Triatló Valldoreix: CBXR - Costa Brava Xtreme Running 2012

CRÒNICA DE SERGI FONTS

Benvolguts companys,

Aquest cap de setmana he aconseguit córrer i finalitzar la Xtrem Costa Brava, una cursa per etapes de 135 km que es realitza per la Costa Brava, i que consta de 25 km el divendres, 55 km el dissabte i 55 km el diumenge. Aquesta cursa te la particularitat que es corre pels camins de ronda de la Costa Brava, amb uns paisatges i paratges espectaculars. En fi, els que coneixeu la Costa Brava no us he d'explicar res.

Un bon dia navegant per Internet em va atreure molt la presentació que feien sobre aquesta cursa, tant per la dificultat com per l'espectacularitat del paisatge. Al veure els vídeos i les fotos em vaig posar "catxondo" (ja m'enteneu). En definitiva, no vaig trigar ni dos dies en apuntar-mi.

Des de el dia que em vaig apuntar fins al dia de la sortida de la cursa, cada dia que entrenava, anava pensant, visualitzant i imaginant el recorregut, les dificultats, les sensacions que tindria, les pors, les emocions, etc...Així, mentalment m'anava preparant per a un tipus de prova totalment desconeguda per a mi, tant per la distància com pel tipus de terreny.

El dia de la sortida em vaig trobar amb en Xesc Terés. Aquest ultrafondista, que es un fora de serie, tant físicament com mentalment, crec que es el primer català que corre i acaba la Badwater, la que està considerada la cursa de resistència a peu més dura del mon. En Xesc em va dir que en aquesta cursa (Xtrem) havia d'aplicar les 3C's si volia sortir viu. Li vaig dir, que collons era això de les tres C's. Em va dir: "si vols acabar la cursa segueix la llei de les 3 C's: Cap a la primera etapa, Control a la segona etapa i Collons a la tercera."

La primera etapa constava de 25 km, sortida a Blanes i arribada a Tossa de Mar. Una cursa que era la primera etapa i que en realitat la feien coincidir amb una altra cursa que es diu Selva Marítima. Per tant, sortíem uns 450 corredors i tant sols uns 150 continuàvem els dos dies següents, la resta acabava aquell mateix dia. Tant en aquesta etapa com en la resta, vàrem córrer per camins de ronda, asfalt, platges, pistes forestals, muntanya, passarel·les de fusta, escales i roques. Aquesta etapa era un autèntic trenca-cames, pujades i baixades constants tant d'escales com muntanya pura.Vaig acabar el 59 dels 144 que vàrem aconseguir acabar la cursa el primer dia. 3 hores 2 min.

La segona etapa anava de Sant Feliu de Guixols a Torroella de Montgri. Per a mi la etapa més dura. Aquesta constava de 55 km's. Els primers 26 km's era sobre terreny pla, cosa que ens va permetre posar-nos a un ritme bastant alt. Hi havia trams que anàvem a 4:30 min/km. Una temeritat tant pel que havíem fet el dia abans com pel que ens esperava el mateix dia. A partir del km 34,5, va començar el festival de desnivells, entre aquests la pujada al cap de Begur. Amb molt de sacrifici i esforç vàrem aconseguir acabar, aquesta vegada el 27 de la general. Vaig arribar literalment destrossat. Estava acollonit de com estaria el dia següent, i només de pensar que tenia de córrer 55 km's mes,....en fi, el repte i l'objectiu era acabar. 7 h 11min.

Finalment, la 3a etapa anava de Roses a Portbou. 55 km's més. Al iniciar la cursa, a les 6:00 h am es donava la sortida. Les cames com a pedres, dolor als bessons i quàdriceps molt carregats. Als 2 km's de sortir, va començar a caure una pluja torrencial que ens va acompanyar durant els següents 12 km's. Com a conseqüència d'aquesta aigua caiguda, hi van haver moltes caigudes, ja que baixàvem per pendents on hi havia fang i roques.Una combinació idea per a relliscar i fotre't de lloros. En particular, vaig caure tres vegades i em vaig torçar els turmells un parell de vegades, per sort sense conseqüències. La part final de l'etapa constava de una especie de tres ports amb pendents de més del 12%, per muntanyes. Abans d'arribar a Portbou hi havia unes rampes espectaculars, que al estar mullades eren més que perilloses. La part final de la cursa eren 2 km's de baixada en asfalt que la vam fer a tope...Al final, 7h 13 min.

Un 10 a l'organització. Davant el repte de marcar un recorregut durant tants km's per boscos, la veritat que a excepció de dos o tres punts en concret, el recorregut estava ben senyalitzat. Tot i això havies d'estar molt atent. En cada etapa hi havia un mínim de tres avituallaments, on trobaves de tot. Aigua, beguda isotònica, fruita, fruits secs,etc...

Al final vaig acabar la cursa en la posició 31 de 115 que vàrem aconseguir acabar la cursa dels 144 inicials.

Us vull explicar algunes coses i experiències que vaig viure que em van impactar. En primer lloc, us he de dir que majoritàriament els runners que corrien aquesta cursa eren gent molt experimentada, ja que molts portaven algunes trail's i curses d'alta resistència a les seves cames. Alguns corredors, baixaven les pendents a una velocitats que us puc assegurar que era impossible segui'ls. Jo no me criat a l'alta muntanya, però tampoc soc de ciutat, més o menys em defenso per la muntanya, hi us puc assegurar que baixaven a un ritme vertiginós. De fet, quan arribàvem, a terreny més pla, allí els agafava de nou. També hi havia gent que pujava les pendents a un ritme important, això si, alguns amb ajuda de pals. Vaig veure per una banda molt companyerisme, si algú tenia algun problema o et veien parat, els corredors es paraven a interessar-se. Però per altra banda, vaig veure també que allí cadascú fa la seva cursa i va a la seva bola. Al ser pocs corredors i molts km's el grup de seguida s'estirava i es fraccionava, cosa que feia que igual et passaves 10 o mes km's corrent sol. El problema no era corre sol, però la veritat es que si tens algú per davant que t'obra pista, tot es molt més fàcil, et despreocupes de les marques (senyals per seguir el camí). El tema es que cadascú feia la seva pròpia cursa de supervivència, i al llarg de la carrera anaves fent diferents companys de viatge. Quan trobaves algú amb el que et senties còmode tiraves amb ell, sinó el deixaves. La qüestió era no quedar despenjat. No era fàcil perdre's, però perfectament et podies despistar i donar una volta de més, amb la conseqüent pèrdua de temps i la realització de mes metres. Quan trobaves un company de viatge era important seguir amb ell, ja que un estirava l'altre, i moltes vegades també et donaven i donaves tema de conversa. Quan estàs acostumat a córrer per asfalt, els km's els passes volant, un darrera l'altre, en canvi, a la muntanya fer un km es una eternitat, la sensació d'esforç es molt més gran.

La part més emocionant que us vull transmetre, a banda de la satisfacció d'acabar complint un somni i assolir l'objectiu marcat, es veure com reacciona el teu cos davant l'adversitat. Es com si el cos sempre es guardés una reserva que et permetes sempre fer un últim esforç. El sorprenent es que durant la cursa, hi havia moments que deies, ja està, no puc més,....doncs, no, el cos responia, i així successivament durant molts moments durant la cursa.

La Xtrem Costa Brava es una prova molt dura. Dura físicament i mentalment. Un 90 % del recorregut el realitzes corrent a un ritme més o menys alt, segons la pendent i el grau de dificultat del moment, i la resta caminant. En aquesta cursa hi havia punts de control que si no passaves amb un mínim de temps corries el risc de quedar fora de control i de cursa.

Penso que la dificultat de cada prova o cursa, resideix per una banda, en les característiques de la mateixa prova o cursa, però per altra banda, també resideix en el grau d'autoexigència que s'imposi un mateix. El més important es tenir somnis i m'arcar-se objectius per assolir. Cadascú es lliure de triar aquest somnis.

Tots els que fem maratons, ironmans, trails, mitges, en general curses de resistència, a part d'estar com una cabra i posar el cos al limit, hem d'intentar traslladar aquesta experiència, l'essència de la qual és el sacrifici i esforç, a nivell laboral i personal, ja que això et fan més fort mentalment i et poden ajudar a assolir altres somnis.

Per acabar, si em permeteu un últim comentari, us diré que el nivell d'autoestima, autocontrol i satisfacció personal que adquireixes quan assoleixes un objectiu com aquest, després de fer un esforç descomunal, es immens. Inexplicable.

També vull donar les gràcies a la meva estimada dona, la Glòria, sense el seu suport no hagués acabat la cursa.

Gràcies per compartir l'experiència.