Triatló Olímpic de Banyoles 2012

 CRÒNICA DE JAUME VALLS

Després d'un matí força tranquil on preparo tot amb molta calma i dino la mar de relaxat, les coses es van començar a complicar...

Quan vaig a carregar la bici al cotxe m'adono que té una roda punxada. Ei no passa res! canvio la roda, inflem i avall. Quan estic sortint de Sant Cugat, començo a pensar que potser a causa de la sequera pot ser que sigui obligatori utilitzar el neopré per motius de seguretat -millor dit d'higiene-, doncs bé, just abans d'entrar a l'autopista dono mitja volta per recollir-lo. Quan ja estic en ruta de nou, tinc un presentiment que em fa tocar la roda de la bicicleta mentres condueixo (la porto dins del cotxe) "Em c*** la p***!!" -el crit encara resona-, m'adono que la roda torna a estar punxada/desinflada. Ara sí que tinc les pulsacions al màxim, en poc més de 2 hores he d'estar dins de l'aigua a la quinta punyeta. Tremolant aconsegueixo marcar el número de Clinic Bikes per veure si em poden ajudar, evidentment és impossible, té la botiga  a vessar de gent, però -això sí- em fa un curset de Mac Gyver en 5 minuts. Arribo de nou a casa disposat a provar algun dels 3 consells que m'ha dit, trec la roda,... i en aquell moment veig que algú em mira... sí és ella! la Orbea!, la meva primera bici de carretera ("la que nunca falla"). Carrego i marxo per tercera o quarta vegada de casa.

Ja a Banyoles, em trobo en Jordi (Sant Boi) i el Toni (Where is la Trini?) a la sortida, podem xerrar una miqueta i sortim més o menys pel mig pensant que és bon lloc. La natació no em deixa massa content, m'agafa flato, estic enmig del "meollo", intento nedar estil waterpolo per veure alguna cosa, porto les ulleres plenes d'aigua, intento buidar l'aigua però m'intenten passar per sobre,... conclusió faig tota la natació "a cegues". Quan veig una mica d'espuma o "algo que se mueve" ho segueixo però no tinc ni idea de si vaig recte o que. Una pena. El temps és de 28:55.

Faig una transició ràpida, i en pocs minuts ja estic fent la pujada forta de Porqueres. Allà m'adono que vaig "grogui", estic una mica marejat i tinc l'estomac regirat. La veritat és que l'aigua de l'estany avui era un fàstic. Passo els primers 15 Km. sense menjar res ni gairebé beure. Aquestes males sensacions amb la tramuntana que bufa avui fan que no estigui gens cómode a la bici. Amb paciència se'm va passant la "pájara", però el vent continua bufant de totes maneres. Avui és un dia dur: 36 abandonaments, em semblen molts. Finalment arribem de nou a Banyoles en 1:31:00 (al loro!, només 18 segons menys que l'any passat).

Començo a córrer, i ara si que s'està millor que no pas l'any passat. Fa fresqueta a l'ombra i et permet portar un ritme constant -entre 5:15 i 5:20-. En 53 minuts exactes arribo a meta. Aquí sí que he retallat 3 minuts respecte l'any passat. Temps final 2:52:55. 

Conclusions finals: La creu és que encara que em sàpiga greu he vist els meus límits en quan a velocitat, tot i les complicacions del dia, sincerament pensava retallar més dels 4 minuts que he fet respecte l'any passat. La cara és que en un any he guanyat resistència i que el dia d'avui és una petita lliçó per Berga.

Aquatló de Blanes

CRÒNICA DE MARIA DOLORS LÓPEZ

Aquest cop jugava a casa i potser per això estava nerviosa, ... o per què havia anat de farra la nit anterior.... o per què 48h abans m'havia donat una pallisa correns i em feian mal les cames ... o per què feia més d'un mes que no nedava...., la qüestió era que anava cap el punt de trobada amb el Pau i pensava que no m'importaria que s'hagués anulat per qualsevol raó, tenia por escènic!!. Però no, el dia era esplèndid, l'aigua estava calmada i l'ambient a tope.

De seguida ens van escriure el dorsal al braç i varem anar a la nostra cadira a deixar les sabatilles i tovallola. Varem anar a veure la temperatura de l'aigua i escalfar una mica (jo dues braçades, el Pau quasi fins a la boia!!). Erem uns 200, preparats per començar, van donar el xiulet de sortida i ara entenc lo que és sortir en mig del grup. Em van donar cops per tot arreu, s'em van creuar, pujar a sobre; als 100 m nedant volia abandonar, el meu cervell no funcionava. Vaig continuar però el frec a frec amb els altres nedadors va durar fins la primera boia, un cop passada aquesta, ens varem estirar una mica i va anar millor.

La transició a córrer va ser bona, lo més curiós: devant meu havia un noi que ficava els peus dintre d'una palangana per treure's la sorra. Durant els 4 Km, la calor va pujar i sorprenentment el recorregut era més llarg que el dibuixat a la web, tot i així encara vaig avançar tres noies, una d'elles m'havia avançat a mi al principi. He de dir que la transició de córrer a nedar va ser força bona doncs l'aigua estava a una temperatura ideal, era refrescant. Aquest cop vaig gaudir més del recorregut, l'aigua estava molt transparent i es veien els peixos a sota, no els hi afectava els que anavem per sobre. Vaig anar enganxada a una noia, com ens diu el mister. En els últims 200m volia avançar-la i oh! el casquet se'm va sortir amb lo que vaig nedar amb ell a la mà (després d'haver anat xupant roda, era lo que em mereixia).

Vaig arribar força sencera amb un temps de 49:54. L'any vinent em tornaran a veure, puc dir que va valdre la pena aguantar al principi. Aquest aquatló també es fa per equips, enguany han estat 40 equips (un neda i l'altre corre), potser l'any vinent algú de vosaltres s'apunta. Ens veiem aquesta setmana, em sembla que comencen els entrenaments.

M. Dolors

Zoot triatló Tarragona 2012

CRÒNICA DE JAUME VALLS

 

Em vaig inscriure de cap a aquest triatló perquè l’experiència de l’any passat va ser francament positiva. No obstant això, he de reconèixer que enguany tenia certs dubtes atès que el nombre de participants gairebé s’havia doblat i aleshores era una aposta bastant arriscada. Finalment, puc dir que –tret d’algunes coses a millorar- la valoració global la considero de nou positiva i per tant sense cap mena de dubte m’atreviria a anar-hi a la propera edició.

La cursa:

Em llevo ben d’hora ben d’hora disposat a submergir-me a les aigües cristallines del Port de Tarragona (...quin glamur!). En aquesta ocasió les cues pel dorsal i per entrar a boxes són més llargues que en d’altres ocasions (normal som gairebé un miler de participants), però amb una mica de paciència tot va funcionant ja que està força ben organitzat.

Fent la tradicioanl cua d'entrada a boxes

No em sobra massa temps per escalfar, que ja m’he de posar a una mena de “pantanal” flotant on estem uns 200 tius marejant-nos perquè es mou moltíssim. Surto amb la primera sortida, amb molt pressió, perquè estic enmig de cracks com són: Francesc Godoy, Albert Parreño, Xavier Llobet, Iñaki Baldellou, Pedro Reig, León Drajer, Guillem Rojas, entre molts d’altres, però bé, es tracta que tothom faci la seva cursa. 

Moment de la sortida, l'adrenalina a tope

 A veure qui em troba? Estic a la foto de dalt i a la de sota a punt de saltar

Una vegada comencem a nadar tinc la sensació d’anar amb els de davant, quan girem a la primera boia m’adono que el grup en què anava jo –evidentment- no és el capdavanter però si que portem un ritme bastant fort. Sortida de l’aigua per unes escales del port, i comencem una transició molt llarga ja que totes les bicicletes estan alineades a banda i banda en un únic passadís. 

