Crònica Half Challenge 2012

CRÒNICA DE JAUME VALLS

Aquest és un viatge que va començar el 31 de desembre. Després de córrer la Sant Silvestre m'inscric -sent sincer- amb molt poques ganes. Ho veig una cosa prematura i molt llunyana, però el motiu principal és l'augment de preu amb el canvi d'any i que el número d'inscrits ja comença a acostar-se perillosament el màxim d'inscripcions.

Des d'aleshores, ja es va convertir en el gran objectiu de la temporada. Tenint en compte les meves limitacions bàsicament en quant a disponibilitat horària, començo a planificar-me la temporada intentant incrementar tímidament el volum dels entrenament d'entre setmana, però sobretot aprofitant els caps de setmana per anar fent "tirades llargues" o bé competint per agafar el to, que és quan disposo de més temps.

Dit això, ens plantem al cap de setmana del dia D. Parlo del cap de setmana i no del dia, perquè la organització d'aquest esdeveniment és un autèntic muntatge que comença molt abans de la prova. Per començar, els dorsals i tot el material logístic l'has de recollir un ó dos dies abans. Al principi et sorpren aquesta exigència, però després ja no tant: estem parlant de 8 dorsals (3 pel casc, 1 per la bici, 3 per les bosses i 1 per la cursa a peu), la pulsera identificativa com a participant (que et permet accedir a llocs restringits com ara els boxes, Pasta Party,... i que a nivell anecdòtic fa que la gent de Calella quan la veu et desitji sort i força a qualsevol restaurant o bar que vagis), les 3 bosses on hauràs de col·locar en cadascuna el material pertinent i si no em deixo res el xip blanc. Després de la recollida de dorsals i material, hi ha el brífing -el qual és gairebé obligatori-. El feien en 5 idiomes diferents, cosa que demostra el resó internacional que té aquesta prova. I per acabar, el check-in de bosses i bicis a una hora concreta fixada per la organització. Tota aquesta moguda, lluny de ser un maldecap, fa que gaudeixis d'un cap de setmana triatlètic i que els nervis pre-cursa no existeixin. L'ambient a Calella és impressionant, veus triatletes vinguts d'arreu d'Europa, amb samarretes i xandalls dels seus respectius clubs.

Ara sí, arriba el dia el D. El bebé de l'habitació del costat em desperta abans de que soni la meva alarma, em vesteixo en silenci per no despertar la familia (si es que ja no estan desperts), i baixo a esmorzar. Em trobo amb en Jordi, un company que també participa i que s'allotja al mateix hotel, i marxem junts cap a la sortida. El camí cap a la sortida és increible, una rierada de gent va sortint dels hotels, la sortida del sol espectacular, el mar pla com una piscina, ni una gota de vent,... tot són coses bones i ja tenim unes ganes increibles de començar. Fem una darrera repassada a la bici, ens posem el neopré i ja anem a la platja a calentar una miqueta. La temperatura de l'aigua és baixa (18 graus), però lluny dels 14 de Sitges o Blanes. Dins de l'aigua tinc el privilegi de veure a primera fila la sortida dels pros, i de algunes de les següents sortides. Són les 8:15 hs i ja ens toca anar a preparar-nos per la nostra.

A les 8:25 hs en punt, es dona la sortida a la meva (grups d'edat 40-44). Som 160 persones, i em coloco a primera línia, això sí, ben escorat a l'esquerra. Penso que amb tant poquets no tindré massa problemes, però si bé a nivell tècnic em sento molt còmode, no ho estic tant per la "proximitat" d'altres participants. Tota l'estona tinc algú literalment enganxat. Una pena perquè avui tenim tot l'espai del món. En vàries ocasions faig girs de 90 graus per quedar-me sol, però no passen més de 2 minuts que torno a tenir algú a sobre meu. A l'arribar a la segona boia, ja comencem a trobar els primers casquets de color blau, algun dels quals té veritables problemes per seguir nadant. L'arribada a la darrera boia és un moment especial, ara ja encarem terra... només queden 300 metres!! L'arribada no la veig, però apunto cap a la munió de gent sabent que està allà pel mig. Al cap d'uns minuts   ja començo a veure peixets al fons del mar i la sorra de la platja. Ja hi som! Començo a córrer, i miro que el rellotge marca 36 minuts i poc. Hagués pogut anar més ràpid, però estic content perquè surto molt sencer.

La transició és llarga i complexa, però 5 minuts més tard aconsegueixo estar a sobre la bici direcció a Mataró. La sortida de Calella és complicada, són 3 Km d'enllaç fins la N-II i on permeten el drafting atès que alguns carrers són molt estrets. Jo aprofito aquest tros per ajustar les pulsacions, i que les cames es vagin calentant. Arribo a la Nacional i és un gust pedalar per aquí, amb el mar com a paisatge fixe, tenim tota la carretera per nosaltres. La distracció és anar veient les bicis que et passen, i les que et creues en sentit contrari. Pel que fa a l'animació, tret de Calella, Mataró i potser Canet és més aviat fluixeta, però són molts kilòmetres els que estem fent. La primera baixada a Mataró la faig sense problemes, la tornada a Calella també, però la segona baixada a Mataró el vent ja s'ha aixecat. Malgrat que no està permès i la nombrosa vigilància dels jutges amb les motos, molta gent va a roda. Jo començo a fer relleus amb un triatleta de Banyoles que és tant patata com jo a la bici. El que fem és una mena de drafting visual -respetant els 10 metres de distància- i que   ens ajuda com a mínim psicològicament, en total hauran estat uns 60 km junts. A la tornada final a Calella, teòricament amb el vent a favor, les cames em comencen a fallar, perdo el ritme i la meva preocupació és que no hi hagi un desgast excessiu per fer la mitja marató. Comencen els problemes: em fa mal el cul, les mans, el coll,... a les baixades enlloc de mantenir la cadència o acoplar-me aprofito per fer estiraments de cames, esquena, etc. Fins i tot, m'arribo a avorrir a dalt de la bici, però és que porto ja gairebé 3 hores sentat en una superfície minúscula. Per fi arribo a Calella. Els carrers per on passem estan tancats amb tanques i la gent t'anima com si fós el final d'una etapa ciclista. El temps final és de 3:08, si no fós pel darrer quart m'hagués apropat a les 3 hores. 

La segona transició és molt més curta, bambes, visera, i apa a córrer. Ja només sortir de la carpa, veig que avui patirem, són les 12 del migdia, no hi ha cap núvol i fa una calor inhumana. Els espectadors conscients del nostre patiment t'animen pel nom o el cognom. Els ànims són  molt més intensos i sincers que en altres curses. Vaig tant fos, que amb prou feines puc somriure o aixecar la mà per agrair l'escalf. Tot i així, intento d'alguna manera donar les gràcies a tothom. Estic al Km 2, i ja començo a pensar quan començaré a caminar. Aquí és on el cap ha de començar a treballar, em concentro mirant els que semblen que van pitjor que jo. Això no és massa difícil, fotem unes pintes que espantem. Sento el comentari de dos senyores grans: "mira com van, pobrets", i m'animo. Sembla mentida com funciona el cap, per molt malament que ho passis, si veus altres que estan pitjor que tú automàticament ja no estàs tan malament. Aconsegueixo arribar al km. 5 (Santa Susanna) on hi ha música i avituallament, aprofito per pendre'm un gel que em dona forces per arribar a Calella de nou. Calella és el Km. 10'5, vaig molt i molt just i veig la meta. No tinc més forces. Et donen ganes de llençar la tovallola i quedar-te, però no aquí em vingut a fer una feina i encara no l'hem acabat. Surto de Calella, em prenc el segon gel, i intento no deixar de córrer per res del món si bé el ritme ha baixat de manera considerable. Miro el rellotge per saber la distància recorreguda i veig estic corrent per damunt de 6, tinc les cames trinxades, però no vull parar. Aquesta és la pitjor part del circuit, em queden 9 Km i he de fer una segona volta pel lloc on he passat. Aixeco la vista i veig LLUNY a l'horitzó els hotels gegantins de Sta. Susanna, si ho arribo a saber... baixo el cap i segueixo trotant. Pel camí, ens animem mutuament en Toni, el Jordi i el Roger que també estan patint -alguns menys que jo tot sigui dit-. Per sort al cap de 10 minuts, sembla que el gel fa el seu efecte i aconsegueixo arribar al Km. 16 que és on es dona la volta. Aquí és on decideixo donar-me un petit descans, entro al WC, però quan surto tinc les cames que no em responen. Haig de caminar uns 200 mts., aprofito per menjar-me una taronja com si fós un home de Neanderthal, i tímidament començo a fer saltirons per començar a córrer de nou. A partir del Km. 17, malgrat que vaig encara més fos, començo a comptar els Km en negatiu: només queden 3'5, 3, 2'5,... com si estiguéssim parlant de parcials de 5 Km. Entrem a Calella, ja només queda 1 Km. però ja sento la música de meta. Els piropos del públic aquests darrers metres fan posar la pell de gallina, ja trepitjo la moqueta vermella, continuo i veig les grades plenes de públic a vessar fent l'onada i cridant com a bojos. Llògicament no trobo la meva familia. Per fi, acabo la mitja marató més lenta que mai hagi fet a la vida (i això que era la 16a) en un temps de 2:05, i aconsegueixo ser Finisher en un temps final oficial de 5:49:49.

Ja sóc un 70.3 ó 113 !!! 

Les sensacions finals és que ha estat un cap de setmana molt i molt especial, on ens ho hem passat molt bé. I pel que fa a la cursa, només dos paraules: la més dura i la millor que hagi fet mai.

Per cert, ja han obert inscripcions pel 2013. Qui m'acompanyarà? 

Imatges del boxes

La carpa per fer les transicions

Dissabte a la tarda: modo Canguelo "ON"

Els darrers 300 metres finals de natació

La recta d'arribada a punt

El patiment d'altres companys

A 200 metres de la glòria!

Amb la medalla de Finisher

El tatuatge de moda durant aquests dies a Calella

I per acabar un video de l'arribada. Perdoneu la qualitat, però ja se sap suposo que era l'emoció: