Crònica de Clara Bosch
Que d’on va sortir la idea de fer un Ironman???? Doncs d’aquí…
El juny del 2009, la Nata em va dir d’anar a Niça a animar a en
Marcel…en aquell moment, les distàncies em van semblar monstruoses (3800m
nedant, 180km en bici i 42km corrent…en menys de 16 hores!!!), però veure’l
competir a ell i a la resta de participants, em va fer pensar que potser un dia
jo també en podria fer un…Va ser aquell any que vaig fer el meu primer triatló
sprint, el de la Vila, i després, el Garmin. Durant aquests anys he fet totes
les distàncies per separat: 3 maratons, 2 QH i altres marxes cicloturistes,
algunes travesses al mar, mig IM…així doncs, havia arribat l’hora de juntar-ho
tot! Per què aquest any….???? Doncs perquè em sentia preparada i a més, segons
els xinesos, aquest era l’any del cavall i jo, segons ells, sóc cavall…així que
vaig decidir que era un bon any perquè la força del cavall em duria fins a la
línia d’arribada! I per què Mallorca i no Barcelona? Doncs perquè ja m’havia
estrenat a Mallorca amb el mig IM (empesa per la il·lusió d’entrar a la línia
d’arribada amb en Manelic de la Vanesa i en Tomàs) i la bici no era un circuit
repetitiu sinó que era una sola volta per uns llocs magnífics i…amb pujada!
A l’octubre vaig començar a entrenar amb el Club de Valldoreix i
la veritat és que entrenar amb grup la natació i amb un súper nedador com en
Jonama…va fer que la meva natació patís un abans i un després! Al principi de temporada em va dir que podria
nedar la distància IM amb 1h10min…jo flipava! No m’ho podia creure…però poc a
poc els meus temps van anar baixant…cada cop nedava més ràpid! I el dia que
vaig fer els 3800m en 1h05min…Impressionant! A partir del dia que em vaig
apuntar em van batejar com a IRONPIPI!
Però a on també hi va haver un abans i un després va ser quan en
Biel es va oferir per passar-me entrenaments específics de bici, de córrer i de
força; i quan vam estar de vacances a Mallorca 1 mes abans del dia D. Mai li
podré agrair prou la planificació setmana a setmana amb colorets i el logo de
l’IM! No va ser fácil des del principi, doncs vaig passar d’entrenar 3 dies a 6
o inclús 7! I em posava uns ritmes que no aguantava ni un entrenament!!! Ai
mare…allò era impossible! Però poc a poc ens vam anar entenent i va veure que a
mi m’havia de parlar dient: “avui entrena a ritme fort…..o a ritme cotxinero
(com jo dic)….o esbufegant….” . També van ser dures les primeres setmanes de
gimnàs…quin avorriment! Però quan va introduir els exercicis amb el bosu…quina
diferència!
Els mesos d’entrenament van ser durs…era difícil compaginar-ho
tot… hi havia dies que acabava d’entrenar ben tard!!!! Vaig tenir sort que en
algunes de les tirades llargues em van acompanyar amics com ara en Jaume, en
César, la Sandreta i l’Anton i en Mikel! També la QH amb el Club i el cap de
setmana als Pirineus francesos amb en David, l’Eka i companyia!
Sortida de 180km sense passar pel Forat del Vent!
Rebent bons consells de la Sandra…una súper IW!
QH amb Vdx Triatló
Coi amb els vascos…em van esgotar!
Els
Dragons, companys d’aventures!
Quan va arribar l’agost, poca energia em quedava…però aquí va ser
providencial la setmana a Mallorca entrenant amb en Biel “mano a mano”. Quin
luxe tenir-lo al meu costat durant la setmana més dura de la temporada! Van ser
uns dies immillorables, impagables, fantàstics…em vaig sentir que estava “on
fire”!!!! No m’havia de preocupar de res…només de menjar, descansar i entrenar!
La Lina, la seva mare, ens va cuidar com ningú i ens va alimentar d’allò més
bé. Quan em va plantejar l’entrenament de la setmana vaig tornar a pensar que
s’havia begut l’enteniment…però ell confiava amb mi…molt més que jo amb mi
mateixa…Entrenament a la platja practicant la transició treient-me el neoprè,
carrera de 30km amb ell al costat amb bici posant-me música motivadora i
regulant quan havia de beure i menjar; un altre dia jo amb bici i ell com a
cotxe d’avituallament (pujant una de les muntanyetes em sentia com si estigués
fent el Tour! Corbes interminables, aixecada damunt la bici i en Biel des del
cotxe animant)….i el dia de la tirada llarga de natació…amb la barqueta d’assistència
de la Rosa i en Mitch! Com una autèntica pro! Tal i com diria en Marcel: “Qui
vol una vida millor”?
Practicant la transició 1
A punt de córrer els 30km per la Bahia de Palma
Massatge
post-tirada llarga
Tirada de bici amb cotxe escombra
Nedant
4000m amb el suport d’en Mitch a la barqueta
, la Rosa fent de llebre i en Biel
filmant!
Un mes després…arribava l’hora de tornar cap a Mallorca! Quins
nervis mare meva! No m’ho podia creure…estava a punt de fer el meu primer
IM!!!! A més, s’afegia el nerviosisme que aquell dijous operaven a l’Imma d’una
hèrnia discal! Buuuuuuuuuuf! Per sort tot va anar la mar de bé!
En Pinyi s’enduia la meva bici un parell de dies abans i vaig
aprofitar perquè ell i en Santi em donguessin quatre trucs per canviar una
càmara de forma ràpida i eficient. El meu temps a casa…uns 45 minuts…després de
la seva lliçó: 5min45s!
Amb l’Alex vam marxar el
dimecres abans. Gràcies al Rafa vam poder passar les dues nits prèvies a
Alcúdia (moltes gràcies Amic Groc!!! Això també va ser crucial!). I a més, ens
va fer de taxista:
L’ambient era impressionant…triatletes per tot arreu…bicis
cares…molt cares!
Això sí, cap amb
un koala al davant…Recollida de dorsal, decidir quants gels i quins em prendria…quanta
logística! Sovint pensava: “Ojalà en Biel fos aquí per ajudar-me….”
Ja
tenim dorsal el Petit Koala i jo…correm per Ghana!
Alex ajudant al Pinyi i muntant els meus pedals.
Superacció també hi és present!
El
meu doping: coques de Valldemosa!
Els dies previs vaig descansar molt i vaig estar llegint el nou
llibre d’en Marcel Zamora “Viu el teu somni”. La veritat és que em va anar la
mar de bé doncs vaig veure que tot ho havia fet la mar de bé…que en Biel
m’havia entrenat de piiiiiiiiiiiiip mare i com em deia ell: “No vas a fer res que no sàpigues
fer”, una frase que em vaig anar repetint com si d’un mantra es tractés …estava
en el camí correcte i estava a punt de viure el meu somni! I a més, vaig rebre
un parell de whatsapps del mismíssim Marcel Zamora amb alguns consells!
Nit abans…després de parlar amb en Biel i en
Jaume (tots dos em tranquilitzen, i en Biel em diu que ell té una idea de quant
trigaré però que no m’ho diu…que m’ho dirà al final…mmmmmmmmh….) me’n vaig a dormir a les 9:30h després
d’haver sopat molt bé. Pateixo una mica perquè la nit anterior hi va haver molt
soroll i em vaig anar despertant cada dos per tres….però aquella nit vaig caure
rodona…a les 4:30h sona el despertador…l’Alex em diu que ja té a punt les
torrades per esmorzar…quin luxe!
Gràcies
Alex per preparar l’esmorzar!
No em sento gens neviosa…suposo que és la primera vegada que penso
que m’ho he currat, que he entrenat tot el que he pogut i que avui vaig a
gaudir del dia i a intentar assolir els meus 3 objectius:
-
No caminar durant la marató
-
Somriure a l’arribada i
durant el recorregut
-
I si es pot…baixar de 13
hores
A les 5am estic esmorzant amb calma…repasso el què hauré de
fer….m’imagino nedant sense neoprè (mai havia nedat aquesta distància sense
perquè…qui s’imaginava que hauríem de nedar sense??? I mira que em feia
il·lusió sortir de l’aigua i treure’m el neoprè rotllo pro…jajajaja)…les
transicions (al final vaig decidir que em canviaria de roba en cada transició i
això requeria de nou una bona logística…no em podia deixar res!). Em poso
cançons motivadores: “Don’t stop me now” de Queen (em va acompanyar durant els
30km per la Bahia de Palma…Biel DJ) ,“What a feeling” (uns dies abans l’Eka la
va compartir amb mi al Facebook dient-me que ho disfrutés així) i “It can’t
save” (una cançó ghanesa amb molt ritme!).
El xat de whatsapp d’Ironpipi a Mallorca i el del TriVvx treuen
fum! Tot són missatges d’ànims! I és que per preparar-se i fer un IM, crec que
és vital tenir el recolzament de família i amics…i això ho he tingut! El primer
missatge…a les 5:15am del David!!!! Ells també estan a punt per seguir-me a
través de Ironman live. Aquí, en Carlos farà una bona feina enviant els
parcials!
Hora d’anar cap a boxes a repassar el material…fa fresqueta…entro
i de cop sento: “Oye! Eres Carla?”. “Carla no, Clara…” “Ah bueno, Clara Clara!
Mira soy amigo de Jaume, me dijo que venías, que me dijeses tu dorsal y así mis
amigos también te sacan fotos y te animan!”. Jo li dic: “Però…com saps que sóc
la Clara??” “Bueno, pelirroja, con coletas y delgadita…tienes que ser Ironpipi!”
Arribem a la
platja una hora abans i…coi quin fred! Segur que l’aigua estarà bé??? Aquí sí
que els nervis tornen a aflorar: neoprè prohibit, risc de medusas i 2554
persones nedant a la vegada ja que sortim tooooooooots de cop! Així que
decideixo estirar-me i concentrar-me:
“Oooooooooooooom”
Torno a parlar amb en Biel per última vegada: “Osti Biel…que això
ja és aquí! Fa fred…Tinc poooooooooooor!!!” “Tranqui, tot anirà bé, vés a
disfrutar” “Oído cocina…és veritat, que estic on fire!”
Ara sí que arriba l’hora de la veritat….ens
truca el Pinyi per preguntar-nos a on som…que bé que hagi vingut a la
platja!!!!! I és que si hi va pel Marcel…per l’Ironpipi també! Tot i que després em diu que pel Marcel mai es
lleva per veure com es tira a l’aigua…jajaja! Però en Marcel ja ho té per la
mà! Em dóna uns últims bons consells, em preparo i…cap a la sortida!
Súper
supporters!
Mira Nour quina senyera porto!!!!
Fent
exercicis mobilitat d’en Jonama
Estrany…ja no estic nerviosa…tinc ganes de tirar-me a l’aigua…faig
cas d’en Biel i en Lluís i em sitúo bastant endavant…sense por…porto bé la
natació així que…a tope!
“Mooooooooooooooooooooc” Tret de sortida! Som-hi!!!!! Em concentro
amb la tècnica…un dos un dos…realment l’aigua està calenta i es neda d’allò més
bé! Vaig agafant peus de la gent…durant un bon tram vaig darrera un noi amb
culotte blanc…que no se m’escapi perquè vaig de conya! Pocs cops…natació molt
nèta…fins i tot a l’arribar a la primera boia! Clar que també ajuda el gir que
ens va ensenyar en David a Superacció! Em sento com un peix…no veig meduses…de
cop ja tornem cap a la platja per fer la sortida a l’australiana i….recordo que
no m’he pres la gelatina 15 minuts abans de tirar-me a l’aigua!!!! Buf buf
buf…no hi pensis…ja te la prendràs abans d’agafar la bici! Que poc m’agrada
sortir de l’aigua i haver-me de tirar de nou…a més, a Alcúdia hi ha molta
distància a on la profunditat de l’aigua és poca, així que hem de córrer un bon
tram per l’aigua…tot i que apuro al màxim per aixecar-me i quan entro de nou
començo a nedar molt més aviat que la resta de la gent…però és que es va més
ràpid nedant que corrent amb l’aigua a mitja cama…oi Biel? A la platja hi ha
l’Alex a punt per animar…però crec que no s’esperava que sortís tan aviat, així
que el crido jo: “Ei Alex!!!! Molt guaaaaaai!!! Fins araaaaaaaa”. I cap a
l’aigua de nou! La segona volta és molt més curta i finalment….sector de natació
acabat! La veritat és que m’ha agradat nedar sense neoprè i suposo que ha
ajudat que el mar estava com una bassa d’oli…Temps de sortida de l’aigua:
1h09min! Els dos minuts més que marca el temps oficial és per la súper
transició de 500m que hem de fer! Primer
objectiu assolit!!!!!!
3800m
de natació fets
Correeeeeeent cap a la bici! Vaig a la carpa per canviar-me…jo que
tenia totes les barretes, gelatines i entrepans ordenats a les diferents
butxaques del mallot i quan me’l poso…tot al terra! Grrrrrrrrr!!!! Cap
problema…recol·loquem les coses de nou i…a pedalar!!!!!! Estic ja sortint de
boxes i…merda! M’he deixat les ulleres de sol! Mmmmmmmh….mmmmmmmh…és igual!
Vaig sense! A la sortida en Pinyi m’anima!
El tram de bici és preciós! És només una volta i a més la conec
perquè la vam fer amb en Biel durant el “stage pre IM”. La gent surt ràpid….cap
a Artà es veuen grups de gent xupant roda descaradament, gent que tira
deixalles per tot arreu,…en fi, que encara cal aprendre molt de civisme! El que
em preocupava més era haver de pujar a
Lluc en el km120…però quan hi arribo…pim pam pim pam…amunt que fa pujada! Aquí
es noten els ports que he fet durant l’entrenament…un parell de nois em diuen
que vaig molt bé mentre els avanço….el Petit Koala està una mica avorrit perquè
ningú parla, així que començo a cantar “Don’t stop me know” i en un plis plas
estem al capdamunt de Lluc! Quin paisatge mare meva!
Com
disfrutoooooooo!!!!
M’alimento molt bé: cada 20 minuts menjo alguna coseta tot
intercalant barretes energètiques, plàtans, entrepans de nutella o gall d’indi
i gelatines; i cada 15 minuts un glopet d’aigua o d’isotònic. Això també ajuda
a distreure la ment ja que estic tan pendent de calcular quan em toca tornar a
beure o menjar que les hores passen volant! M’hidrato tan bé que em veig
obligada a parar a fer pipí!!!!! Porto el bidó de l’Óscar i vull evitar
llençar-lo ja que m’encanta però…malgrat pensar l’estratègia per com fer-ho…al
final l’he de llençar per agafar-ne un de nou ple…espero fagi servei a algun
dels nens i nenes que estan per tots els avituallaments recollint-los!!!! Estic
gaudint d’allò més!!!!! Porto una bona mitja….després quan rellegeixo els
milers de missatges del xat Ironpipi, em fa molta gràcia llegir a l’Eka dient:
“Clara regula regula”; la Imma posant-se nerviosa i en Biel i la Sandra
tranquil·litzant al personal dient que és el meu ritme i que vaig bé. Finalment
arriben els últims 20km….vent en contra…durant els primers kms també n’hem
tingut però amb l’energia de l’inici ni es notava…ara, al km160 es fa dur….i
més si ho fas com marca la reglamentació i compleixes el no fer drafting. En un
moment donat, un noi se m’enganxa a la roda…el miro rotllo: “Tu què???” i se’m
posa al costat. Ja no m’ha agradat la seva actitut, però a sobre, quan em diu
que ja ho tenim fet perquè a la marató només fa falta
caminar….buuuuuuuuuuuuuuuuf! Quin poc esperit d’IM!
