22/06/2013. Per fi arriba el dia, i es que participar en
aquesta cursa-marxa cicloturísitica no és gens fàcil degut al boom que ha
tingut durant els últims anys. En l’edició d’enguany hi havia aproximadament
10.000 ciclistes amb ganes d’acabar el mític recorregut de 200 km i gairebé
4000m de desnivell acumulat.
Passem per Sabiñánigo (punt de sortida) a buscar
els dorsals i observem el gran festival que es munta per la ocasió, gent,
bicicletes, més gent i més bicicletes ocupen tot un poble el qual dobla la seva
població durant aquest cap de setmana. Un pèl agobiats però feliços decidim
marxar i anar cap a Puente la Reina de Jaca on hi tenim reservada l’habitació
per passar-hi la nit.
A les 4:45h sona el despertador i baixem a
esmorzar. Omplir la panxa a aquesta hora no és el que més il·lusió ens feia
però sabíem que el dia seria llarg així cap endins! Croissant, iogurt, suc,
cafè amb llet…i òstia quin apretón…ai, ai, ai,…vaja que tot va sortir tal i com
va entrar! Tot seguit enfilem el camí cap a Sabiñánigo i a uns 2km de la
sortida decidim aparcar el cotxe…quina gentada!
Arriba l’hora de la veritat, a les 7.30h estem a
la sortida enmig d’una mar de ciclistes que fa por. Repassem mentalment el
recorregut: Somport, Marie Blanque, Portalet i Hoz de Jaca. I de cop i volta ja
ens veiem rodant per l’autovia direcció a Jaca i Canfranc. La gent surt força
endollada, sembla que els 200km que ens queden per endavant no els hi facin
por. Nosaltres sortim amb la calma, decidint no passar de 30km/h i anar fent
per disfrutar de cada moment. Al llarg del recorregut hi ha molta gent animant,
però és al coronar els ports quan et sents ciclista professional, vaja com si
estiguéssim al mismíssim Tour!
Sense cansar-nos més del compte som a dalt de
Somport, el primer port a la butxaca i directes cap al Marie Blanque (diuen que
aquest et posa a lloc!)…i no s’equivoquen pas!
Rampes de fins a 11,6% fan que les cames hagin de treballar a tope.
Molinillo (plat petit i pinyó gran) i keep calm que la cosa s’anima! I ens em
de reservar perquè després ve el temible Portalet. Així que després d’una bona
suada i amb força energia, ens enbutxaquem el segon port del dia. Tot seguit ja
aflora a la nostra ment el perfil del coll del Portalet i la veritat és que en
teníem ganes! Des de dalt del Marie Blanque fins tornar a pujar només hi ha
10km, suficients per reposar les cames i agafar aire...ja portem més de 100km! Tot
passant per la zona nord dels Pirineus entre rius, festes il·legals, camps i
pobles típics de la France la cosa comença a pujar…i bufa que bufaràs que
aquest coll no s’acaba mai!! Tornem al molinillo i amb moolta paciència van
passant els quilòmetres. Hi ha ciclistes que farts de pujar decideixen caminar
una estona, d’altres que paren a estirar i nosaltres seguint el lema de l’equip
anem tirant amuuunt!ufff ufff!
És en aquests moments de la cursa quan el paisatge
és realment brutal. Ens trobem al cor del Parc Nacional des Pyrénées, rodant a
1700m d’alçada i envoltat de grans cims
que formen la cadena axial dels Pirineus com el Midi d’Ossau, espectacular!
això no té preu!! Bocabadat per l’entorn me n’oblido que estic participant a la
Quebrantahuesos i em deixo portar per l’ambient. A més a més, cada cop hi ha
més autocaravanes i furgonetes de gent que anima sense parar…Aupa! Toma pintxo
de tortilla! Aupa! Quieres un vaso con cocacola! Aupa!...aquests si que són uns
cracks!! I amb tot això qui no puja el Portalet?
I podem dir que després de passar pel tercer coll
la cosa ja està pràcticament enllestida! Sabem que falta pujar el port de Hoz
de Jaca, però aquests 10 minuts de patiment no ens trauran el somriure de la
cara. Molt emocionats i fent cas d’un veterà, ens col·loquem amb un grupet per
fer els últims 20km que ens conduiran
fins l’arribada. L’Òscar fent una demostració de la seva fortalesa i
entrenament no va deixar el grup fins la meta, mentre que un servidor a 5km del
final li va venir la pàl·lida i la feina va ser arribar. Això si, més content
que un gínjol!
Esperem que el sorteig de l’edició del 2014 sigui
capritxós amb l’equip i hi podem anar uns quants! Això s’ha de viure!
Òscar Osta i Albert Hortet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada