Actualització dels darrers resultats

 

TRIATLÓ DE DONOSTI (distància olímpica)
Ferran Hernández (27:26/1:21/42:48)

CURSA DE LA MERCÈ (10K)
César Encina 39:47
Teresa Copete Sub 1h

TRIATLÓ DE CALAFELL (distància sprint)
Jacob Roman 1:05

SAILFISH BERGA 2013

CRÒNICA DE JAUME VALLS

Em vaig inscriure a Berga amb l’objectiu clar d’oblidar el patiment de l’any passat. Per això, en el decurs dels darrers mesos em vaig concentrar fonamentalment en millorar el segment de bici –el meu punt més fluix-, fent nombroses sortides llargues en bici, algunes de les quals amb força desnivell. Jo notava que el treball començava a donar els seus fruits, i francament estava força optimista de com les coses anaven sortint. El Triatló Olímpic de Banyoles me’l vaig prendre com un test i de nou el resultat va ser positiu.

No obstant, alguns dies abans de la prova les sensacions van començar a ser diferents: cansament, fred, son, poca gana, etc. No hi vaig donar massa importància i em vaig dedicar a descansar i recuperar, tot i que sabia que alguna cosa passava.

La vigília de la prova i a Berga, em trobo l’Edu (“el gran Carchedi”) que ha vingut a participar. Ell juga a una altra lliga i prova d’això és que enlloc d’anar a la Pasta-Party com faria qualsevol, doncs anem al Frankfurt a prendre unes braves i una cervesa.

La nit anterior a la prova és especialment dolenta, a les 3 de la nit una tempesta em desperta del meu fràgil son, de manera que als habituals nervis ara s’afegeix la preocupació de: saber si es farà la prova, si la bici l’he deixat prou tapada, si les bambes estaran navegant en alguna riera, etc.

Al matí i ben aviat em trobo a Berga amb l’Edu i anem junts cap a la pressa de la Baells. Amb temps i calma –com ha de ser- acabem de deixar-ho tot preparat i tenim alguns moments per relaxar-nos abans de la sortida.

Aquest any nadarem en sentit de les agulles del rellotge, i abans d’entrar a l’aigua estudio detingudament a on hi ha més gent. Evidentment, la majoria a l’esquerra –la part teòricament més curta-. Jo m’obro cap a la dreta per trobar espais per nedar sense gent, i en certa manera ho aconsegueixo. Dic certa manera perquè no entenc aquesta gent que no mira cap a on neda, i contínuament se’t creua quan hi ha prou espai per nedar a gust i bé. El balanç final de la natació és molt bo, he fet una natació molt concentrada en la tècnica, retallant 7 minuts respecte l’any anterior (suposo que la distància no deu ser exactament la mateixa, però igualment la retallada és forta).

Transició llarga –cal pujar a dalt de tot- i comencen les primeres rampes del 6-8% només sortir del pantà. Ja a la baixada cap a Puig-reig el vent bufa fort de cara i en pla em costa passar dels vint-i-pocs per hora. A les primeres pujades a Casserres i l’Espunyola, m’adono que les cames no responen com voldria. Intento tenir paciència, gaudeixo del paisatge (per cert, espectacular!) i espero a veure si la pajara se'm passa. En el fons ja sé perfectament que avui no serà el meu dia. A la segona volta en bici, lògicament el cansament augmenta, però a més apareixen els ja clàssics problemes estomacals. Tinc la panxa inflada i no m’entra res de menjar. Amb aquestes condicions aconsegueixo acabar el circuit de bici.

Arribada de l'Edu a la T2

...i la meva arribada

T2 i provem de córrer...buf!!! el que m’espera! Això és el “diari de la marmota”, ha passat un any i estic al mateix lloc, a la mateixa hora i en les mateixes condicions. Fins i tot, coses del destí, la Saleta Castro m’avança exactament al mateix punt que l’any passat. Cada vegada que intento córrer, em costa horrors, aguanto 2 ó 3 minuts però he de parar perquè m’agafen ganes de vomitar. Potser em queden 18 kilòmetres per acabar. En aquest moment penso que qualsevol persona amb una mica de cap ho deixaria estar, però no, de moment mai ho he fet i espero que avui no sigui el primer dia. Estar al voltant de 5 hores fent esport pràcticament sense menjar res és una bogeria, per això, m’obligo com a mínim a mossegar taronges (que és l’únic que m’entra) i anar bevent aigua amb alguns esforços també. El circuit a peu, tampoc ajuda gens: continues pujades i baixades i tres voltes que et castiguen la moral. Per contra, no tot és dolent, gairebé tothom (realment tothom) t'anima i com més malament et veuen més recolzament et donen. Increïble!!. A falta d'una volta m'avança l'Edu, xerrem una mica, molt poc, estem tocats, l'animo i li dic que ja ho té a tocar i ens desitjem sort... Jo mentrestant, em quedo sol amb el meu particular "via crucis". A la darrera volta em dedico a animar els pocs que quedem, m'ajuda a motivar-me i a sobre ajudes als demés. Amb molta paciència arribo finalment al Passeig Indústria i entro a meta amb un temps de 6:17 (només 3 minuts menys que l'any passat). 

Conclusió final: un dia dolent el pot tenir tothom, ara bé no em rendeixo i espero que la tercera sigui la vençuda!!

 Intentant seguir el ritme de la pro Saleta Castro

FINISHERS!!!

Triatló de Catalunya (Banyoles)

La edició d'enguany es recordarà durant molts anys, per les circumstàncies atípiques que han envoltat la prova. Als primers kilòmetres del tram de la bici va començar a ploure de manera molt intensa i enlloc de millorar cada vegada el temps anava empitjorant, allò era el "diluvi universal". Mentrestant, els 6 valents rosablaus (haguéssim sigut 7 si no fós per la baixa del Jacob) que hi vam anar enlloc d'abandonar no només vam acabar sinó que la nostra actuació va ser força notable. Estàvem separats a diferents punts de la carretera, però pels nostres caps només es sentia el mateix crit de guerra: "AMUUUUUNT".

Sin más preambulos, tenim la crònica del nostre crac David Gassó que ahir va debutar en distància olímpica. Sr. Gassó tome el micrófono:

"Benvinguts a l’Infern. Bon dia a tothom, intentaré ser breu, cosa bastant difícil amb totes les coses que van succeir:  Sis herois del club vàrem participar al Campionat de Catalunya de triatló a Banyoles. Triatló amb distancia olímpica (el nom ja ho diu tot, i ja comença el canguelis) 1500 m. nedant, 40 Km. amb bici i 10 Km. a peu. Un problema afegit, previsió per tot Catalunya: pluja, pluja i pluja, i estat d’alerta per inundacions. A partit d’aquí, cadascú amb els seus problemes particulars (molèsties al tendó -normal 15 dies en bici donant la volta a Irlanda, que espereves noi?-), entrenaments diferents al mes d’agost, calendari molt apretat amb cursa la següent setmana a Berga (una Half, com si res, estàs sonat Jaume), això si un parell han aprofitat l’agost per entrenar a sac, (ja es nota en els resultats). Anem cap a Banyoles, sis bicis en una Kangoo, i encara hi cap una altra (ehhhhh Jacob!!!!!!!!, como te vuelvas a rajar, anda recupérate de tu resfriado y haz caso a la Srta. Dolores (la veterana) , menos tapitas y cervezas. Arribem amb temps, esmorzem tranquil.lament, anem a boxes deixem les bicis i començen els nervis: el nostre entrenador ex-esportista d’èlit i el culpable de que estiguem aquí comença a trobar-se gent i a saludar a tothom, el temps va passant tic tac tic tac, quin tio!, no para de xerrar, l’agafem entre tots i cap a la sortida, arribem un minut abans de que surtin els elits. Quatre sortides Elits, 5 minuts desprès totes les noies, 5 minuts més tard els federats amb casquet vermell (molt important per mi), i desprès el no federats amb casquet verd, entre els que m’hi trobo jo. Sortides neutralitzades des de dins de l'aigua (perfecte!). Surten els federats amb tots els meus companys i em quedo tot sol, mirant la sortida veig un xip flotant al aigua, ( quina pua pel pobre que l’ha perdut!), això fa que m’apreti més el meu xip (quin error, tinc una llaga que ti cagas) Sortim, segueixo les boies dels rems, o millor dit el cable blanc que les lliga per sota l’aigua, porto 200 metres i per fi em centro: respiració cada 4, braçada molt llarga, dits junts i tirant amb força la mà sota l’aigua, poc moviment de cames i cadència cadència (eiiiiiii sr. Jonama he aprés la lliçó, des d'aquí gràcies), 500 metres tot perfecte, disfrutant i sense forçar, 700 metres, tinc gent al davant movent peus desesperats, no ho entenc, jejejejeje... sorpresa: els primers casquets vermells, ja!!!!. Ja comença l'espectacle, accelerem, més casquets vermells que guai!!! 1200 m. girem la boia cap al club esportiu i estic entre tots el federats, ara sí que disfruto, surto de l'aigua (un nen li diu al seu pare, mira mira un casquet verd entre tots els vermells) ara si que m’inflo, estic flotant, els meus millors 1500m de la meva vida. Transició. Aquí peco de inexperència i trigo una mica, cap problema, anem a la bici, el meu gran defecte. Km. 10, cauen unes gotes, després para, i finalment…"el gran diluvi", això és un suicidi, per sort va amb el meu caràcter i em creixo, quants més impediments més s’igualen les forçes. La tàctica és clara, agafar-te a roda d’algun grupet, cosa molt difícil però quan ho aconsegueixes és una passada, gent que abandona per la cuneta, pluja  més pluja, amb les ulleres no és veu res, en fi un infern. Més o menys km. 30, i veig un company, eiiiiii!!!!!!  - David corre posat a roda que aquesta és la bona, en un esforç titànic i treient la seva casta es posa a roda en el grupet de 5 que ja som, el tio aguanta mentre el que obre el grup tira amb molta força, més pluja, quina animalada el circuit és tot al rato un trenca cames, puja i baixa sense parar, ahhhhhhhhhhh quina baixada amb una paella de dretes que ti cagas, plovent a gots i barrals, el de davant suposo que fart de portar-nos a roda apreta a la curva, això és un suicidi, que no s’ha m’escapi!!, me la jugo i a sac, déu meu m’obro massa, ahhhhh em recupero i aconsegueixo no perdre la roda, llàstima el grup s'ha trencat i no veig el meu company, té més seny que jo i ha agafat la curva amb més calma. Després de tant esforç al final el que tira se m’escapa, m’enganxo a un altre grup, només queda la recta final de 4 km. Sorpresa, sorpresa, em trobo el gran capità allà sol al seu rotllo, suposo que pensant en Berga i guardant forçes, el crido,  - a roda a roda, posat a roda!!, ni cas, ni ho intenta, ja queda molt poc. Arribem al final, trec un peu de les cales, veig els jutges a la línea fent baixar la gent de les bicis, vaig a treure l’altre peu, apreto el fre la bici fa un estrany ahhhhhhhhhhhh, estic al terra, la gent crida, el jutge ve correns,  -estás bé noi? (però si sóc un homenet, 42 tacos), ràpida resposta – si si si (típica resposta per quedar bé), merda merda, en el terra i rampa al bessó, o no la meva cursa, el meu debut a la distància olímpica tot a norris, merda merda quin desastre, m’aixeco, no vull mirar-me les ferides, vaig a deixar la bici. Transició, m’assec a terra, agafo les bambes, jooooder estàn plenes d’aigua, sóc un pardalet mira que deixar-les boca amunt, a sobre he de fer el nus, tot mullat, ahhh perdo massa temps, no sóc un bon professional, això millor que no ho expliqui sino els meus companys és partiran de riure quant em vegin. Surto correns, és la meva especialitat, tindría que fer els 10 km en 40 minuts, ahhh el xip amb fa mal ( jajaja sóc un pupas, en veritat m’ho estic passant pipa, com un nen petit). Començo a passar gent, porto 500m i em trobo l’Albert, si si el meu company boig que està corrent lesionat i fent equip com un heroi, em poso al seu costat i em diu: "tira tira", li faig cas, 50m més endavant, ostres el gran capità, però que és això? si ja l’he passat un cop,  que collons fot aquí, la transició, aquí és veu la professionalitat i l’experiència, quin tio, el passo, només acerto a dir-li, - ets un cabron, com t’ho has fet?-. Següent objectiu, el mister, si apreto tot és possible, el César és un mon apart, és impossible d’atrapar-lo, és una màquina (tus asados argentinos te dan demasiada fuerza), ohhhhhhhh una altra cagada, la meva especialitat curses de muntanya (amb permís del mestre Oscar), tot mullat amb fang per tot arreu, excel.lent, però no, sóc un inútil he agafat les voladores ja que no m’esperava aquest circuit (i això que el vaig mirar abans), relliscades per aquí per allà, pero segueixo passant gent, aixo si a 4 minuts el km res de res, ho deixem a 4m 30 segons. Final final sóc un heroi, ostres nois que bé m’ho he passat, quina passada és increible quina sensació, estic flotant. Ara amb toca pensar l’excusa per quan arribi a casa per explicar-li els meus fills perquè no porto copa si em passo tot el dia entrenant... Tothom content, ningú s´ha fet mal. A seguir entrenant i poguer seguir gaudint d’aquestes jornades tant especials i emocionants. Des d'aquí un record molt especial a totes les families que tenen un atleta (això d’atleta és un dir) a casa i el tenen que aguantar cada día, ells també són un herois (bé ja em coneixeu i ara ve la llagrimeta).  Per cert la organització un 10 amb majúscules, tot chapeau 

Classificació: 

César 2h 24m 09s 204

Joan   2h 29m 44s 285

Jo      2h 32m 33s 329

David  2h 40m 19s 438

Jaume 2h 41m 36s 450

Albert  2h 41m 40s 451

Per equips el 49 de 54 ( tenim marge de millora, jejejeje em deixat els bons a casa que descansin, no ens agrada abusar)  

Salutacions i gràcies per tot, em sembla que ens tornarem a veure"

La Kangoo amb capacitat per 7 bicis

Preparatius inicials

 Bon ambient a Banyoles

 Cares sèries abans d'entrar a boxes

 Abans de la prova

 ...i el després

no comment

Video Altriman 2013

La marea rosa hi va ser...
http://vimeo.com/70574485

ALTRIMAN 2013

Aquest darrer cap de setmana, hem estat un bon grapat de VDX-tris a Les Angles per gaudir d'un dels millor triatlons que existeix: l'Altriman. Es tracta d'un cap de setmana sencer amb diferents modalitats: des d'un Ironman sencer fins a triatlons d'iniciació. Per part nostra, 4 vam optar a fer l'Olímpic i 2 a l'Sprint.

Olímpic (1500 mts / 42 Km amb 850 de D+ / 10 Km)

Natació a 1.550 metres d'alçada, amb circuit de bici dur i exigent amb 2 ports de muntanya (Coll de la Llosa 1.889 mts i Coll de la Creu 1.750 mts) i baixades molt tècniques, i finalment cursa a peu per camins forestals.

Els resultats aquí els teniu:

César Encina 2:40:08 (19:24/1:36:09/42:15) Posició 47/211 ("estripant el crono")

Edu Carchedi 2:49:19 (22:42/1:39:16/44:16) 73/211

David Pros 2:58:32 (25:35/1:43:37/45:51) 99/211

Jaume Valls 3:00:14 (23:26/1:45:20/47:36) 108/211

Sprint

Va significar el debut de l'Òscar -per fi-. No osbtant això, tant ell com el Jacob no van defraudar:

Jacob Roman 1:14:14 (12:50/39:43/21:41) Posició 24/111

Oscar Osta 1:16:15 (16:00/37:21/22:55) 34/111

L'any vinent la marea rosablava hi tornarà!!!!

 Pasta party

 Boxes rurals

 Amb en Joan Monguillot, guanyador de l'Sprint

 

 El debut de l'Òscar

Arribada a lo pro

QUEBRANTAHUESOS 2013

22/06/2013. Per fi arriba el dia, i es que participar en aquesta cursa-marxa cicloturísitica no és gens fàcil degut al boom que ha tingut durant els últims anys. En l’edició d’enguany hi havia aproximadament 10.000 ciclistes amb ganes d’acabar el mític recorregut de 200 km i gairebé 4000m de desnivell acumulat.

Passem per Sabiñánigo (punt de sortida) a buscar els dorsals i observem el gran festival que es munta per la ocasió, gent, bicicletes, més gent i més bicicletes ocupen tot un poble el qual dobla la seva població durant aquest cap de setmana. Un pèl agobiats però feliços decidim marxar i anar cap a Puente la Reina de Jaca on hi tenim reservada l’habitació per passar-hi la nit.

A les 4:45h sona el despertador i baixem a esmorzar. Omplir la panxa a aquesta hora no és el que més il·lusió ens feia però sabíem que el dia seria llarg així cap endins! Croissant, iogurt, suc, cafè amb llet…i òstia quin apretón…ai, ai, ai,…vaja que tot va sortir tal i com va entrar! Tot seguit enfilem el camí cap a Sabiñánigo i a uns 2km de la sortida decidim aparcar el cotxe…quina gentada!

Arriba l’hora de la veritat, a les 7.30h estem a la sortida enmig d’una mar de ciclistes que fa por. Repassem mentalment el recorregut: Somport, Marie Blanque, Portalet i Hoz de Jaca. I de cop i volta ja ens veiem rodant per l’autovia direcció a Jaca i Canfranc. La gent surt força endollada, sembla que els 200km que ens queden per endavant no els hi facin por. Nosaltres sortim amb la calma, decidint no passar de 30km/h i anar fent per disfrutar de cada moment. Al llarg del recorregut hi ha molta gent animant, però és al coronar els ports quan et sents ciclista professional, vaja com si estiguéssim al mismíssim Tour!

Sense cansar-nos més del compte som a dalt de Somport, el primer port a la butxaca i directes cap al Marie Blanque (diuen que aquest et posa a lloc!)…i no s’equivoquen pas!  Rampes de fins a 11,6% fan que les cames hagin de treballar a tope. Molinillo (plat petit i pinyó gran) i keep calm que la cosa s’anima! I ens em de reservar perquè després ve el temible Portalet. Així que després d’una bona suada i amb força energia, ens enbutxaquem el segon port del dia. Tot seguit ja aflora a la nostra ment el perfil del coll del Portalet i la veritat és que en teníem ganes! Des de dalt del Marie Blanque fins tornar a pujar només hi ha 10km, suficients per reposar les cames i agafar aire...ja portem més de 100km! Tot passant per la zona nord dels Pirineus entre rius, festes il·legals, camps i pobles típics de la France la cosa comença a pujar…i bufa que bufaràs que aquest coll no s’acaba mai!! Tornem al molinillo i amb moolta paciència van passant els quilòmetres. Hi ha ciclistes que farts de pujar decideixen caminar una estona, d’altres que paren a estirar i nosaltres seguint el lema de l’equip anem tirant amuuunt!ufff ufff!

És en aquests moments de la cursa quan el paisatge és realment brutal. Ens trobem al cor del Parc Nacional des Pyrénées, rodant a 1700m d’alçada i envoltat de grans cims  que formen la cadena axial dels Pirineus com el Midi d’Ossau, espectacular! això no té preu!! Bocabadat per l’entorn me n’oblido que estic participant a la Quebrantahuesos i em deixo portar per l’ambient. A més a més, cada cop hi ha més autocaravanes i furgonetes de gent que anima sense parar…Aupa! Toma pintxo de tortilla! Aupa! Quieres un vaso con cocacola! Aupa!...aquests si que són uns cracks!! I amb tot això qui no puja el Portalet?

I podem dir que després de passar pel tercer coll la cosa ja està pràcticament enllestida! Sabem que falta pujar el port de Hoz de Jaca, però aquests 10 minuts de patiment no ens trauran el somriure de la cara. Molt emocionats i fent cas d’un veterà, ens col·loquem amb un grupet per fer els  últims 20km que ens conduiran fins l’arribada. L’Òscar fent una demostració de la seva fortalesa i entrenament no va deixar el grup fins la meta, mentre que un servidor a 5km del final li va venir la pàl·lida i la feina va ser arribar. Això si, més content que un gínjol!

Esperem que el sorteig de l’edició del 2014 sigui capritxós amb l’equip i hi podem anar uns quants! Això s’ha de viure!

Òscar Osta i Albert Hortet

Crònica tri trail Medes

CRÒNICA D'EDU CARCHEDI

“Biip..! Biip..!! …Eh…¿? Que sensación tan horrorosa… ¿Estoy muerto? Ah, no…”

Son las 3:30 de la madrugada del domingo 9 de Junio y me despierto para enfrentarme a la V edición del Triatlón Trail de les illes Medes. Un triatlón de montaña por etapas que consta de 1’8km de natación, 24km de mountain bike y 13km de carrera a pie.

Salgo de casa a las 4:30 AM junto con mi padre y mi hermana que me acompañarán en este evento. Llegamos a las 6:30 a L’estartit y parece que somos de los primeros… Todavía hay poquita cosa montada. Recojo el dorsal y aprovecho para dejarlo todo listo: Bici, bambas, neopreno, chip, etc. Todavía hay tiempo antes de empezar, así que vamos a tomar un café en el único lugar abierto a estas horas… El pueblo parece prácticamente muerto. Las calles está recién puestas, algún pescador vuelve con las manos vacías de su jornada de trabajo… y nos topamos con algo que más que un chaval alcoholizado, parece un alcohol chavalizado. En fin, empiezan a llegar al pueblo los fácilmente distinguibles participantes de la carrera y ya hay más movimiento, menos sueño y más nervio.

Me pongo el neopreno, chip en el tobillo y con las gafas y el gorro en la mano me dirijo al mulle donde vamos a embarcar. Embarcar no como figura metafórica, sino literalmente, en un barco, ya que el tramo de natación cubre un recorrido que va desde la Meda Gran hasta la costa de l’estartit. Zarpa el barco y la sensación que me invade es parecida a la que tiene uno en el tramo de subida de una montaña rusa. Al principio estás muy emocionado, pero a medida que el barco avanza y la costa se divisa cada vez más lejana, la musculatura facial se relaja, borrando la sonrisa de la cara y dejando escapar un… joder…!

Pero sin pensar demasiado en lo que me espera ya me encuentro en el agua, esperando a escuchar el tono de salida. Son las 9:00 de la mañana y empieza la carrera.

Después de dos minutos nadando ya no hay vuelta atrás, me siento realmente bien, no estoy nada ansioso, el mar está tranquilo, el agua fría y empiezo a disfrutar mucho de la natación.