De
tornada a Alcúdia
També em va bé fer els últims kms amb el plat petit i amb més
cadència…així les cames es troben més descansades per la marató que m’espera!
En els últims kms torno a fer l’exercici de pensar què em toca fer a la
transició, com començaré a córrer….Estic difrutant tant! Bici amb 6h55min!!!!!
Segona transició: veig a l’Alex quan surto de boxes que em torna a
animar d’allò més! Porto els meus gels al cinturó i en els primers metres, uns
senyors que estan animant em diuen: “Noia! A on vas amb tant pes???” I
realment, miro la resta de la gent i sòc de les poques que va com un pistoler!
Però són els gels que he provat i que m’agraden així que…contenta de portar
pes! Miro el Suunto…vaig a un bon ritme…no m’ho puc creure! Al baixar de la
bici no m’han fet gens de mal els genolls!!!! Realment, estic on fire! La
Marató era un dels trams que més em preocupava perquè a mi córrer no m’agrada i
els entrenaments se’m feien pesats…tot i que tampoc no entenia perquè no
corríem més, però aquí, un cop més les paraules sàvies d’en Biel: “Tranquil·la,
el córrer és el que lesiona més…farem que portis molt bé la bici i el treball
muscular…i el córrer el teballarem l’últim mes i ja anirà bé”. Penso que potser
estic anant massa ràpid…que encara em queden molts kms per endavant…però és que
vaig taaaaaaan bé!!!!! Estic corrent com una autèntica ghanesa! I que per què
corro per Ghana?? Doncs perquè el meu país encara no és lliure i la meva
bandera no hi és com a opció…així que com venia l’Alex de Ghana a animar…doncs
ghanesa per un dia! Hem de fer 4’5 voltes a un mateix recorregut i malgrat que
en un inici em pensava que seria horrorós…que va! A la primera volta ja em
trobo en Tomàs i en Manelic animant-me; en un altre punt hi ha la noia i el noi
que cada vegada que passes et treunen una cartolina amb un missatge diferent: “Smile”,
“Keep smiling”, “You are an Ironman” “I love you”….; a un extrem de la volta hi
ha una parella que em saluden cada vegada, quasi al final de la volta hi ha un
vasc que no para de dir: “aupa neska!!”, en un altre punt els amics de l’amic
del Jaume que em fan fotos com aquesta:
Però arriba un moment crític…km20…quins “apretons”….entro a un
dels banys portàtils (cal estómac per fer-ho…) i….buuuuuuuuuuuuuuuuf…cagarrines
de les fines!!!!! Descarrego….surto i al cap de res….ostres! De nou “apretón”….on
és el següent bany???? Què faig??? Demano a la Creu Roja si tenen fortasek…res
de res…torno a parar al lavabo…això és horrible…per uns moments penso: “Mira,
potser hauràs de parar…tampoc val la pena jugar-se al físic…tu fas l’IM per
gaudir-lo…” Però de cop, recordo els xats i penso que m’estan enviant energia
positiva….m’agradaria parlar amb en Biel per preguntar-li què coi faig si ja no
puc prendre més gels perquè no els tolero…però com aquesta opció no existeix,
quan veig a l’Alex la següent vegada, li dic que em passi una barreta d’ametlla
en l’avituallament de “special needs”. Deixo els gels, menjo un quart de
barreta, no deixo de beure aigua en tots els avituallaments i també menjo
plàtans i...la següent vegada que entro al lavabo…diarrea ha desaparegut! Torno
a estar on fire!!!!! Yuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu
I fins al final ja no deixo de somriure…a l’última corba en Tomàs
i en Manelic em passen l’estelada com l’any passat i…encaro el tram final!!!!