Els boxes a primera hora del matí

El circuit de bici de l’any passat era força espectacular, ja que es pedalava pel mig de la ciutat de Tarragona. Suposo que ho van fer per apropar el triatló a la ciutadania, però la ciutadania va respondre amb “pitades”. Aquest any, en un principi era un circuit molt més avorrit ja que es feia pel port, gairebé tot en línia recta, sense desnivells i a dues voltes. Però finalment penso que el canvi ha estat bo ja que s’ha guanyat –sobretot- amb seguretat. Pel que fa a la meva cursa, poc a dir, com sempre m’avancen fins a 3 pelotons i no sóc capaç de col·locar-me en cap. El tercer i darrer és el que més greu en sap, ja que hi ha una gresca bastant bona, però curiosament és el que més fort va (¿?). O s’esperaven a calentar les cames o són molt mal nedadors...

Transició de nou llaaaaaarga, i es comença la cursa a peu. Són 2 voltes pel barri mariner del Serrallo. M’agrada córrer per aquí! Durant la cursa rebo inesperadament el suport molt fort d’un senyor que no conec de res, m’estarà prenent el pèl?, somric i li segueixo el rotllo, i quan passo sento que diu “los de Valls somos los mejores”. Al final 1:16:47 (posició 372 masculina de 670 arribats).

La gran queixa dels participants era que no et deixaven treure la bici fins al final de totes les curses. Mentrestant, jo m’ho vaig prendre amb filosofia: massatge “post-cursa”, aperitiu al Serrallo i, fins i tot, em van fer una entrevista uns nois que duien una acreditació oficial. Em van dir només seran 5 ó 10 minuts. Al final vam estar parlant més de 20 minuts, suposo que encara es penedeixen, però no hi ha res millor com tenir temps per poder parlar de triatló, no?

Triatló de l'Armentera

CRÒNICA DE M. DOLORS LÓPEZ

Un quart de set del matí. Sona el despertador. No és per anar a treballar, no és una urgencia. Tinc un deute pendent amb el I Triatló de L’Armentera, que es va aplaçar degut al mal temps, diferencia? estic de vacances…. M’aixeco, esmorço una mica i desperto al reste de la familia, si si, venen amb mi. L’arribada a L’Armentera és fàcil, són les vuit del matí d’un 15 d’Agost i la temperatura ja està a 25ºC. Ja hi ha una llarga cua a la preinscripció. Tinc el número 18 al braç.

El Lluis i jo lluïm el mallot del VDX.

Són 600 m de natació pel Fluvià, 11 Km en bicicleta per camins de terra entre pomers i perers i 3,3 Km correns pels mateixos indrets.

Es dona la sortida amb 17 min de retard des de dintre del riu i nedem en contracorrent. Hi han molt contrastos, l’aigua freda i calenta segons sigui dolça o salada, doncs estem a la desembocadura del Fluvià. La transició a la bici és rápida però constato, un cop més, que encara tinc molt marge de millora, la gent va llençada!!! La transició a la carrera no és tan senzilla, començo a un ritme que penso que em puc passar el matí… mica en mica em refaig i em marco com a objectiu agafar una noia que va al davant, a uns 400-500 m. Finalment no la vaig agafar però em vaig quedar a 13 seg (bé!), avançant inclús a d’altres triatletes.

El temps final va ser de 1:14, cap meravella, però amb l’bjectiu aconseguit: no entrar l’última.

Encara em queda molt per aprendre, sobretot trobar el meu ritme en les diferentes disciplines, qüestió de sensacions i calibració.

Fins a la propera, potser Gavà?

 Lluïnt els colors i tatuatge

 Imatge de la sortida

Triatló Sprint Les Angles

CRÒNICA D'ALBERT HORTET

Dissabte 7 de juliol em presento ben d’hora al llac de les Angles (Pirineu Francès) per córrer al Triatló Sprint de l’Altriman.  Les sensacions són bones i és que fer un triatló en aquest entorn és meravellós!

Vaig a recollir el dorsal i ràpidament em dirigeixo a la zona de boxes per preparar-me. Em capfico dins del neoprè i vaig a la zona de sortida vora el llac mentres sento el briefing de la cursa. Tot i no ser el primer triatló de l’any els nervis fan de les seves i les pulsacions comencen a pujar!

Donen el tret de sortida i a l’aigua. Em col·loco força endarrerit per esquivar els cops dels màquines i bastant agobiat surto de l’aigua en 11:34. Això de nedar amb neoprè no té preu! A bon ritme vaig cap als boxes vigilant de no caure amb alguna pedra i/o arrel. Al mateix temps intento treure’m el neoprè…però noi quina feinada! Això ho hem d’entrenar!

Per fi sóc damunt de la bici i començo a pedalar amb il·lusió i és que dels 18km gairebé la meitat són de pujada i la resta de baixada! El tram de pujada el faig força a gust, mentres que el descens tot i anar a tope m’avancen uns quants fieres (però com pot ser, si vaig tot donat!!!)Al final aquest tram el faig amb 39:13. Torno a ser als boxes i molt lentament (no entenc perquè, seran els cordons?)em poso les bambes per sortir a córrer. El circuit  és estupendo ja que va vorejant el llac fins arribar al final de la presa on dones mitja volta i cap a la meta! Després de 22:42 arribo amb un somriure d’orella a orella i és que m’ho he passat de conya!!

Espero poder tornar l’any per fer la olímpica!!

 

 Escalfant abans de la sortida de l'aigua

 A l'aigua!

Sortint de nedar. Ràpid cap a la bici!

A punt d'arribar a la meta

 Resultats:

0:11:34

01:33

47

0:02:55

0:39:13

30,60

40

45

2

0:01:19

0:22:42

La historia jamás contada...

Cursa de la Floresta

CRÒNICA DE PATRICIA PALOMAR

Aquest diumenge, com comiat abans de vacances, varem decidir amb la Martina, apunta-nos a la Cursa Popular de La Floresta.

Sabíem que la cursa tenia un bon desnivell, però tot i així varem pensar que com els caps de setmana sortim a corre per la muntanya uns 8 - 10 km ja estevem prou preparades......

Després de un setmana de moltíssim calor, diumenge fa un dia nuvol i fresquet, menys mal!!!

A les 8:30 recollim dorsals i comencem a escalfar. Com el poble es petit... hem trobo amb un policia municipal amb el que coincideixo sovint des de fa molt temps a la piscina. Esta de guàrdia i li toca anar davant de tot de la cursa, per això ens explica una mica el recorregut, que en poques paraules es PUJADAAAAAAAAAAAA

Be es lo que m’agrada!!!!!!!!!!!!!!!!!!

A la linea de sortida ens trobem amb el Joan, marit de la Nuria del Complex, amb el que fa un mesos entreno els dimecres, aquests últims amb el J.Jonama com a super profe!!!

En res donen el tret de sortida i comença una pujada continua per asfalt de uns 3,5km, als que continuen  1,5 km de mitja baixada i l'altre de “falso llano”.

Es a partir del km 5 quan comença la cursa per un camí de terra de 3 km seguits de pujada. Menys mal que nomes son 8km!!!

A l’arribada la Núria i família animant a tope!!!

Finalment crec que els resultats no han estan malament.

Joan 38:24

Martina 40:18

Patricia 47:03

I la Martina puja a podi en el 3 lloc de la seva categoria, oe oe oe oe oe oe oe!

BONES VACANCES!!

La foto del grup amb la Martina lluint el trofeu com a 3a classificada femenina per grup d'edat. MOLTES FELICITATS!!!