XV Duatló Núria-Queralbs

CRÒNICA D'ALBERT HORTET

Feia temps que tenia en ment fer aquesta duatló i ahir va ser el dia. No és una duatló com les que estem acostumats a fer, ja que aquesta es desenvolupa en alta muntanya i els desnivells i quilòmetres són força més exigents.

A les 7:45h del matí ja em trobo al bell mig de la plaça de Queralbs (1230m) guardant lloc per fer una sortida a ritme. Els primers 11km són tots cap amunt per una pista força ampla i agradable de pedalar tret d’algun tram amb força pedra. Vaig a bon ritme, doncs en 1h05min ja sóc a Fontalba (2070m) on deixo la btt, bambes als peus, paravent i a córrer que ens espera el Puigmal (2913m). Bé això de córrer és un dir,  amb proutes feines vaig “trotar” als petits trams plans que et trobes durant l’ascensió. Amb menys ritme de l’esperat (els quàdriceps de tant en tant m’avisen de possibles rampes!) però amb il·lusió faig cim en hora i poc. Vaig començar a baixar amb precaució, ja que a dalt hi ha força pedra i quelcom de neu i tot. Però tot d’una m’envaeix l’esperit Kilian i començo a volar cap a Nuria deixant enrere forces corredors (penso que aquest esforç em passarà factura durant el retorn a Fontalba, però tan me fa perquè disfruto com un nen petit!). A l’avituallament de Nuria prenc un got d’aigua, mig plàtan i som-hi que ja queda menys. El retorn a Fontalba comença amb una pujadeta d’aquelles que fan patir de valent però aprofitant els trams plans i les baixadetes de després em vaig deixar anar i més lleuger del que pensava (sobretot després de la baixada i del desnivell acumulat) vaig arribar a Fontalba on vaig agafar la btt i tot i haver de  parar a mig camí (se’m va treure la cadena!) en 18min vaig baixar el tram de btt que havíem pujat a primera hora del matí.

Amb bon gust de boca i força content arribo a la meta amb 3h50min.

Animar-vos a tots a fer-la encara que sigui només un cop. L’ambient, l’alta muntanya, el patiment, el fred del cim…masses sensacions que heu de gaudir!

Ens veiem a la piscina!

Pit i collons Marató de Collserola

CRÒNICA D'OSCAR OSTA
Son tres quarts de set del matí i arriba l'Edu a casa. No fa fred. Deixem la moto i tirem cap al velòdrom d'Horta on a les vuit prendrem la sortida de la marató de Collserola. La primera vegada en aquesta distància per tots dos. Fa dies que tinc clar que estic bé per correr una distància de marató, i que millor que fer-ho a la muntanya, i que millor que tant a prop de casa com a Collserola i el més important ... que millor que fer-ho amb un gran company!
El fet, arribem aviat i fem temps al cotxe, fins que arriba el moment de cambiar-nos i cap a la sortida. Just abans del petard un emotiu minut de silenci per la 3ª (Teresa Farriol) i a les vuit, tots a correr. Es nota que aixó no és tant llarg com habitualment i de seguida em donc compte que aquí ningu regala res, la gent va per feina.
Amb l'Edu contemporitzem la cursa de forma crec que bastant correcta. Ell esta per fotre-li molta més canya i jo intento frenar-lo amb el classic "aixó és molt llarg" i li explico la teoria de les tres 'c'. I anem fent xino xanu, marcant un ritme d'uns deu km. per hora, que esta molt bé. I així arribem a Can Busquets cap a les deu menys vint (aprox kilometre 18), conscients que aquí arriba la part dura de la marató, amb les pujades potser més dures. I així és : la pujada als turons de Can Balasc la fem caminant a bon ritme, tant, que anem deixant enrera una pila de corredors. I un cop a dalt toca la baixada per un corriol bastant tècnic, divertidssim fins al pantà de Vallvidrera. Aquí ens espera una fotograf d'excepció amb el millor dels acompanyants. I aquí és on començo a notar que estic fi, que tinc corda per fotreli fort. I seguim avançant gent fins al control 5, on arribem a un acord amb l'Edu i ens separem, jo estic bé i em surt la venada més competitiva/jabali. Ell esta bé i només queden uns 15 kilometres on jo vull apretar per baixar el màxim el temps i les posicions, en aquest moment rondem la posicio 75 de 220, que no esta gens malament.
Així doncs començo la pujada al coll de la Vinaxa, al peu del Tibidabo, i apreto, conscient que a les pujades és on agafaré més gent, i així és. Arribo a dalt ja en posicio 68, potser sobre el kilometre 32. I a partir d'aquí tot baixada fins a St. Medir, molt llarga i algo exigent, pero es fa bé, ràpida. Arribo a la última pujada no molt sobrat, tot i així em motiva el fet d'anar agafant corredors. Al final l'últim tram, a la carretera de les aigues un suplici, fa molta calor i m'agobio una mica, i pa'colmo començo a tenir les cames carregades. Per sort, només queden un parell o tres de km de baixada xula xula. Finalment arribo a meta amb 4h 14minuts, en la posició 44 i amb la family esperant, que no te preu! Gracies, als 6!!!
Als deu minutets arriba l'Edu, amb un somriure enorme a la cara, ets una màquina xaval, d'aquí a res, no hi haurà que t'agafi!!!
A la organització, chapeau. Els avituallaments, molt complerts, molt sovint i amb un voluntariat, excel¨lent. El marcatge del circuit, tb impecable, amb opció 0 de perdre's. Molt bé, per repetir!!
Quico, si llegeixes aixó, sapigues que la cursa, en tots els aspectes, va dedicada per tu, encara t'en dec una!!

 

Arribada al pantà de Vallvidrera

 

Km. 36 aprox

 

L'arribada de l'Edu

Post cursa

 

 

Triatló de Gavà 2012

CRÒNICA DE M. DOLORS LÓPEZ

El triatló de Gavà havia de ser el meu darrer triatló de la temporada i teniu un objectiu, millorar la marca de Sitges.
El dissabte vaig anar a recollir el dorsal i els boxes impresionaven, lloc per a 1.600 triatletes! El mar estava una mica aixecat però res important (al menys això vaig pensar). Una mica amoïnada vaig tornar cap a casa, els nervis normals d'abans de la competició.
El diumenge em llevo d'hora, esmorço, aixeco al Carlos (el meu marit) i marxem cap a Gavà. L'hora límit de deixar les coses als boxes són les 8:15, arribo 20 minuts abans i hi ha una cua força llarga. M'extranya que els del triatló olímpic encara no portin el neopré, però el món està ple de sorpreses.
Quan deixo la bici a dins del box, els del costat comentat que han anul·lat la prova d'aigua: COM? si, i que ha estat substituida per 5 Km correns. En aquell moment se'm cau el món a sobre. No pot ser, a mi no m'agrada córrer, arribaré a la bici ja cansada, per què una distància tan llarga? no negaré que se'm va passar pel cap no competir. Però tenia el meu coacher particular: no estas acostumada als canvis, has de superar la fustració, encara no t'has canviat ..... vaja, tot un ajut.
Camí cap el cotxe per canviar-me, ens trobem l'Hotel AC i decideixo fer-ho allà mateix mentre el Carlos pren un café. De sobte tinc un dubte, no hauran canviat l'hora de sortida???? el temps per aquesta distància és més gran que per la natació! Afortunadament, arriba un altre triatleta que té una habitació allà i li pregunto. El meu dubte era fonamentat, han avançat la sortida 1/2h, marxo cap allà, queden 20 min.
Estiro una mica, no puc córrer/escalfar, em cansaré abans de començar!. Es dona el tret de sortida. No porto rellotge i no controlo, millor, el Carlos sempre em diu que he de guiar-me per les meves sensacions (amb el creuament que porto). Vaig fent, vaig fent i ja sóc a la transició de bici, el recorregut al costat del mar ha estat força agradable i no fa calor. No sóc ràpida a la bici, però m'encanta la sensació de "velocitat" que es té. Avanço gent amb BTT, passeig i inclús gent amb bici de carretera, aplico la famosa paraula del Joan: CADÈNCIA, CADÈNCIA, CADÈNCIA. El recorregut és pla i agradable, només el vent molesta una mica. Tot d'una ja sóc a la T2, m'ho prenc amb calma (i tant, estic 2:14 min) torno a córrer. Les sensacions són que estic més cansada però que tinc forces. El darrer kilòmetre intento apretar una mica.
L'he acabat! en un temps de 1:47:01 i he millorat la meva marca! Els primers 5 Km fets en 26:24!!!
Estic contenta, ha valgut la pena l'esforç i naturalment tots els entrenaments que fem.
Ara a per la propera.

Salutacions,

M. Dolors

 Imatge captada per un radar del Servei Català de Trànsit

Mitja de Sant Cugat 2012

CRÒNICA D'ÒSCAR OSTA

Potser per primer cop i sense que serveixi de precedent, em presento a una cursa sense gaires nervis, potser de fet, sense cap ni un. El fet es que feia dies que s'esqueia la possibilitat de que l'amic Quico em cedis el seu dorsal per la mitja de St. Cugat degut a una lessió al bessó que el te fora de joc. Dit i fet. Dissabte fem unes birres i em passa dorsal i xip. I cap a la mitja i falta gent. Diumenge al dematí em vesteixo de curt i surto trotant desde casa cap a St. cugat, sé que allà trobaré gent del equip de Triatló, alguns corrent la proba del 5000 i l'Edu i el David que correran tb la mitja.  

 

Arribo a l'arc de sortida quan passen deu minuts de les nou, i alla ja trobo en Jaume, amb els seus "xurumbeles" esperant que arribin els primers corredors del 5000. Anem xerrant i al poc ell m'avisa que al fons es veuen un parell de samarretes dels nostres, l'Edu i en David. Els vai a buscar al trote cochineru i quedem tots 4 esperant en Jacob, que suposem que deu estar a punt d'arribar. I així és, el troç de béstia es marca els 5 km en 19 minutets, entrat dotzé de la general (eres un mákina!).  

 

En fí, el felicitem i anem ja de pet a la sortida de la mitja. L'Edu és el que en  te més ganes, i es nota. Al darrere del Gasso anem prenent posicions davanteres fins que pensem que ja n'hi ha prou. Al poc donen el tret de sortida i tots a correr. Primera sensació que tinc : collons la gent com li fot. Segona impressió : si vull seguir aquets dos, al km 5 m'han de venir a recollir. Així doncs els deixo apretar conscient que em convé anar més trankil. I vaig fent. I vaig mirant el rellotge. I sorpresa : estic marcant els kilometres per sota de 4.30. Ens hem tornat tots bojos!!! I el més important, tot i així, no enganxo ni l'Edu ni en Gassó, que ves a saber on paren!! I van passant el kilometres. I cap al nou veig en Gassó de lluny. Aixó vol dir que l'Edu l'ha passat. Vaig fent amb la idea d'enganxarlo i de sobte, quan acabem la primera volta veig que es para i se surt del recorregut. LLavors apreto i em paro a dir-li que no plegui, que anem molt bé (10 km en uns 42 minuts). Però no consegueixo convence'l. LLàstima. Segur que haguessis entrat molt bé. Continuo i en un bucle a la Rbla del Celler veig l'Edu, devem estar sobre el km once i em deu portar ben bé 300m. El veig bé, allargant molt la braçada ..... i clac! I segueixo, i em comença a envair la idea que aixó és molt aburrit, que no se que collons hi faig jo corrent una mitja per asfalt, pero bé, continuo, conscient que tot i ser aburrit, vaig bé, estic sobre la marca de la hora i mitja, i m'agafo aquí per seguir. I cap al 16, inyecció de motivació quan veig a tots els companys del equip cridant i animant-me, gracies nanus!! jejeje. Així dona gust. De fet el noi amb el que portava una estona corrent em diu “collons, quina claca que portes ¿no?”. I continuem, i cada cop s’em fa més pesat. 

I llavors cap al 18 començo a veure l’Edu de lluny, amb la sensació que si apreto el puc agafar. I cap al 19 apreto, i cada cop tinc l’Edu una mica més aprop, fins que cap al vint el tinc a uns 50 m i el començo a cridar. Crec que la gent  em mira com si espigues ben sonat, i no van molt malament. I apreto més, amb la idea cada cop més clara d’entrar junts, i si cal, fer-lo pencar. I així és, però aquest troç de màkina te molta corda i al sprint final em fon, jeje, per poc!!!

Per concloure felicitar les noies per la seva actuació. La Rachael pel tercer el lloc en la general femenina, la Martina pel primer lloc en la seva categoria, i la Patricia Phelps pel tiempazo que va fer i per disfrutar la cursa com ho va fer.

  

P.D : Gassó, m'en deus una, que lo sepas!! i Edu... preparat que diumenge no et donaré treva!!

DUATLO DE PLATJA ALTAFULLA 2012

CRÒNICA DE JOAN JONAMA

Un cop mes em trobo davant del poble que m´ha vist moltes vegades entrenar per preparar els meus triatlons. La veritat és que sempre he pensat que és un lloc ideal per aquest esport. 

Sortim la Lluïsa i jo el dissabte amb una pluja bestial i quan arribem el temporal era important... ( el temps al 3-24 no l´havia seguit tant en la meva vida). La veritat que el panorama era desolador i la Lluïsa cada cop mes decebuda… però així es aquest esport?? 

Aquest matí canvi radical : un vent fort de mestral i un fred de collons, ens dirigim cap a  boxes i la organització decideix que no es fa natació. Canvi de xip radical, Lluïsa decideix no participar (jo estic d´acord i vosaltres també...veritat?) En un no res em trobo a tope vestit amb mono, maillot, manguitos tot del VDX TRI rosita xaxi!

Sortida en tres blocs molt duatleta content, surto al primer bloc agarrotao total pero tranqui. Al k 3 de cursa trepitjo una pinya i …me llamo tobillo del color que vulgueu pero segueixo all meu rotllo …faig la transició tranqui pero amb ganes...surto amb el plat i no el deixo tota la bici, penso que he fet un bon parcial, curradet… molt xupon i poc ciclista. Faig la segona transició i em sento pata palo pero vaig amb ganes, ritme de creuer i fins al final pel passeig amb molt de públic animant i un sol radiant (té nassos). Arribo i no se el temps corro sense rellotge però estic content, agafo la samarreta un platan, powerade i directe al hotel (a les 11 haviem de deixar la habitació).

Després  he vist corre el meu fill i ell sí que ha patit però s´ha portat molt bé.

Estic segur que no ha nascut una estrella però encara tinc una mica de llum, el que si és cert es que, o em dedico a entrenar una mica o participo per divertir-me. Espero que la propera encara ho passi millor.