Amb l’emoció no veig a l’Alex però ell sí i la prova és aquesta foto (vaig tan
ràpid que surt tota bellugada!):
Marató en 4h16min(10 minuts parada pels diversos lavabos del
recorregut! Jajajaja!). No m’ha desagradat gens fer una marató rotllo hàmster
donant voltes a un circuit…doncs de fet, psicològicament t’ajuda i el mur ni
apareix! Simplement vas pensant en la gent que veus de forma repetida i que
t’anima….i només penses en petits objectius que vas assolint poc a poc.
I aquí la foto finish oficial:
Esperant
l’últim participant…una noia em diu que li ha encantat el meu bikini! Ja amb la
medalla finisher
Quin subidón!!!! No puc parar de pensar com n’he estat de ben
entrenada perquè… no se m’ha fet dur…gens! En Biel, en el xat Ironpipi a
Mallorca Espriu: “Estic tan content Clara! Pensava que baixaries de 13h però
12h37min, immmmmmmmmmmmmpressionant!” Però realment, el més impressionant és
que he disfrutat del dia com mai! I és que a mi…patir no m’agrada…que potser
hagués pogut trigar un pelet menys…segurament sí…però si això volia dir no
poder somriure, a mi, no em compensa! Les coses són per fer-les amb alegria i
com diria la meva Àvia: “Amb seny”.
A la pregunta si en faré un altre…crec que m’ha quedat tan bon
gust de boca que de moment no però…qui sap si algun dia faré Embrunman…
Però realmente, el millor d’aquesta experiència, el suport que he
rebut durant aquests mesos d’entrenament dels amics i de la família; i el mateix dia de l’IM a través dels
xats…després de la festuki, un cop vam arribar a casa de la Vanesa i en Tomàs,
no vaig poder anar a dormir fins que no vaig llegir tots els missatges i…quina
emoció! I és que estic convençuda que l’energia positiva que se’n desprenia em
va donar ales!
Finalment, crec que l’IM és una mica de tots: des de la Imma a qui
li va costar acceptar la idea però que finalment va acabar vibrant d’allò més i
va estar la mar de contenta que la seva nena l’acabés; al Papà dient-me que estava d’allò més orgullós; a la
Núria / Jordi / Clàudia /Biel sempre recolzant-me; a la Padrina per sempre
estar al costat i…subvencionar-me l’electrocardiografia i així anar ben
tranquil·la; al Biel per fer-me creure que ho podia fer i per passar-me entrenaments
setmana a setmana ja que sense la seva ajuda, no hagués estat capaç de fer-ho;
al Jonama per fer que la meva tècnica de natació hagi millorat enormement; al
Rafa per ser un súper amic groc, a l’Alex per fer-me més fácil els dies pre-IM,
als companys d’equip per creure en l’Ironpipi; a l’Àvia perquè estic convençuda
que part de l’energia que tinc és seva; al Jaume pels seus ànims i les sortides
amb bici juntament amb en César; a la
Sandreta i al Xavi per tots els seus consells i suport, a l’Albert per
deixar-me el seu “rodillo”; al Tomàs i a la Vanesa perquè si no fos per ells,
no hauria fet el mig IM i per tant tampoc l’IM, a més de ser els millors
amfitrions mallorquins; a la Lina per cuidar-nos d’allò més; als nous amics
vascos Eka i David que malgrat matar-me als Pirineus francesos, m’han donat
suport des d’un bon inici; a la Nata perquè sap la i·lusió que em feia
aconseguir-ho i sempre està aquí; als meus súper veïns que fins i tot van fer
que en Xico participés en el xat i que durant aquests mesos, amb els nervis,
m’han tret més d’un cop d’un “apuro” amb les claus; al Pinyi per posar-me la
bici a punt i…suposo que em deixo a algú però…simplement, gràcies a tots!
I per últim, després de quasi 1 mes d’haver-lo fet, reflexiono i
penso que les distàncies són realmente monstruoses i no acabo d’entendre com ho
pots acabar fent: és coco, és la motivació del dia D, és el descans de la
setmana previ,…és és és…no sé què és perquè no em podia haver imaginat mai
córrer una marató després de 3800m nedant i 180km en bici …ho he fet!
11 octubre 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada