Triatló Valldoreix: Half Challenge Maresme 2013

Fira i Brífing

CRÒNICA DE JAUME VALLS

El Challenge, ho defineixo amb poques paraules: una prova de caire internacional (la meitat dels participants eren estrangers), amb un nivell altíssim perquè venen els millors triatletes del món (a més, aquest any coincidia que era el campionat europeu ITU de mitja distància), amb una organització espectacular, la millor prova que mai hagi fet i que no deixa de sorprendre’m, un dels reptes més importants de l’any i una cita ja fixa dins del meu calendari. Tot això és per mí el Challenge Maresme.

Moments de relax pre-cursa

Boxes i carpes de transició abans de la guerra

El lògics nervis de la setmana prèvia a la competició, van estar més centrats en la previsió meteorològica que no pas en els dubtes de si estava o no prou preparat. Unes setmanes abans ja no havíem pogut fer el triatló de Blanes a causa del temps, i ara la data s’acostava i la climatologia continuava igual de malament, amb fred i pluges més propi de l’hivern.

Per fi arribem a dissabte i marxem cap a Calella. Al brífing em quedo amb les paraules del Director de Cursa quan diu “espero que demà no faci el maremoto que fa avui”. Per acabar-ho d’adobar em truca la M. Dolors des de Blanes i em comenta que no s’ha pogut banyar, i finalment en David Gassó ja a la tarda envia el seu reportatge gràfic per deixar-ho encara més clar. La conclusió és clara: si finalment es fa la natació caldrà treballar de valent. A més, fa un vent huracanat i pot ser que plogui. Yupi!

Diumenge cal matinar de debò, aquest any les sortides són més aviat –amb molt bon criteri-. Diana a les 4:40 h, esmorzar a les 5:00 h, i he quedat amb en Jordi (Sant Boi) a les 6:00 a boxes per donar la última ullada a la bici i inflar bé les rodes. Comença a sortir el sol, el vent ha afluixat i la mar sembla que no té l’estat ferotge d’ahir, però sembla que encara hi ha mar de fons. Caminem els 20 minutets fins a la sortida, ens posem el neoprè i ja estem llestos per la batalla. Cada 3 minuts es dona una sortida a un grup, el qual es diferencia de la resta pel color del casquet.

Ara sí, ens toca a nosaltres (grup d’edat masculí de 40-44). Som bastants, jo estic al darrere de tot, a la quarta fila, aquest any no he tingut la sort d’estar davant. Para la música, sortida i els que tinc a davant es llancen corrents com a bojos cap a l’aigua. Que foten? –penso-. La onada els tira a tots al terra com si fossin bitlles, jo mentrestant aprofito el moment abans de que la onada es torni a rearmar per avançar uns 10 metres com un boig – és el pitjor tros i cal superar-lo com abans millor-, quan arriba la segona onada em submergeixo per evitar que em torni enrere i així puc avançar uns metres més, sobretot es tracta de superar els primers 50 metres el més ràpid possible, sinó hi ha el risc que la fatiga faci efecte amb el perill que això comporta. Al gir de la primera boia (200 metres), m’adono que la natació avui serà quelcom més que especial. Ja trobo gent amb casquets de color verd (els quals han sortit 3 minuts abans que jo!!), i fins i tot algun de color blanc (6 minuts) que està nedant braça, també veig com la Creu Roja s’emporta un a noia amb un atac d’angoixa. Una vegada s’ha girat, nadem més o menys a favor de corrent, però l’autèntic handicap d’avui és la orientació. La mar està tant moguda que no és possible veure res, gent que va a l’esquerra, altres cap a la dreta, un autèntic desgavell, jo busco nedadors amb el color de casquet violeta per anar a roda i val la pena. Avui realment he tingut que aplicar les tècniques de natació que m’ha ensenyat el gran mestre Joan Jonama: natació waterpolo cada dos per tres, esquena (quan algun dels que anava a braça et treia les ulleres d’una patada), allargar la braçada, respiració a l’esquerra, etc. Si aquest esport es diu triatló, ja era hora que la natació fos una mica més protagonista. Al final un temps de 38 minuts (posició 324 de 1023 arribats masculins).

Transició lenta de 6 minuts, atès que cali abrigar-se per anar al Montseny i sortida trepidant pels carrers de Calella. De sobte, el circuit ciclista passa exactament per sobre d’on tenia el cotxe aparcat. Que guai!, evidentment el cotxe no hi és, prefereixo no estressar-me i anar a lo meu. A la pujada al port del Collsacreu, em noto les cames cansades, suposo que és la fatiga de la natació, mare meva amb tot el que queda per davant. Quan 2 mesos abans de la prova, amb alguns del grup vam venir a fer un reconeixement del circuit ciclista ja vaig veure clar que aquest any el repte seria majúscul: 90 kilòmetres de bicicleta amb 1400 metres de desnivell. En aquest moment crític, em trobo un paratriatleta que està pedalant amb un sol braç. Increible, automàticament deixo d’estar cansat. Passat Vallgorguina, veig que ja torna en Gómez Noya... d’un altre planeta! A la pujada al Montseny el cel es comença a tapar-se, amenaça tormenta, m’afanyo a tornar ràpid , si m’enganxa la pluja això pot ser un drama. Amb paciència anem sumant kilòmetres 60, 70, 80, 90 i per fi ja estic de nou a Calella, a l’entrar al poble busco la meva família. Sí!!!, estan allà a l’altre cantó de la via de tren... i també el Jacob que ha vingut a animar-me: Quin subidón! Finalment acabo aquest tram en 3:30 (posició 771/1023) més ràpid del que esperava.

Segona transició, molt ràpida (1:19) i comencem la mitja marató. Intento seguir un ritme de creuer constant, al principi tot va genial, però al Km. 4 ja pateixo les clàssiques molèsties a l’estomac. És una pena, no em noto buit de forces però els dolors comencen a ser terribles. Ara és el moment de buscar positius: em fixo amb la gent que anima (és molta), els que fan l’aperitiu a les terrasses, en la increïble zona de recuperació post-meta, amb la cervesa/es que prendré quan acabi,... cada vegada queden menys kilòmetres, però cada vegada em fa més mal tot i llògicament vaig més lent. Finalment arribo amb la estratosfèrica marca de 2:04 (no em pensava que fos possible córrer tant lent sense parar) i ja sóc FINISHER d’un 70.3 per tercera vegada. Molt feliç i satisfet, com la majoria de participants. A diferència d’altres proves, és impressionant veure la cara de felicitat de absolutament TOTS els participants al creuar la meta. No hi ha ningú que no exploti d’alegria, ningú mira el cronòmetre, arribar a meta és una autèntica victòria, especialment aquest any que el Challenge ha estat força dur. Temps final de 6:20:57 (701/1023).

Us deixo més fotos. Ens veiem l’any que vé!!