Diumenge passat vaig fer un d'aquells triatlons que deixen emprempta. Tip de proves que any rere any van creixent en nombre de participants i que a sobre continuen augmentant els preus d'inscripció sense cap tipus de vergonya, vaig buscar alguna cosa diferent...i la vaig trobar, i tant que la vaig trobar!
D'entrada, només 300 participants (que posteriorment van ampliar en 60 persones més). En segon lloc, una distància poc habitual: distància B (sobre el paper 3-80-20). I per acabar, un entorn màgic i espectacular com és el Delta de l'Ebre.
La organització d'aquesta prova és molt senzilla, però per contra no et falta de res i tot funciona perfectament. Per exemple, a boxes hi ha una caixa de fruites per deixar-ho tot (Collons!, que bé que va, enlloc de les bossetes de colorins dels nassos), el brífing dura només 20 minuts i l'explicació és directa i concisa -en resum que no estan per collonades-. Aquí no et donen cap medalla, ni tampoc tenen punts d'animació amb la música funcionant a tot drap, però no t'has de preocupar de res perquè la triatló i tota la logística que l'envolta funciona com una seda.
Tots aquests detalls que he comentat, fan que aquesta competició sigui qualsevol cosa menys un triatló popular. Sense cap mena de dubte, és la prova que mai he fet, on el nivell dels participants era el més alt. Moltíssimes cares conegudes i alguns noms il·lustres, per tant pocs participants.
Per la meva part, jo venia bastant preparat. No és que l'hagués entrenat específicament, però el nivell d'entremanent que duïa a sobre s'adaptava perfectament a aquesta prova. Val a dir que em sentia amb força confiança, fins al punt que la nit anterior vaig dormir molt bé. Els únics dubtes van ser mentres esmorzava, quan vaig sentir uns triatletes aragonesos de la taula del costat: "…los 300 y pico que nos hemos apuntado, hemos venido porque estamos preparados, sinó no hubiéramos venido…" (¿?) Això em fa dubtar si estic "realmente preparado".
Comença el triatló, i tinc la sensació de nadar cansat. Per sort, passats els primers 400 metres el cos comença a escalfar-se. La temperatura de l'aigua és molt bona (20º), fa bona mar però les corrents són molt fortes. Intento nadar amb espais -cada vegada aguanto menys que em toquin dins de l'aigua-, i gairebé no trobo ningú per nadar "a roda". La veritat és que no em refio de la gent, perquè veus que a molta gent li costa orientar-se o bé nadar sense desviar-se. Per tant, val més anar sol. A més, amb aquesta distància val més no perdre's. Les boies estan molt llunyanes (potser uns 500 metres) i cal estar atent. Vaig fent, cada vegada més tranquil, però sense perdre el ritme en cap moment. La sensació final és molt bona, miro el temps i he trigat molt més del que esperava (una hora seguida nedant!). El GPS em marca 3'7 km.
Al sortir em trobo la Rachael i l'Àlex animant, que xulo!, transició rapideta i agafem la bici. Bé, aquí és on comença l'infern. El circuit és pla, pla, pla però el vent és bestial. Tenim que donar 3 voltes a un circuit triangular, i allí és on s'experimenten unes sensacions increïbles per culpa del vent. Vent a favor on sense fer res et poses a 40 km/h, vent en contra on costa passar de 22 km/h i diversos tipus de vent lateral on et xiulen les orelles i pateixes per no caure de la bici. En molts moments, en posem de peu com si estiguéssim pujant un port de muntanya per poder estirar les cames. No enganyaré ningú dient que a la bici ho vaig passar fatal: per cansament, per avorriment i per patiment. En 3 hores i 17 minuts acabo els 89 kilòmetres PLANS. Per mí ha estat impossible fer-ho més ràpid.
Començo a córrer content de deixar la p… bici, però preocupat per veure com haurà afectat una bici tant dura a les cames. Els primers 6 kilòmetres els faig relativament fàcils. A partir d'aquest moment, l'estòmac comença a dir "estic aquí". Segueixo corrent, però amb pànic que no em passi el que m'acostuma a passar. M'he pres un gel a la transició, i ara no puc o no m'atreveixo a prendre res més, com a molt, taronja i una mica de coca-cola. D'aquesta manera, vaig seguint sumant km. El circuit és una mica trenca-cames amb alguna pujadeta i alguns esglaons, però també és molt bonic i força distret. Al no poder carregar més benzina, tiro de la "reserva" i aconsegueixo arribar fins al km. 17. Aquí sí que he de pendre'm un descans, muscularment encara vaig bé, però vaig fos perquè em falta combustible. Apretem de cap, com ha de ser en aquests casos, i aconseguim tenir a tocar la meta molt aprop. El darrers 2 kilòmetres costen Déu-i-ajuda però els superem amb dignitat. Al final 1 hora 49 minuts de cursa a peu.
Temps final de 6 hores i 5 minuts, posició 255, … i sorpresa per veure a les classificacions com 43 persones han abandonat (més d'un 10 per cent dels participants). Balanç final, molt content de com ha anat tot.
