CRÒNICA DE JAUME VALLS
Em vaig inscriure a Berga amb l’objectiu clar d’oblidar el patiment de l’any
passat. Per això, en el decurs dels darrers mesos em vaig concentrar
fonamentalment en millorar el segment de bici –el meu punt més fluix-, fent
nombroses sortides llargues en bici, algunes de les quals amb força desnivell.
Jo notava que el treball començava a donar els seus fruits, i francament estava
força optimista de com les coses anaven sortint. El Triatló Olímpic de Banyoles
me’l vaig prendre com un test i de nou el resultat va ser positiu.
No obstant, alguns dies abans de la prova les sensacions van començar a ser
diferents: cansament, fred, son, poca gana, etc. No hi vaig donar massa importància i
em vaig dedicar a descansar i recuperar, tot i que sabia que alguna cosa
passava.
La vigília de la prova i a Berga, em trobo l’Edu (“el gran Carchedi”) que
ha vingut a participar. Ell juga a una altra lliga i prova d’això és que enlloc
d’anar a la Pasta-Party
com faria qualsevol, doncs anem al Frankfurt a prendre unes braves i una cervesa.
La nit anterior a la prova és especialment dolenta, a les 3 de la nit una tempesta em desperta
del meu fràgil son, de manera que als habituals nervis ara s’afegeix la
preocupació de: saber si es farà la prova, si la bici l’he deixat prou tapada,
si les bambes estaran navegant en alguna riera, etc.
Al matí i ben aviat em trobo a Berga amb l’Edu i anem junts cap a la pressa
de la Baells. Amb
temps i calma –com ha de ser- acabem de deixar-ho tot preparat i tenim alguns
moments per relaxar-nos abans de la sortida.
Aquest any nadarem en sentit de les agulles del rellotge, i abans d’entrar
a l’aigua estudio detingudament a on hi ha més gent. Evidentment, la majoria a
l’esquerra –la part teòricament més curta-. Jo m’obro cap a la dreta per trobar
espais per nedar sense gent, i en certa manera ho aconsegueixo. Dic certa
manera perquè no entenc aquesta gent que no mira cap a on neda, i contínuament
se’t creua quan hi ha prou espai per nedar a gust i bé. El balanç final de la
natació és molt bo, he fet una natació molt concentrada en la tècnica, retallant
7 minuts respecte l’any anterior (suposo que la distància no deu ser exactament
la mateixa, però igualment la retallada és forta).
Transició llarga –cal pujar a dalt de tot- i comencen les primeres rampes
del 6-8% només sortir del pantà. Ja a la baixada cap a Puig-reig el vent bufa
fort de cara i en pla em costa passar dels vint-i-pocs per hora. A les primeres
pujades a Casserres i l’Espunyola, m’adono que les cames no responen com
voldria. Intento tenir paciència, gaudeixo del paisatge (per cert, espectacular!)
i espero a veure si la pajara se'm
passa. En el fons ja sé perfectament que avui no serà el meu
dia. A la segona volta en bici, lògicament el cansament augmenta, però a més
apareixen els ja clàssics problemes estomacals. Tinc la panxa inflada i no
m’entra res de menjar. Amb aquestes condicions aconsegueixo acabar el circuit
de bici.
Arribada de l'Edu a la T2
...i la meva arribada
T2 i provem de córrer...buf!!! el que m’espera! Això és el “diari de la
marmota”, ha passat un any i estic al mateix lloc, a la mateixa hora i en les
mateixes condicions. Fins i tot, coses del destí, la Saleta Castro
m’avança exactament al mateix punt que l’any passat. Cada vegada que intento
córrer, em costa horrors, aguanto 2 ó 3 minuts però he de parar perquè m’agafen
ganes de vomitar. Potser em queden 18 kilòmetres per acabar. En aquest moment
penso que qualsevol persona amb una mica de cap ho deixaria estar, però no, de
moment mai ho he fet i espero que avui no sigui el primer dia. Estar al voltant
de 5 hores fent esport pràcticament sense menjar res és una bogeria, per això, m’obligo
com a mínim a mossegar taronges (que és l’únic que m’entra) i anar bevent aigua amb
alguns esforços també. El circuit a peu, tampoc ajuda gens: continues pujades i baixades i tres voltes que et castiguen la moral. Per contra, no tot és dolent, gairebé tothom (realment tothom) t'anima i com més malament et veuen més recolzament et donen. Increïble!!. A falta d'una volta m'avança l'Edu, xerrem una mica, molt poc, estem tocats, l'animo i li dic que ja ho té a tocar i ens desitjem sort... Jo mentrestant, em quedo sol amb el meu particular "via crucis". A la darrera volta em dedico a animar els pocs que quedem, m'ajuda a motivar-me i a sobre ajudes als demés. Amb molta paciència arribo finalment al Passeig Indústria i entro a meta amb un temps de 6:17 (només 3 minuts menys que l'any passat).
Conclusió final: un dia dolent el pot tenir tothom, ara bé no em rendeixo i espero que la tercera sigui la vençuda!!
Intentant seguir el ritme de la pro Saleta Castro
FINISHERS!!!
