Punk Trail de Fonollosa

CRÒNICA D'EDU CARCHEDI 
Diumenge, 12 de Maig. Son les 6:00 del matí i em sona el despertador. Em llevo amb 4 hores de son, carregat del dia anterior amb un triatló a les cames i una barbacoa al cap, però disposat a enfrontar-me a la Punk-trail de Fonollosa. Una cursa de 23 kilòmetres de muntanya amb un desnivell positiu de 1300 metres i un 90% de corriols i trialeres... una mica bèstia... però molt atractiu. És una cursa diferent a les demés, pertanyent a la corrent filosòfica de runners contemporània de les “punk-trail”, la qual dictamina que per a ser un “Punk-trailer” s’han de complir els següents requisits: Que t’agradi el Trail-Running, diversió, humor, implicació pels més desafortunats, col•laboració, i com no CERVESA!

Sembla una anada d’olla d’una colla de frikis, però no és així, aquest tipus de cursa tenen un missatge molt interessant . No és una cursa de competició, és una cursa de reivindicació. Reivindicació en contra de la pujada de preus de moltes curses i de la conversió de l’amor al running en un negoci molt suculent. Aquest tipus de cursa pretén tornar a les arrels del trail, en les que només es necessitava cap, cames i món per a recórrer. La cursa és totalment gratuïta. Es finança amb les diferents peces de roba que pots comprar (samarreta o tubular). Amés col·laboren amb el Banc d’aliments, demanant als participants que diguin algun tipus d’aliment per als més necessitats.

Crec que és una molt bona manera de plantejar una cursa, tot i així, a mi m’agrada la competició.

En aquest cas però, no vaig a competir, vull començar amb peus de plom i seguir les meves sensacions per a poder disfrutar del recorregut.

Em trobo a les 7:00 amb l’Adam, el meu company de moltes sortides de trail i culpable de que em trobi inscrit en aquesta cursa. Arribem al punt de sortida justets de temps i comencem a reconèixer corredors de muntanya. Per sorpresa meva la gent va molt ben equipada: Roba tècnica, compressiva, bidonets, càmelbacks, gorres, buff, etc, etc... El normal en una cursa així suposu. Jo vaig amb les meves bambes de trail, uns pantalonets curts i samarreta sense mànigues de cotó... bastant punk.

Ens col·loquem a la línia de sortida, hi ha unes 300 persones i es respira un ambient molt relaxat en comparació amb les curses a les que hi vaig normalment (més competitives). Donen el “petardaco” de sortida i comença la cursa. Després de 2 minuts de trote cochinero em topo amb algo que sembla una broma... Hem de pujar per un tallafoc d’uns 500 metres de llargada i amb un desnivell que obligava a pujar a quatre grapes. Aquí recordo la llei de les tres C “Cap, Cames i Collons” en una cursa així, apresa d’un gran savi (el qual irònicament és conegut com a “Pollo sin cabeza”). Acabo la pujada força sencer i començo a córrer. De cop i volta em trobo al bell mig d’un paratge de bellesa embriagadora i no puc resistir treure el telèfon i fer un parell de fotos.

Em sento súper còmode corrents i ho estic passant molt bé, ja que com estava avisat, tots els camins eren corriols pel mig del bosc, camp a través, trialeres... I un paisatge maquíssim. Tot i voler controlar per a no fundir-me a la primera de canvi, no puc evitar una altre de les lleis del pollastre sense cap  - Si tens algú al davant, te’l berenes - Així començo a agafar un ritme fortet i m’atipo de corredors. Lògicament quan més avanço, més ràpid van els corredors, però per sort en cap moment sento que no els pugui seguir.

En general és un recorregut bastant tècnic, però hi ha trams en concret, que senyalitzats amb un cartell que prega “¡Oju!” son realment molt fotuts. Però quant més fotut... més divertit... i més motivant... Així que en un d’aquests trams, baixant com una cabra per una trialera “chunga” aterro estrepitosament al terra. Em sagna tota la cama i tinc una bona ferida a la ma.... però el més important... ¿el meu orgull ha sortit il·lès? Això es calcula en funció de la quantitat de gent que m’hagi enxampat en el moment de la caiguda. Aixeco el cap i... ostres un avituallament... amb unes 20 persones mirant... Bah, m’aixeco com si res i em pregunten si estic be, contesto que sí (realment no ho se..) bec un got d’aigua i marxo sense encantar-me. No noto res greu després de la caiguda així que li trec importància a les petites ferides. Estic al voltant del kilòmetre 12 i de tant berenar m’hi trobo sol com un mussol. Ara he d’estar pendent de la navegació. Segueixo amb el bon ritme que portava. Cap al km 19 arribo a un avituallament on em reben unes 15 persones disfressades, amb campanes, música i donant molts ànims. Em conviden a fer una birra i assentar-me a un sofà, però declino dolorosament l’oferta perquè realment porto molt bon ritme, em sento molt be i no vull refredar-me... 

Em queden uns 4 km per acabar i començo ja a anar a tope per a donar-ho tot. Al tram final atrapo a un grupet d’uns 4 corredors que s’han despistat amb la navegació i acabem tots junts. Arribo a la meta, i a jutjar per la gent que hi ha, calculo que he arribat dels 20 primers aproximadament (no hi ha classificació oficial). Mentre espero al meu company, m’hidrato bé i estiro. Arriba l’Adam amb una grandíssima satisfacció per haver pogut acabar aquesta burrada. Ens mengem una botifarra amb pa de pagès a la que convida l’organització i engeguem la tornada a casa contentíssims del trote que en hem cardat aquest matí i pensant el la pròxima!!

Temps final:

Edu – 2h 30’

Adam – 3h 30’