El que deia, aquesta prova és una d'aquelles que et "marquen". Esperem tornar a l'any vinent.
I per acabar alguns vídeos molt macos de la prova:
D'entrada, només 300 participants (que posteriorment van ampliar en 60 persones més). En segon lloc, una distància poc habitual: distància B (sobre el paper 3-80-20). I per acabar, un entorn màgic i espectacular com és el Delta de l'Ebre.
La organització d'aquesta prova és molt senzilla, però per contra no et falta de res i tot funciona perfectament. Per exemple, a boxes hi ha una caixa de fruites per deixar-ho tot (Collons!, que bé que va, enlloc de les bossetes de colorins dels nassos), el brífing dura només 20 minuts i l'explicació és directa i concisa -en resum que no estan per collonades-. Aquí no et donen cap medalla, ni tampoc tenen punts d'animació amb la música funcionant a tot drap, però no t'has de preocupar de res perquè la triatló i tota la logística que l'envolta funciona com una seda.
Tots aquests detalls que he comentat, fan que aquesta competició sigui qualsevol cosa menys un triatló popular. Sense cap mena de dubte, és la prova que mai he fet, on el nivell dels participants era el més alt. Moltíssimes cares conegudes i alguns noms il·lustres, per tant pocs participants.
Per la meva part, jo venia bastant preparat. No és que l'hagués entrenat específicament, però el nivell d'entremanent que duïa a sobre s'adaptava perfectament a aquesta prova. Val a dir que em sentia amb força confiança, fins al punt que la nit anterior vaig dormir molt bé. Els únics dubtes van ser mentres esmorzava, quan vaig sentir uns triatletes aragonesos de la taula del costat: "…los 300 y pico que nos hemos apuntado, hemos venido porque estamos preparados, sinó no hubiéramos venido…" (¿?) Això em fa dubtar si estic "realmente preparado".
Comença el triatló, i tinc la sensació de nadar cansat. Per sort, passats els primers 400 metres el cos comença a escalfar-se. La temperatura de l'aigua és molt bona (20º), fa bona mar però les corrents són molt fortes. Intento nadar amb espais -cada vegada aguanto menys que em toquin dins de l'aigua-, i gairebé no trobo ningú per nadar "a roda". La veritat és que no em refio de la gent, perquè veus que a molta gent li costa orientar-se o bé nadar sense desviar-se. Per tant, val més anar sol. A més, amb aquesta distància val més no perdre's. Les boies estan molt llunyanes (potser uns 500 metres) i cal estar atent. Vaig fent, cada vegada més tranquil, però sense perdre el ritme en cap moment. La sensació final és molt bona, miro el temps i he trigat molt més del que esperava (una hora seguida nedant!). El GPS em marca 3'7 km.
Al sortir em trobo la Rachael i l'Àlex animant, que xulo!, transició rapideta i agafem la bici. Bé, aquí és on comença l'infern. El circuit és pla, pla, pla però el vent és bestial. Tenim que donar 3 voltes a un circuit triangular, i allí és on s'experimenten unes sensacions increïbles per culpa del vent. Vent a favor on sense fer res et poses a 40 km/h, vent en contra on costa passar de 22 km/h i diversos tipus de vent lateral on et xiulen les orelles i pateixes per no caure de la bici. En molts moments, en posem de peu com si estiguéssim pujant un port de muntanya per poder estirar les cames. No enganyaré ningú dient que a la bici ho vaig passar fatal: per cansament, per avorriment i per patiment. En 3 hores i 17 minuts acabo els 89 kilòmetres PLANS. Per mí ha estat impossible fer-ho més ràpid.
Començo a córrer content de deixar la p… bici, però preocupat per veure com haurà afectat una bici tant dura a les cames. Els primers 6 kilòmetres els faig relativament fàcils. A partir d'aquest moment, l'estòmac comença a dir "estic aquí". Segueixo corrent, però amb pànic que no em passi el que m'acostuma a passar. M'he pres un gel a la transició, i ara no puc o no m'atreveixo a prendre res més, com a molt, taronja i una mica de coca-cola. D'aquesta manera, vaig seguint sumant km. El circuit és una mica trenca-cames amb alguna pujadeta i alguns esglaons, però també és molt bonic i força distret. Al no poder carregar més benzina, tiro de la "reserva" i aconsegueixo arribar fins al km. 17. Aquí sí que he de pendre'm un descans, muscularment encara vaig bé, però vaig fos perquè em falta combustible. Apretem de cap, com ha de ser en aquests casos, i aconseguim tenir a tocar la meta molt aprop. El darrers 2 kilòmetres costen Déu-i-ajuda però els superem amb dignitat. Al final 1 hora 49 minuts de cursa a peu.
Temps final de 6 hores i 5 minuts, posició 255, … i sorpresa per veure a les classificacions com 43 persones han abandonat (més d'un 10 per cent dels participants). Balanç final, molt content de com ha anat tot.
El que deia, aquesta prova és una d'aquelles que et "marquen". Esperem tornar a l'any vinent.
I per acabar alguns vídeos molt macos de la prova:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada