Seré breu.
El David Gassó i jo ens apuntem a
aquesta triatló. Per al Gassó és “su primera vez”, i està nerviós. En
canvi jo estic més experimentat doncs és “mi segunda vez” i.... estic
nerviós. Bé, els dies previs a la cursa estem
nerviosos els dos (això és un dir; no és pas cert del tot, diria que
estem neguitosos). Sigui com sigui, el dia de la cursa, diumenge 23, em
llevo molt d’hora (tan d’hora que no és ni de dematí, és més aviat tard
per la nit). Esmorzo. Em dutxo. Faig el cafè
i a les 6,30 surto amb els trastos al carrer, just quan per la
cantonada arriba el Gassó a recollir-me. Ve amb la furgoneta i és tot
un luxe carregar-hi la bici sense haver de moure seients o treure
rodes. Arrenquem cap a Calafell. Per l’autopista ens neix
un dia ennuvolat i gris. Un diumenge lleig per a la majoria, però ideal
per a nosaltres perquè ens estalviarem una solejada de por a l’hora de
la cursa.
Arribats a Calafell, trobem un mar
grisós però pla, amb un onatge suau. Perfecte per nadar. La temperatura
de l’aigua permet anar sense neoprè.
Passem a boxes i hi deixem el
material. I com que la nostra cursa és a la segona sortida (9’45h) anem a
veure els de la primera, els bons. Van com motos (almenys els primers,
que veiem sortir de l’aigua disparats cap a la
1ª transició). I després els veiem passar amb la bici, com màquines de
tren. A la cursa van a un ritme que va fredor. Mentre els mirem córrer,
ens jalem un crusant de xocolata que ens ve de meravella. De seguida
ens toca cremar-lo. Ja és l’hora de la cursa.
Anem a la platja i ens col·loquem a la sortida. Hi ha els nervis
típics. El Gassó i jo encaixem les mans i parlem de si ens trobarem o no
durant la carrera. Per fi, donem la sortida i entro a l’aigua. Perdo al
Gassó a la primera de canvi. Ben aviat m’adono
que m’he col·locat malament. Estic enmig d’un melé. No puc nedar. No
agafo ritme. Només faig que trobar-me els peus dels de davant meu. És
molt incòmode. He d’anar parant, nedant amb el cap fora l’aigua… un
desastre. Però acabo fresc i corro a la primera transició.
Arranca la bicicleta. Són tres
voltes a un circuit planer. La primera volta miro d’agafar ritme (plat
petit i vinga a donar-hi voltes ). No hi ha manera. Em passen dos grups
volant. A la segona volta decideixo enganxar-me
al pròxim grup que passi sigui com sigui. I ho faig, canvio al plat
gran i començo a pedalar. M’acoblo al grup. Són uns 14 corredors. Van
com màquines. Hi ha tres o quatre paios que tiren i tiren. Intento posar
el meu granet de sorra. Anem ràpid i m’ho passo
molt bé. Tant, que sense adonar-me’n ja som a la 2ª transició.
Quan entro a boxes, veig al Gassó
que va cap a la cursa a peu. Li faig un crit, em veu i decideix
esperar-me. És un detall per part seva i… un pèl humiliant per a mi,
però què caram, li ho agraeixo! Així fem junts la cursa
a peu. Anem xerrant. El Gassó va realment còmode. Jo vaig agarrotat el
primer kilòmetre. A parir dels segon les cames em comencen a rodar i en
el tercer fem un canvi de ritme per anar més lleugers. Avancem posicions
mentre el Gassó m’explica que ha patit a
la bici perquè l’ha fet sol, sense poder enganxar-se a cap grup (tot i
així la fa en 38 minuts i escaig), però que s’ha col·locat bé a la
natació i l’ha feta tranquil i sense interrupcions (de fet, els seu
temps és molt bo: 11 minuts).
Els 5 kilòmetres a peu s’acaben
ràpid. El Gassó podia haver forçat el ritme i apurat molt més. Per la
meva part, potser l’hagués seguit… potser no. De tota manera fem un
temps de 20,09 ( què? hem anat a 4,01 el kilòmetre?
Crec que no, deu haver un error en l’amidament de la distància).
En definitiva, hem disfrutat molt.
El temps total ha estat d’ 1hora 11 minuts i alguns segons. Quan tornem
cap a casa, estem contents i satisfets (és del que es tractava, oi?).
Ah! A que no sabeu qui vam trobar? La Carol de L’Argentera, és clar.
