Triatló de Blanes 2013

CRÒNICA DE DAVID PROS

Blanes 27 d’abril de 2013, triatló sprint. En castellà tenen una dita que diu “hasta el 40 de mayo no te quites el sayo”; doncs bé, si s’organitza un triatló al mes d’abril (encara que sigui a finals de mes) tens alguns números de trobar mal temps. I així va ser : el dia 23 hi havia pluja, vent i fred, en resum un dia més hivernal que primaverenc. Però un triatleta no s’arruga per quatre gotes d’aigua, el vent, segons com, és un ajuda per pedalar i contra el fred de l’aigua hi ha el neoprè. Així que malgrat els pronòstics desfavorables i després d’una conversa pel whatsup a les 7 del matí del 23 on va ser determinant la frase del Jaume : “ja que hi estem posats, anem-hi”, sortim cap a Blanes. Amuuunt! Pel camí el cel està ennuvolat i espès i de tant en tant ens plou. Boi i així, som optimistes i a la alçada de Granollers veiem clars signes de bon temps a Blanes (com si des del Vallès es veies la costa de la Selva!). Arribem a Blanes i només baixar del cotxe un altre triatleta de per allà ja ens adverteix que el segment de natació s’ha anul·lat pel fred. Deixem al neoprè al cotxe. Cal dir-ho tot: a més, plou, poc, però pel poc que plou, plou prou perquè arribats a boxes anunciïn que també s’anul·la el segment de bicicleta. Només queda la carrera a peu, de manera que la prova es  redueix a una cursa de 9’5 Km aprox. Oh! Confiant que tenim temps anem a fer un cafè. En acabat anem al cotxe a deixar el xandall i tot just estem trotant (rotllo escalfament) cap a boxes, sentim el tret de sortida. Òstia, que això ja ha començat! Accelerem i ens incorporem a la cursa els últims (literalment). Hem de anar ràpid per enllaçar amb la cua de corredors i continuem a ritme per col·locar-nos més o menys al mig, després afluixo una mica per seguir a un ritme fluid. Les sensacions corrents són bones, vaig lleuger i força ràpid. No està mal, i els temps, a l’arribada, són relativament bons tot i que no sabem exactament quina distància hem fet. Acabada la carrera (més un tràmit que una cursa de veritat) anem a fer un bocata. Ens instal·lem en un bar on ens els serveixen de proporcions considerables  (tipus manobre dels d’abans). Me’l menjo pensat que tan poc esforç (una carrerareta que ni als entrenos) no mereix tan de pa. Me’l hagués menjat més a gust després d’un triatló com cal. Llàstima de dia ... no del tot perdut, però malaguanyat.