Ups..! gafas empañadas.. no veo mucho… bueno, para no pararme, en vez de intentar de ver las boyas que marcan el recorrido, sigo a un grupo de unos 6 nadadores que tengo adelante. Error. Al cabo du un rato veo un kayak a mi lado con un tipo que grita cosas… Me paro, enjuago las gafas y me doy cuenta de lo desviado que estoy… Corrijo la dirección e intento no calentarme demasiado por haber hecho como unos 200 mts de más… No hay que fiarse de nadie.. seguramente era un grupo de nadadores que conspiraban desde un principio para desviarme de la ruta.. bah no importa.

Termino el tramo de natación en 34’, bastante satisfecho a pesar del pequeño despiste.

Me saco el neopreno y noto el cuello terriblemente irritado, causa del roce del neopreno. La próxima vez que un tipo grande y fuerte me ofrezca vaselina voy a tener que decirle que sí…

Me preparo la BTT, la organización nos dirige al punto de salida e iniciamos los 24 km. Los 2 primeros son de subida fuerte por una calle asfaltada, que te dejan las piernas como una piedra antes de empezar… Pero pensándolo bien, no es mala idea ya que este tramo inicial actúa como segregador natural de grupos de nivel.

El tramo de BTT lo podría definir como BRUTAL, en todo sentido y mayúsculas. Los caminos eran relativamente estrechos pero casi siempre permitían adelantar (o bien ser adelantado, en algún caso muy puntual). Había bastante piedra, lo que obligaba a mantener un estado permanente de tensión y que dolieran tanto los brazos como las piernas.

Hacia al final, había un tramo de bajada digamos que excesivamente técnico, en el cual después de la cuarta vez que casi dejo mis dientes como fósiles incrustados en la piedra del suelo, decido bajarme de la bici e ir a pie. De hecho no soy el único que lo hace… de hecho nadie estaba bajando montado en la bici… En fin, cuando termina el tramo de bajada resulta que no me puedo subir a la bici todavía, porque viene un tramo de subida que obligaba a cargarte la bici al cuello y a mi juicio casi que no sobraba un arnés y una polea para subir por ahí… todo esto después de 23 km! Madre mía… una pequeña bajada por asfalto y así termina el tramo de bici. La organización justifica más tarde el porqué de ese tramo final no ciclable… Bueno.

La verdad es que he apretado bastante en el tramo de bici lo que ahora noto una buena fatiga en las piernas cuando pienso en los 13 km de carrera a pie que me faltan.

Salida del run! Y otra vez, 2 km de subida… uf! Me lo tomo con mucha calma al principio para evitar sobrecarga en las piernas. Termina la subida y me siento con las pilas cargadas otra vez, y ganas de tomar velocidad. Corro bastante fuerte vigilando en todo momento donde piso porque parece muy fácil dejarse un tobillo ahí. Hacia mitad de carrera me siento muy bien a nivel cardiovascular, pero las piernas no han olvidado la bici y se quejan mucho. No paro de notar indicios de rampas en los gemelos, isquiotibiales, y los cuádriceps. Aun así procuro no aminorar el ritmo intentando de no hacer movimientos muy bruscos, así evito darle una excusa al músculo para fallar.

Termino la carrera a pie en 45’… no me cuadra demasiado… Resulta que al final han sido 10km por no sé qué historias del tráfico… Bueno.

Así termino las tres etapas, muy contento porque el recorrido por la montaña ha sido muy divertido a la vez que duro y el cuerpo ha aguantado bastante bien.

Después de cambiarme la ropa y recuperar un poco, anuncian que ha habido un problema con los tiempos de clasificación, así que los anunciarán en cuanto resuelvan el problema. Dos días más tarde los publican y me entero que he quedado en posición número 13 de la clasificación general y 3º de mi categoría. ¡Qué alegría pero qué lástima! Una vez que hago podio no he podido subir a él… bueno, voy a tener que repetir podio…

¡¡Salud y kilómetros!!

Tiempo: 3h 1’ 22’’

Clasificación general: 13º

Clasificación por grupos de edad: 3º