half, com si res, estàs sonat Jaume), això si un parell han aprofitat l’agost per entrenar a sac, (ja es nota en els resultats). Anem cap a Banyoles, sis bicis en una Kangoo, i encara hi cap una altra (ehhhhh Jacob!!!!!!!!, como te vuelvas a rajar, anda recupérate de tu resfriado y haz caso a la Srta. Dolores (la veterana) , menos tapitas y cervezas. Arribem amb temps, esmorzem tranquil.lament, anem a boxes deixem les bicis i començen els nervis: el nostre entrenador ex-esportista d’èlit i el culpable de que estiguem aquí comença a trobar-se gent i a saludar a tothom, el temps va passant tic tac tic tac, quin tio!, no para de xerrar, l’agafem entre tots i cap a la sortida, arribem un minut abans de que surtin els elits. Quatre sortides Elits, 5 minuts desprès totes les noies, 5 minuts més tard els federats amb casquet vermell (molt important per mi), i desprès el no federats amb casquet verd, entre els que m’hi trobo jo. Sortides neutralitzades des de dins de l'aigua (perfecte!). Surten els federats amb tots els meus companys i em quedo tot sol, mirant la sortida veig un xip flotant al aigua, ( quina pua pel pobre que l’ha perdut!), això fa que m’apreti més el meu xip (quin error, tinc una llaga que ti cagas) Sortim, segueixo les boies dels rems, o millor dit el cable blanc que les lliga per sota l’aigua, porto 200 metres i per fi em centro: respiració cada 4, braçada molt llarga, dits junts i tirant amb força la mà sota l’aigua, poc moviment de cames i cadència cadència (eiiiiiii sr. Jonama he aprés la lliçó, des d'aquí gràcies), 500 metres tot perfecte, disfrutant i sense forçar, 700 metres, tinc gent al davant movent peus desesperats, no ho entenc, jejejejeje... sorpresa: els primers casquets vermells, ja!!!!. Ja comença l'espectacle, accelerem, més casquets vermells que guai!!! 1200 m. girem la boia cap al club esportiu i estic entre tots el federats, ara sí que disfruto, surto de l'aigua (un nen li diu al seu pare, mira mira un casquet verd entre tots els vermells) ara si que m’inflo, estic flotant, els meus millors 1500m de la meva vida. Transició. Aquí peco de inexperència i trigo una mica, cap problema, anem a la bici, el meu gran defecte. Km. 10, cauen unes gotes, després para, i finalment…"el gran diluvi", això és un suicidi, per sort va amb el meu caràcter i em creixo, quants més impediments més s’igualen les forçes. La tàctica és clara, agafar-te a roda d’algun grupet, cosa molt difícil però quan ho aconsegueixes és una passada, gent que abandona per la cuneta, pluja  més pluja, amb les ulleres no és veu res, en fi un infern. Més o menys km. 30, i veig un company, eiiiiii!!!!!!  - David corre posat a roda que aquesta és la bona, en un esforç titànic i treient la seva casta es posa a roda en el grupet de 5 que ja som, el tio aguanta mentre el que obre el grup tira amb molta força, més pluja, quina animalada el circuit és tot al rato un trenca cames, puja i baixa sense parar, ahhhhhhhhhhh quina baixada amb una paella de dretes que ti cagas, plovent a gots i barrals, el de davant suposo que fart de portar-nos a roda apreta a la curva, això és un suicidi, que no s’ha m’escapi!!, me la jugo i a sac, déu meu m’obro massa, ahhhhh em recupero i aconsegueixo no perdre la roda, llàstima el grup s'ha trencat i no veig el meu company, té més seny que jo i ha agafat la curva amb més calma. Després de tant esforç al final el que tira se m’escapa, m’enganxo a un altre grup, només queda la recta final de 4 km. Sorpresa, sorpresa, em trobo el gran capità allà sol al seu rotllo, suposo que pensant en Berga i guardant forçes, el crido,  - a roda a roda, posat a roda!!, ni cas, ni ho intenta, ja queda molt poc. Arribem al final, trec un peu de les cales, veig els jutges a la línea fent baixar la gent de les bicis, vaig a treure l’altre peu, apreto el fre la bici fa un estrany ahhhhhhhhhhhh, estic al terra, la gent crida, el jutge ve correns,  -estás bé noi? (però si sóc un homenet, 42 tacos), ràpida resposta – si si si (típica resposta per quedar bé), merda merda, en el terra i rampa al bessó, o no la meva cursa, el meu debut a la distància olímpica tot a norris, merda merda quin desastre, m’aixeco, no vull mirar-me les ferides, vaig a deixar la bici. Transició, m’assec a terra, agafo les bambes, jooooder estàn plenes d’aigua, sóc un pardalet mira que deixar-les boca amunt, a sobre he de fer el nus, tot mullat, ahhh perdo massa temps, no sóc un bon professional, això millor que no ho expliqui sino els meus companys és partiran de riure quant em vegin. Surto correns, és la meva especialitat, tindría que fer els 10 km en 40 minuts, ahhh el xip amb fa mal ( jajaja sóc un pupas, en veritat m’ho estic passant pipa, com un nen petit). Començo a passar gent, porto 500m i em trobo l’Albert, si si el meu company boig que està corrent lesionat i fent equip com un heroi, em poso al seu costat i em diu: "tira tira", li faig cas, 50m més endavant, ostres el gran capità, però que és això? si ja l’he passat un cop,  que collons fot aquí, la transició, aquí és veu la professionalitat i l’experiència, quin tio, el passo, només acerto a dir-li, - ets un cabron, com t’ho has fet?-. Següent objectiu, el mister, si apreto tot és possible, el César és un mon apart, és impossible d’atrapar-lo, és una màquina (tus asados argentinos te dan demasiada fuerza), ohhhhhhhh una altra cagada, la meva especialitat curses de muntanya (amb permís del mestre Oscar), tot mullat amb fang per tot arreu, excel.lent, però no, sóc un inútil he agafat les voladores ja que no m’esperava aquest circuit (i això que el vaig mirar abans), relliscades per aquí per allà, pero segueixo passant gent, aixo si a 4 minuts el km res de res, ho deixem a 4m 30 segons. Final final sóc un heroi, ostres nois que bé m’ho he passat, quina passada és increible quina sensació, estic flotant. Ara amb toca pensar l’excusa per quan arribi a casa per explicar-li els meus fills perquè no porto copa si em passo tot el dia entrenant... Tothom content, ningú s´ha fet mal. A seguir entrenant i poguer seguir gaudint d’aquestes jornades tant especials i emocionants. Des d'aquí un record molt especial a totes les families que tenen un atleta (això d’atleta és un dir) a casa i el tenen que aguantar cada día, ells també són un herois (bé ja em coneixeu i ara ve la llagrimeta).  Per cert la organització un 10 amb majúscules, tot chapeau 

Classificació: 

César 2h 24m 09s 204

Joan   2h 29m 44s 285

Jo      2h 32m 33s 329

David  2h 40m 19s 438

Jaume 2h 41m 36s 450

Albert  2h 41m 40s 451

Per equips el 49 de 54 ( tenim marge de millora, jejejeje em deixat els bons a casa que descansin, no ens agrada abusar)  

Salutacions i gràcies per tot, em sembla que ens tornarem a veure"

La Kangoo amb capacitat per 7 bicis

Preparatius inicials

 Bon ambient a Banyoles

 Cares sèries abans d'entrar a boxes

 Abans de la prova

 ...i el després

no comment