Què és una crònica d’una no-cursa?
Doncs si la crònica d’una cursa és
explicar el que ha passat a la competició, la crònica de la no-cursa és
explicar què passa quan un té previst competir i no ho fa, quan t’has entrenat
(més aviat seriosament), has fet la inscripció, estàs il·lusionat amb
l’oportunitat de córrer i, de cop, el darrer dia d’entrenament et lesiones i
tot se’n va en orris.
Bé, doncs el que passa és això:
La cursa està prevista pel dissabte.
Dijous tens l’últim entrenament. Ha de ser suau. Fas unes acceleracions (per
mantenir les cames activades) i notes una punxada a la natja dreta. No ho saps
encara, però t’has lesionat. Els isquiotidials han petat a l’alçada de la
inserció amb els lligaments. L’endemà, quan et llevis al matí, et farà mal. El
dolor t’impedirà acotxar-te i estar assegut llarga estona serà un petit
suplici. No podràs competir, tot i que el dijous, mentre et dutxes després de
l’entrenament amb un puntet de dolor (una molèstia gairebé) a la galta del cul,
encara no ho saps.
La Dra. Kubler-Ross va establir les
fases d’acceptació de la mort, que serveixen també per les malalties i per les
frustracions lúdico-esportives.
Fase 1. Negació:
Dijous a la dutxa: no ha passat res;
no és res; això se’m passa dormint. Aquest és el pensament que tens. I te’n vas
al llit, pensant això mateix.
Fase 2. Fúria:
Divendres al matí: t’aixeques amb
molt dolor, la natja enrampada; no et pots ajupir. Et mosqueges: quina punyeta!
què burro que sóc! per què vaig apretar! per què no vaig parar de seguida quan
vaig sentir la punxada! Això no pot ser.... I al llarg del matí, tens els
mateixos pensaments i s’hi en va afegint un altre: això no se’n passa, això no
se’n va....
Fase 3. Negociació:
Divendres a l’hora de dinar i
primera hora de la tarda se’t desperta una esperança: anar al fisio; segur que
em cura; uns massatges i com nou. Segur, seguríssim.
Fase 4. Depressió:
Divendres a la tarda: concertes hora
al fisio, li expliques què et passa; et mira i comprens que de miracles res
(hauria d’haver anat a posar una vela a Sta. Rita). Et fa una cura (fred,
escalfor, ultrasons) i et recomana de no fer exercici uns dies i tornar al cap
d’un setmana. Ara, que si vols competir demà tu mateix, que et diu. Òstia,
penses, però tu encara segueixes creient que potser l’endemà al matí ja estaràs
bo.
I un bé negre!
Fase 5. Acceptació:
Arriba dissabte al matí. Et
despertes i et fa mal. I veus que de competir res de res. Continues empipat com
una mona. Però... però no pots anar a córrer. Toca quedar-se a casa i pensar en
la cursa que podies haver fet, en els companys que estan corrents, en el dia
que podia haver estat... Potser el proper any... sí, el proper any segur.
