Triatló Valldoreix: Marató de Donosti 2012

CRÒNICA DE JAUME VALLS

Finalitzada la temporada de triatló a finals de setembre, em plantejo buscar algun repte interesant per a la tardor i que em serveixi de motivació per seguir els entrenaments amb força i empeny. Lògicament, per qüestions climatològiques la millor opció és fer alguna cursa a peu, i dins d'aquesta categoria la Marató és la prova reina. Per tant, amb aquest clar plantejament busco al calendari, i veig que destaca Donosti per damunt de totes les altres en aquesta època de l'any. A més, els comentaris que fa la gent que l'ha corregut a la xarxa, no deixen dubtes que és una carrera especial: molt bona organització, entorn increïble, només 3.000 corredors, climatologia ideal per córrer, bona animació per part del públic, circuit pla, etc.

Arribem doncs divendres a la nit, disposats a passar un cap de setmana "gastro-esportiu". Evidentment, la nutrició és quelcom important a cuidar -especialment a tant poques hores abans de fer una marató- però no és gens menys important l'estat d'ànim. I en el meu cas, el rendiment passa per la felicitat, i la felicitat per menjar i beure bé. Així de senzill! Si em pregunteu si vaig trobar la felicitat a Sant Sebastià us respondré que sí.

El dissabte al matí, el passem força tranquils: passejant i buscant la felicitat, la qual tornem a trobar amb relativa facilitat. La veritat és que és impossible posar-se nerviós en aquestes condicions.

Diumenge al matí, és el gran dia. He dormit molt bé, no ha calgut matinar massa, tinc l'hotel a tant sols 5 minuts de la sortida. Esmorzo sol, però llegint els missatges de suport al mòbil em sento molt acompanyat (gràcies a tots!). Està caient un xàfec considerable, però no em preocupa gens només tinc ganes de sortir a córrer i passar-m'ho bé. Baixo per l'ascensor de l'hotel -ja preparat per sortir a córrer- amb el dorsal posat. L'hotel a aquestes hores del matí, és un anar i venir de corredors, els passadissos fan olor de Reflex i el vestíbul és un autèntic desgavell. Un fantàstic desgavell!

La sortida de la marató no és gens espectacular (música del Road to Hell d'ACDC a tot drap i poc més), però això no vol dir que no sigui un moment emocionant (tinc la pell de gallina!). Amb l'emoció vaig fent els primers kilómetres a 5:05, 5:10, 5:05,... Vaig massa ràpid, això és massa llarg! penso cada vegada, però no puc frenar les cames. És tant fàcil córrer en aquestes condicions: tot pla, temperatura ideal,... Sense adornar-me he acabat la primera de les 3 voltes (la qual és la més curta), ara toca la segona volta i aprofito per fer un reconeixement del terreny i mentalitzar-me del que m'espera. Mentrestant, els kilòmetres es fan molt agradables, em trobo la Rachael per sorpresa en diversos punts (no se com ho fa ¿?), la ciutat és preciosa i notes l'escalfor de la gent amb els seus "aupas", "ondo pasa" i com no algun "vamos yaume". Al km. 24 passem per dins de l'estadi d'Anoeta, i ara ja sí iniciem la tercera i decisiva volta. Concentració total. Els kilòmetres del 24 al 30 són claus perquè vas prou cansat per tirar la tovallola, i al mateix temps encara et queda una eternitat per acabar. S'ha de tenir el cap fred, i no deixar que entri cap pensament negatiu. Arribem prou bé al mur (km. 30) i ara sí comença la Marató. Cada vegada estic més d'acord que la Marató és una cursa de 12 km., del 30 al 42. A partir del Km. 30 comencen els problemes. No estic especialment cansat, però em fa mal tot el cos (plantes dels peus, músculs, tendons, l'esquena, el coll, genoll, i moltes coses més que per sort ja he oblidat). Per imperatiu legal he de baixar el ritme, el cos m'està avisant que s'ha acabat la broma. Arribo a un pacte amb les cames, "ni pa ti ni pa mi", que consisteix en anar entre 5:20 i 5:40. El pacte em serveix per cobrir del Km. 30 al 39 -els pitjors-, per sort els darrers kilòmetres malgrat que el dolor ja és inaguantable trec forces de no se d'on i arribem a meta força contents. Temps final 3:42 i nova MMP.

Ara mateix, que estic ja a casa i fa poc més de 24 hores que he tornat, m'estic adonant que totes les expectatives inicials sobre aquesta marató s'han acomplert amb escreix. No és una cursa multitudinària, a tenir molt en compte avui dia, però conserva una solera que tenen les proves clàssiques (aquest any era la 35a edició) Senzillament molt recomanable.